Joan Dausà: “He viscut una etapa inesperada i màgica”

Aquesta setmana ha arribat al mercat la revista digital de música en català La Tornada. Us oferim l’entrevista amb Joan Dausà, que encapçala el primer número, un petit tast de tot el que hi podreu trobar.

Pau Planas

Pau Planas

Cofundador i editor de la revista de música La Tornada

Aquesta setmana ha reprès l’activitat la revista digital de música en català La Tornada, amb nouva web i nova empenta. L’equip de La tornada, dirigit per Pau Planas, anirà publicant a un ritme setmanal.  Us oferim l’entrevista amb Joan Dausà, que signa Planas i que encapçala el primer número, un petit tast de tot el que hi podreu trobar.

Joan Dausà|Foto: Jm Morales

Els últims cinc anys de Joan Dausà han estat frenètics: centenars de concerts, dos discos, dues bandes sonores… Ara, potser en el moment més dolç de la seva trajectòria, el cantant decideix fer una parada amb dos concerts al Palau de la Música (els dies 27 i 28 de desembre) i prendre’s un temps per replantejar el projecte. I no es vol posar data de retorn.

Pau Planas: Poses punt i final als primers cinc anys de vida musical. Quin titular posaries a aquesta etapa?

Joan Dausà: Inesperada i màgica. Ha estat una etapa que ens ha sorprès fins i tot a nosaltres i que s’acaba aquí. Això no vol dir que no n’hi hagi de noves, però això és un tancament d’aquesta arrencada en el món de la música.

PP: Sents realment que s’acaba alguna cosa?

JD: Sí, la sensació és aquesta. S’acaba tota una entrada en aquest món musical, aquests discos, aquesta manera de connectar amb el públic, aquesta manera de pensar les cançons i defensar-les als concerts… Potser m’ho replantejo tot perquè tot segueixi igual o perquè canviï completament. Vull deixar un espai en blanc perquè el que hagi de ser aparegui per si mateix i no a partir d’allò racional o calculat.

PP: Tens idees de cap on et pot portar aquesta aturada?

JD: No. I això és el que vull que passi. Tinc coses paral·leles, però musicalment vull frenar. Em vull obligar a no pensar-hi tant com durant aquests anys. Vull estar atent al que la vida pugui proposar i que, de cop, em torni a sorprendre com ho va fer fa quatre o cinc anys. Vull gaudir del temps, de no tenir res planificat i deixar que qualsevol cosa em pugui motivar a fer un altre projecte, que pot estar molt relacionat amb la música.

PP: Hi ha l’opció que no et tornem a veure com a cantant?

JD: És impossible. Vaja, si no és que no hi sigui o que em quedi sense veu. La sensació no és que s’acabi la meva trajectòria musical sinó que s’acaba una primera etapa. M’obligo a preguntar-me per què canto i per qui canto, per tant, tinc la sensació que hi haurà una petita modificació. No vull que vagin passant els anys sense plantejar-me perquè ho visc i si ho vull viure així.

PP: Després d’aquests cinc anys, la teva proposta ha tocat sostre o encara té marge per seguir creixent?

JD: La proposta ha tocat sostre tal com és ara. Cal buscar sensacions i ímputs que generin altres cançons, d’una altra manera, amb un altre llenguatge… no ho sé. Tornar a fer el mateix em semblava desgastador. Tinc la sensació que tocava parar i veure què passa.

PP: Parlem d’aquests cinc anys. Vas aparèixer gràcies, en gran part, a la cançó “Jo mai mai”. En algun moment, però, vas tenir por que l’èxit d’aquest tema et superés?

JD: Quan ho vaig diagnosticar, vaig treballar perquè això no fos així. Per això el segon disc és una suma de cançons i enlloc d’un videoclip vaig fer un vídeo-àlbum. Vaig voler donar reforç al projecte i a la manera de fer i no tant a les cançons en si mateixes. “Jo mai mai” ha anat molt bé i ens ha servit per estirar-nos a tots, però ha jugat el joc que nosaltres volíem que jugués.

Quan treus una cançó que arriba molt pot tenir un doble efecte. Hi ha una part positiva però també pot tenir efectes negatius…

Si les altres no l’acompanyen és com tenir en Messi en un equip sense jugadors al voltant. El nostre objectiu és reconèixer la cançó que s’ha convertit en líder i vestir-la perquè tot el conjunt estigui a la mateixa alçada.

PP: Sembla tot molt estudiat. És així?

JD: Sí, està tot molt pensat: el gestionar els temps, les formes de sorprendre els seguidors… Penso molt i hi dono moltes voltes. Aquest pensar constantment en l’estratègia, que penso que és una part important de tot projecte musical, acaba provocant un desgast més bèstia que la creació de les cançons o la preparació del directe. Voler estar a sobre de tot és una de les claus de l’èxit de tot això, però alhora suposa molt de desgast i cansament.

PP: Perquè quant de temps pots dedicar al llarg d’una setmana només a pensar i planificar aquesta estratègia?

JD: Dedico més hores a pensar que a compondre, però un mínim hi has de dedicar si vols que tot tingui una coherència.

PP: Fins a quin punt es pot controlar tot?

JD: Hi ha una part que no controles. Has d’estar preparat perquè passi allò que no penses que passarà i, alhora, deixar l’espai perquè el que passi pugui sorprendre’t. El resultat, però, no és fruit de l’atzar, és fruit de pensar, d’observar dinàmiques i reaccions a les xarxes, de parlar amb la gent…

PP: Com seran els dos concerts del Palau de la Música?

JD: El públic hi trobarà una banda i uns músics amb ganes de celebrar. Com qui fa anys i convida els seus amics a una festa d’aniversari. Serà una celebració sense saber què passarà després. Una mica com el discurs d’On seràs demà?

Podeu acabar de llegir l’entrevista completa aquí.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació