José Corredor-Matheos, el poeta zen

Ahir es va celebrar una nova sessió del cicle "Dilluns de Poesia" de l'Arts Santa Mònica, acte organitzat pel mateix centre i la Institució de les Lletres Catalanes (ILC). Aquesta vegada el convidat ha estat el poeta José Corredor-Matheos. El poeta i editor Antoni Clapés el va presentar amb aquest text.

Ahir es va celebrar una nova sessió del cicle “Dilluns de Poesia” de l’Arts Santa Mònica, acte organitzat pel mateix centre i la Institució de les Lletres Catalanes (ILC). Aquesta vegada el convidat ha estat el poeta José Corredor-Matheos. El poeta i editor Antoni Clapés el va presentar amb aquest text.

José Corredor-Matheos vist per Andreu Clapés

José Corredor-Matheos irromp com a poeta al 1953, amb Ocasión donde amarte, i fins arribar al 1975 la seva poesia s’inscriu en un patró proper als presupòsits del realisme, amb una poesia marcada per la interrogació existencial dins el context de la vida quotidiana de l’època —els darrers anys dels franquisme—, de la qual el poeta no pot sostreure’s al necessari compromís social i polític. Buscaremos la sombra / de algún eterno árbol / y dormiremos sólo, / soñando que tenemos / un corazón nuevo / y una esperanza nueva, / como tienen los pájaros, escriu, amb l’esperança d’aconseguir col·lectivament espais de llibertat on viure com a ciutadans de ple dret. Conscient, això sí, del desempar existencial, més enllà de les restriccions polítiques i de les injustícies socials: con la esperanza de vivir / un día / vamos contentos / a la muerte. / La vida —saco roto— / nos desengaña a todos.

La poesia de Corredor ha estat encasellada en la “generació dels cinquanta”, però convé remarcar que des dels inicis era evident que tenia una veu pròpia, poc classificable: una veu que diferia del mainstream.

A partir de 1975, any en què Corredor publica Carta a Li Po, la seva poesia fa un tomb —que, en certa manera, ja pressagiaven els poemes de Libro provisional (1967)— i inicia una escriptura d’interiorització radical, de despullament formal extrem, de contemplació i d’admiració per allò efímer: una poesia que exposa dubtes i preguntes —mai respostes. Una poètica de l’elipsi i del silenci.

Des de la publicació de la Carta… la poesia de Corredor ha anat avançant en una línia molt personal i clarament identificable, amb títols tan significatius com Y tu poema empieza (1987), Jardín de arena (1994), El don de la ignorancia (2004) i Un pez que va por el jardín (2007). Aquests darrers, guanyadors de premis de prestigi, i que han atorgat al poeta un ampli consens de reconeixements públics.

Segurament jo només puc parlar de la poesia de José Corredor-Matheos —una poesia que admiro profundament i en la qual em sento com si m’emmirallés— des d’una visió imbuïda de zen.

Però, ¿com parlar-ne, llavors, si zen és i no és, fonamentalment i alhora, res i no-res, pura suspensió de judici, inefable provisionalitat contrària a l’escriptura?

Potser, doncs, hauria d’acabar aquí la presentació, i deixar tan sols que la veu del poeta ressonés pels buits d’aquest claustre —o, molt millor, que ressonés i habités en l’esperit de tots vostès.

Però, en fi, sí que és possible dibuixar algunes línies mestres de la poesia de Corredor, advertint que és una poesia apofàtica i que el koan és una de les seves maneres d’interrogar —per interrogar-se.

Apofàtica perquè expressa, negant-ho, allò que, segurament, vol afirmar. I ho fa en el territori del dubte, que ell indaga amb koans —aquesta figura del budisme que consisteix en propostes, aparentment sense lògica, que el mestre posa a l’alumne (aquí podríem dir poeta i lector, respectivament) per tal que aquest el resolgui en qualsevol moment de la seva vida quotidiana, d’una forma intuïtiva. A tall d’exemple, vegem-ne algunes, d’aquestes propostes: Sumar, no importa qué / siempre es restar. O El lento desplazarse / de una nube / en un cielo sin nubes. I encara: Salir del tren y verme / abrazar los olivos, / desde el tren que se aleja.

Mentre preparava aquesta presentació, anotava en un paper aquells mots-clau que, d’una manera constant, es repeteixen en els poemes de Corredor. M’adonava que anaven formant el mapa del territori on habiten les seves intuïcions poètiques.

I amb aquest material vaig confegir la següent

Breu relació de còdols trobats a Ryôan-Ji

No sé si mis palabras
son de paz y consuelo
o de desolación.

Angustia. ¿Por qué, por qué esta angustia / que me inunda de pronto / con sus aguas oscuras?

Arena. Sin darme cuenta / trazo sobre la arena húmeda / signos que no conozco: / viene el agua y los borra.

Belleza. No, no es la belleza / lo que buscas. / La belleza se rasga / o se malogra.

Canto. No hay nada, no hay nada / que se pueda cantar, / si no es el canto mismo.

Comprender. No acierto a comprender / (…) todo lo que me habla.

Deseo. Quédate sin deseos / y deja que el vacío / se asiente en el vacío.

Desierto. Que quede tan desnudo / como las claras dunas / del desierto.

Escribir. Si lloviera estoy seguro que escribiría un poema. / ¿Lloverá si empiezo a escribir?

Esperar. Hay que esperar ahora / (…) A no esperar ya nunca / esperar algún día.

Fe. Luminosas tinieblas / hacen brillar en mí / una fe que no es fe, / sino conciencia / de cegadora luz.

Felicidad. Pero soy tan feliz / que soy feliz tan sólo.

Inmobilidad. Ahora, aquella montaña / que seguía / eternamente inmóvil / ha volado hacia mí.

Jardín. Jardín de arena. / Con las últimas lluvias / flores de piedra.

Luz. No hay diferencia alguna / entre la sombra y tú, / entre la luz y tú.

Lluvia. Una nada que brilla, / recién lavada, pura, / tras la lluvia.

Montaña. Sé que es una montaña / porque vuela, / porque nunca está quieta, / indecisa / entre el cielo y la tierra.

Muerte. Si no quieres morir, / no te importe vivir.

Nada. Que la nada es el fruto / de tu meditación, / que después de la muerte / hay la nada / o la misericordia.

Nadie. Aquí no yace nadie. (…) Pero no siendo nadie, / ¿qué eres tú?

Olvido. Olvidas el placer / de olvidar y olvidarte: olvidas olvidar. (…) Y recuerdas de pronto / el placer de olvidar / y de olvidarte.

Poema. Todo lo que he logrado / es escribir poemas / que son sólo poemas.

Pregunta. Busco un sabio en los bosques / que me dé una respuesta, / y sólo oigo a los pájaros / y otras nuevas preguntas.

Raíz. El árbol solitario / que camina / en busca de raíces.

Razón. No hay razón para nada. / Y sé feliz así.

Saber. Nadie, nadie lo sabe: / sólo yo, que lo olvido.

Ser. Aceptar que carezco / de raíces, / que no conozco el aire / que respiro, / ni el viento que sacude / el árbol de mis huesos.

Silencio. El silencio, / ese regusto a muerte / (…) que destilan las cosas / al dejar de sonar.

Sol. ¿Dónde se oculta el sol?

Soledad. No hay soledad / que pueda compartirse / (…) Saber que estamos solos, / y que no estamos solos, / y es más profunda así / la soledad.

Sueño. Lo que es real es sueño.

Tiempo. El día es ya muy largo, / y hay tiempo para todo, / si no pretendes nada.

Verso. Que el verso aún no escrito / esparza sus cenizas / en el aire / de un mundo que no existe.

Vida. Un día no será / ya mundo el mundo, / ni dolor el dolor, / y nos será devuelta / la vida arrebatada.

Viento. Mi pensamiento / viene y va / (…) sin saber dónde: / a donde el viento quiera.

Yo. Siempre regreso al sitio / en donde está mi cuerpo / esperando encontrar / otro yo diferente.

Tota l’obra de Corredor-Matheos és una invitació a aprofundir endins de nosaltres mateixos per alliberar-nos —justament— de nosaltres.

Amara’t de pau com una grua solitària / i emprèn el vol, diu Si Kongtu.

Això és el que José Corredor-Matheos ens proposarà tot seguit. Moltes gràcies.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació