Joan Elies Adell, nou director de la Institució de les Lletres Catalanes

El poeta, filòleg i traductor valencià Joan-Elies Adell (Vinaròs, 1968) serà el nou director de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC) en substitució de la nova Consellera de Cultura, Laura Borràs. El 2013 l’entrevistàvem a Núvol per parlar de La tercera illa, una antologia de poesia catalana de l’Alguer que ell mateix va editar i que va publicar Edicions Saldonar. “És l’hora de restituir la poesia algueresa”, afirmava quan era coordinador de l’oficina de l’Alguer de la Delegació del Govern de Catalunya a Itàlia.

Com neix la idea de fer aquest recull?
La idea neix mesos després de la meva arribada a l’Alguer, com a director de l’Espai Llull, la Representació de la Generalitat a l’Alguer. He estat per anys professor de Teoria de la Literatura i Poesia Catalana Contemporània a la Universitat i m’adono, quan arribo a l’Alguer que, malgrat ésser expert en la matèria, tinc un coneixement escàs de la poesia produïda a l’Alguer, que només conec un parell de noms i superficialment. Penso que si jo sé poca cosa de la poesia algueresa, difícilment un lector interessat en poesia de casa nostra deu ser gaire diferent, perquè resulta complicat trobar llibres de poetes algueresos en llibreries de Catalunya, ni tal sols en les biblioteques més importants. Que cal cercar la poesia algueresa per poder-la llegir, que exigeix voluntat i esforç. L’objectiu, doncs, és proporcionar l’accés a la producció poètica algueresa des de finals de la Segona Guerra Mundial fins l’actualitat, oferir una mosta suficientment il·lustrativa d’allò que ha ofert l’Alguer en matèria lírica al llarg de les últimes dècades. Facilitar, en definitiva, la poesia algueresa contemporània per poder-la llegir i valorar correctament, tal com es mereix.

Ha estat fàcil poder editar-lo?
Actualment és difícil, en general, editar un llibre de poesia, i més si es tracta d’una antologia poètica de les característiques de “La tercera illa”, que abraça la producció de 20 poetes poc coneguts a Catalunya, i amb la voluntat d’oferir una mostra suficient significativa de la producció de cadascun dels poetes. Amb tot, gràcies a la complicitat de diversos amics que han ajudat a tirar endavant el projecte, i a la valentia de l’editor, Francesc Gil Lluch, d’Edicions Saldonar, el projecte ha pogut arribar a bon port. Esperem que el lector català de poesia ho sàpiga apreciar.

És el primer recull d’aquestes característiques que s’edita?
Sí, és la primera vegada que s’edita, a Catalunya, una antologia exhaustiva de poesia algueresa contemporània. És cert que, als anys 60, gràcies a Pere Català i Roca, es van realitzar algunes petites antologies, que tenien la voluntat de mostrar la producció poètica algueresa històrica i d’aquell moment, però tinc la sensació que tenia més un interès politicocultural que no pas estrictament poètic. Era el moment del Retrobament amb l’Alguer, i hi havia curiositat per saber més coses dels nostres germans sards i la llengua que parlaven. En aquella època també Pasqual Scanu va publicar, a Sardenya, una important antologia, però amb la vocació d’explicar les relacions entre Catalunya i l’Alguer a sards i italians. Més recentment, a l’Alguer, Claudio Calisai ha realitzat una antologia, bilingüe català-italià, que abasta un període cronològic també força extens, pensada per al públic alguerès ja que no s’ha distribuït aquí, més de consum intern. Publicada a Catalunya, centrada en la contemporaneïtat, i adreçada al públic català, i més concretament al apassionat de poesia, crec sí que és l’única existent.

Quina és la seva finalitat?
Com es diu al pròleg, la finalitat essencial de l’antologia és el de convertir-se en un nou finestral des d’on poder observar i gaudir d’un paisatge encara poc conegut fora del territori alguerès, de la poesia escrita a Sardenya en llengua catalana. Servir de reclam, fer de pont entre les veus de la poesia catalana de l’Alguer i els lectors curiosos o habituals de poesia a casa nostra. Es tracta, en definitiva, de donar l’oportunitat d’endinsar-se, a través de les paraules dels seus poetes, a l’interior de l’ànima i de l’esperit de l’Alguer i la seua gent. Conèixer millor l’Alguer a través de l’obra dels seus poetes, a través de la seva mirada literària. Un segon objectiu, i paral·lel del primer, és que els lectors i crítics de Catalunya no tinguin cap excusa a l’hora d’excloure en la seva valoració crítica la poesia feta des de l’Alguer, que quan no se la tingui en compte sigui perquè es pensi que no mereix la pena, no perquè sigui una desconeguda, ignorada. Posar-la doncs en el mapa poètic actual, que es pensi també en l’Alguer quan es pensa en una panorama poètic en llengua catalana, que es tingui una veritable mirada pancatalana a l’hora de pensar-nos com a cultura poètica. En paraules més que encertades de Laura Borràs, la directora de la Institució de les Lletres Catalanes, a la presentació que es va fer de l’antologia a la Biblioteca de Catalunya recentment, aquest llibre és la historia d’una restitució. Crec que resum l’objectiu principal d’allò que buscàvem: restituir la poesia algueresa a través del seu (re)descobriment.

La tria dels autors i els seus poemes ha seguit algun criteri concret?
El criteri bàsic que s’ha seguit és el de la qualitat artística i la representativitat dels autors seleccionats, i també que fos el més actual i el més acostada als interessos del nostre present. També he seleccionat autors que tinguessin, com a mínim, un llibre publicat, tot i  que també he establert algunes excepcions, que s’han justificat pertinentment en el pròleg, especialment de poetes dones que, per diverses circumstàncies, no van poder publicar un llibre complet, però que tenen una obra consistent i dispersa: Antonella Salvietti o Pinutxa Ginesu, per exemple. És per això que, a més dels autors més coneguts (sovint no tant a través de la lectura directa de la seva obra, sinó a través de la musicació que s’han fet d’aguns dels seus poemes: estic pensant en Rafael Catardi, per exemple), he volgut incloure també l’obra d’alguns cantautors que crec que mereixien ésser presents, com és el cas de Pino Piras, Antonello Colledanchise o Franca Masu. Volia oferir un panorama singular i plural al mateix temps.

Ha tingut bona acceptació per part dels mateixos poetes o els seus descendents? Hi ha hagut algun inconvenient?
Tots els autors han acceptat il·lusionats de participar-hi, així com els descendents dels autors ja traspassats, que veuen un reconeixement des de Catalunya al treball realitzat per una persona per ells estimada, i que sovint ha treballat d’una forma autodidàctica i incompresa, dedicant esforços, passió i amor per la seva llengua. La major part dels autors m’han dit que es tractava d’una obra necessària, que els calia un llibre així per presentar-se, en conjunt, com a poesia algueresa, al públic català. Com pots imaginar, que em diguin això és la millor recompensa al treball realitzat i a les hores de feina invertides en aquest projecte.

Quines característiques té la poesia catalana de l’Alguer?
Crec que Carles Hac Mor, en un text que cito en el pròleg, defineix a la perfecció quines són les característiques que, al nostres ulls, poden resultar més interessants de la poesia catalana de l’Alguer: “Perquè escoltar els poetes de l’Alguer és viure l’epopeia d’un català que ha rodolat durant segles pels carrers de la Barceloneta de Sar­denya sense rebre més influències que les de la seva singularitat. La poesia que es fa a l’Alguer és autòctona i alhora és pancatalana, és popular i tanmateix ve a ser, per als no algueresos, feliçment elitista, car fa cantar l’idioma molt per damunt del seu ús poètic convencional”.
La poesia de l’Alguer no és uniforme, sinó que és plural, des d’aquella que vol ser més popular, vinculada al territori i que té vocació d’arrelar-se a la vida i a la parla quotidiana fins aquella altra que és més ambiciosa i que vol dialogar amb la modernitat literària del moment i també establir complicitats amb la poesia catalana contemporània, però sense renunciar a la seva algueresitat. En aquest sentit destacaria la petja que alguns autors, com ara Espriu, ha deixat en alguns poetes algueresos, com ara Coronzu, Canu o Caria.

En quin estat es troba actualment la poesia catalana a l’Alguer?
En l’actualitat ens trobem amb alguns poetes sèniors que es troben en la fase més madura de la seva producció artística, com és el cas d’Antoni Canu, Antoni Coronzu i Fidel Carboni, aquest darrer menys conegut, perquè la major part de la seva obra poètica ha restat inèdita fins ara. Després tenim alguns altres autors més joves que crec que encara tenen moltes coses a dir, com són Arca (encara que ha dit en repetides ocasions que ja no escriurà més poesia, espero que no sigui cert i canviï aviat d’opinió), Sogos, Colledanchise, Guido Sari, Paolucci o Masu, entre d’altres. Malauradament hi ha pocs autors joves que escriguin poesia en alguerès, però sóc optimista respecte a això, ja que alguns que han començant a escriure en italià s’estan plantejant la possibilitat d’escriure en català. Per fortuna no és vist el fet d’escriure en la llengua del pròpia del territori com una tria folklòrica o només identitària, sinó que els permet de formular una proposta artística ambiciosa però arrelada a la seva ciutat i la seva gent.

Creus que és una poesia poc coneguda més enllà de l’Alguer?
Sí, és poc coneguda més enllà de l’Alguer però també diria que, en el fons, tampoc és gaire coneguda pels propis algueresos. Com es tracta d’una ciutat petita, coneixen les persones, les veuen tots quasi tots els dies, passejant pel carrer o present un cafè en un bar, saben que escriuen poesia però no saben, certament, quin és l’abast, la importància real d’allò que escriuen.  Aquest és el fenomen del tercer isolament, al qual al·ludeix el títol de l’antologia: els escriptors algueresos viuen en una illa poètica dins d’una illa lingüística i cultural, com és la ciutat de l’Alguer, que es troba a l’interior d’una gran illa geogràfica: Sardenya. Però, responent a la teva pregunta, és cert que és una poesia poc coneguda i fins a cert punt és normal: autors de l’alçada de Rafael Sari, Maria Chessa Lai o Rafael Caria, entre altres, només han publicat a Sardenya, i la seva obra mai gairebé no ha estat present en els circuits poètics catalans. Potser els autors més coneguts actualment són Antoni Arca, tot i l’heterodòxia de la seva proposta poètica i Antoni Canu, que darrerament ha publicat una antologia personal a Barcelona, així com els autors més “clàssics”, com Catardi. Scanu, Manunta o Sari. Franca Masu és, com és lògic, coneguda com a cantant, però llegint amb atenció els seus textos, t’adones de la seva gran sensibilitat poètica.