Jordi Pujol Nadal, la poesia melòmana

Greatest Hits és el segon poemari de Jordi Pujol Nadal, (Barcelona 1975). Pujol publica versos en una editorial musical, 66rpm Edicions, perquè darrere els poemes batega un intrínsec esperit melòman.

Greatest Hits és el segon poemari de Jordi Pujol Nadal, (Barcelona 1975). Pujol publica versos en una editorial musical, 66rpm Edicions, perquè darrere els poemes batega un intrínsec esperit melòman.

El recull s’abraça així, coherentment, a la permeabilitat de la música que la mateixa editorial defensa: “La música no es troba únicament en les cançons. Existeix música que es llegeix, música que s’escriu, música que es canta i música que es narra”. Si la presència de la música en diferents disciplines creatives és remota i essencial (en la poesia grega arcaica el propi terme “lírica” fa referència a la poesia cantada amb acompanyament d’una lira, i fins en la pintura, després de Munch o Kandinsky, podem parlar de música que es veu) 66rpm Edicions segueix naturalment aquesta capacitat d’associació amb altres arts.

En la poesia de Jordi Pujol Nadal la música apareix com el marc dins del qual l’autor reprodueix converses fictícies a l’entrada d’un concert, dirigeix epístoles a cantautors americans o entra en el seu univers emocional. La música és la raó ostensible, el pretext, per això gairebé sempre sona un estàndard rere el poema o treuen el cap, en un record d’adolescència, cintes de radiocasset i carpetes amb fotos d’un grup de rock.

La coberta de Greatests Hits, recreació de la portada del disc “Rock And Roll Circus” dels Rolling Stones, resulta esclaridora. Visualitza el joc de doble sentit que Pujol estableix amb la paraula “hit”. Èxit i xoc. Triomf i fracàs. Guany i pèrdua. Tot el poemari es mou al voltant d’aquesta balança dicotòmica.

D’aquesta manera el poemari s’omple de narracions crues, il·lusions trencades i personatges que planten cara a la mort o es perden en llistes que no serveixen per res; relats que gairebé sempre es tracten des d’un cert distanciament, el refugi de la tercera persona: “Abans d’entrar a la festa sentia | el típic pessigolleig a les cames. | Pensava en el que l’esperava dins | i la boca se li feia tota aigua (…) En sortir-ne, dues hores més tard, | duia la tristesa cosida al cos | i els mots se li encallaven a la boca (…) L’amor: un continent per descobrir | o un ganivet esmolat a les mans”.

Pujol ensenya les dues cares de la mateixa moneda amb un estil directe, gens retòric, a mig camí entre la prosa i la poesia. Els seus versos, eminentment urbans, estan dotats d’una aparent espontaneïtat si bé el recull està íntegrament compost per decasíl·labs, com si un compàs musical separés cada vers inviolablement. No és l’única sensació que sorprèn. Sobta, a més, la combinació en un mateix recull de la cultura del rock amb Ferrater, Foix o Pla. Sobta com Pujol pot trencar el sentit d’atemporalitat de la poesia: “estic massa ocupat escrivint aquest poema”. I ens sobta també l’anàlisi irònica de la figura de l’escriptor que l’autor realitza al llarg del poemari. Hi apareix l’escriptor d’un avorriment impostat; l’escriptor que va a exercir de poeta a un bar (“Beure ho he fet molt bé. Escriure no tant”); l’escriptor vividor de Jurat; l’escriptor d’aire fracassat, el dels texans desgastats; l’escriptor lletraferit (“Pobre noi. No sap el que li espera. | L’amor no hi entén de llibres i versos. | L’amor només vol amor i poc més”); l’escriptor “que escriu per sortir als llibres de text de literatura, | per impressionar tota la família”; etc. Aquest motiu repetit ens porta a pensar, al final, amb aquell vers de Bartomeu Fiol, “tot jo és una exageració”, i en la inanitat de qualsevol impostura en l’escriptor.

De la mateixa manera al llarg del poemari es fa present una sensació de solitud, incredulitat i tristesa, sigui per l’estètica d’habitacions fredes amb regust d’alcohol que acompanyen l’imaginari de les bandes de rock-folk, sigui per les dures resolucions que l’autor utilitza a mode d’epifonema: “Sempre estarem sols davant del dolor.” o “La gent ve aquí a veure el blau del mar | i a creure que té dret a ser feliç, | encara que després sigui mentida”.

Malgrat tot, però, “Sempre hi ha alguna branca on agafar-nos | mentre l’aigua se’ns endú riu avall” escriu Pujol parlant de Malcolm Holcombe. I entenem que parla de tots els artistes que carreguen el recull. I és que al final, més que res, se’ns fa evident la importància de la música com a embolcall del dia a dia.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació