Jordi Roig: a l’encalç de les oportunitats diàries

El poeta Jordi Roig trenca el silenci i reapareix, cinc anys després, amb un nou llibre de poesia sota el braç. Cada dilluns que es perd (Stronberg Editorial) és una mostra de com la insistència humana, malgrat la tibantor del temps, pot superar tota mena d’obstacles i convertir-los en passat dòcil, en memòria poc feixuga. El proper 26 de gener es presentarà a les 19h a la llibreria Ona.

De tots els dies de la setmana, el dilluns és el que té més mala fama. És una prova de foc constant: de sobte, tot torna a fer pujada. D’altra banda, els dilluns també són una discreta i reiterada oportunitat de fer net, d’iniciar noves rutes o, simplement, de recórrer les antigues d’una manera diferent.

“Dues culleradetes al cafè, / de sucre”. Així comencen els dilluns de Jordi Roig: intents entossudits a endolcir, amb mesura, l’amargor de certs moments de l’existència. A Cada dilluns que es perd, publicat per Stronberg Editorial i prologat pel poeta Ricard Mirabete, Roig equilibra dolor i plaer desfent dramatismes i amarant-se de l’energia necessària per començar la setmana. En aquest cas, per començar fins a set setmanes diferents, l’una rere l’altra, al llarg de les quals el poeta desplega les seves percepcions, manifesta les seves pors, treu a la llum la seva resistència.

L’amor, el temps, la poesia. Els temes al voltant dels quals el poeta reflexiona són vells coneguts, la manera de tractar-los, de conviure-hi, és ben particular. Amb una fina i punyent ironia, el poeta basteix moments d’alta intensitat d’una manera espontània, amb aquella naturalitat que prové de la perfecta sintonia entre el que es pensa i el que s’escriu. Amb versos planers i amb tocs surrealistes, perfectament adaptats a les seves intencions, fa el lector partícip, de bon començament, de les vicissituds que acaparen l’existència i el convida a entrar a casa seva: bigues cansades, parets esquerdades, taules plenes i mudes a la vegada. És en la quotidianitat on la profunditat dels sentiments esdevé indefugible, on l’abstacció de l’universal pren consistència, on la distant teoria cedeix el pas a la desafiant pràctica diària.

Vastitud d’idees, de pensaments, de sentiments ben arrelats, concentrada en aforismes dilatats, en petites estampes quotidianes que van molt més enllà de la realitat palpable de la qual provenen. Les batzegades que s’hi intueixen no són poques, algunes, les més desestabilitzadores, es vanten de la seva traïdoria en no alertar del patiment que duien darrere seu. Sense mots falsos, sense absurds subterfugis, en cada poema, en cada peça, el poeta ara ens esbossa un somriure, adés ens deixa erts i sense sang a les venes. Els seus finals, talment sentències implacables, són colpidors, tant pel que fa als missatges esperançadors com a les súpliques més desenfadades.

Seguit de la setantena de poemes que conformen la unitat del llibre, potser per amorosir (si és que calia) l’atmosfera creada a mesura que van passant els fulls del calendari, destaquen un parell d’incorporacions: d’una banda, dos poemes extrets de la primera novel·la de l’autor, La noia d’aire en blau (2011); de l’altra un “gotim de tres poemes” més, guardonats amb el segon premi del festival Poemestiu Empordà 2015.

Tornant als dies del calendari, malgrat les maltempsades que s’hi arremolinen, però, a Cada dilluns que es perd no hi manquen armes ni esperit de superació per fer-hi front. És una crida tranquil·la i sense pèls a la llengua a l’esperança, a aquella mena d’esperança que, quan convé, se li clava una empenta per tal que faci el pas i deixi enrere el mer desig. Tanmateix, el passat hi és, i lluita per defensar la seva condició d’inalienable. Un dilluns amb la poesia de Jordi Roig no és un dilluns perdut. És un dilluns ben trobat. “Hi ha moments així”.