Joan Brossa i l’amistat

Brossa, el poeta silent, alimentava l’amistat amb xocs. Els xocs eren estímuls. L’empenta, per exemple, que va convertir Carles Santos en l’artista erudit que va ser. “Però i ara què, Santos?”. L’elevadora sacsejada brossiana. Entorn de la concepció de l’amistat que tenia el poeta, la seva actitud vital i la personalitat íntima (i alhora pública) de l’autor de Poemes civils va girar la conversa que Vicenç Altaió i Gabriel Ventura van mantenir dilluns passat a la seu de la Fundació Joan Brossa. Una conversa intergeneracional que era, de fet, la represa d’altres reunions: “Tantes hores que hem xerrat a Cadaquès…”. El marc del diàleg va ser el cicle ‘Ens va fer Joan Brossa’, que gronxarà fins al mes de novembre.

Altaió, poeta radical, comissari i agitador cultural; Ventura, poeta experimental, actor i membre de la troupe d’Albert Serra. Sobre el rodatge de l’última pel·lícula del director (Liberté; premiada a Cannes), Ventura n’escriu una crònica llarga (writing of), tal com va fer Pons Alorda amb la filmació d’Història de la meva mort. Crònica de rodatge albertserrià, un gènere en formació. La troupe de Serra, per cert, té –segons Ventura– similituds amb la colla generacional de Brossa. Les vocacions híbrides, la vida artística en comunitat, la confiança. També els seus capitans s’assemblen lleugerament: indomables, confiadíssims.

L’amistat com una forma de motor artístic i com Brossa exercia aquest vincle van ser els dos farcells que van recollir la conversa. Altaió, generòs en anecdòtes, va traçar una línia històrica de la seva relació amb el poeta. Una explicació detallada que va deixar els oients emmudits, també Ventura, que comentava la manera amb què tot aquell boom reverbera avui. L’ombra d’Altaió sobre Ventura va ser notable, però no pas condescendent.

Amistat, confiança i herència

Altaió és fill i creador –alhora– de la generació que va explotar en un “univers cultural experimental i diferent” durant la dècada dels anys setanta. Un univers de fills i nets que han procurat que quedi “tenallat”, que tingui “una continuació endavant”. Ventura, per exemple, és conseqüència d’aquesta cura pel futur. Aquesta explosió generacional va ser possible –entre d’altres coses– pel cultiu de l’amistat. Simple i comprovable. L’amistat aplicada a la seva trajectòria artística i òrbita social, Altaió la divideix i sintetitza en tres períodes.

Primer període. El guia callat. El primer període té lloc entre la universitat i la casa de J. V. Foix. Primers anys setanta. “Veníem dels morts”, recorda el poeta. Es treballava només per “la supervivència d’una cultura plena i rica que havia estat cinquanta anys –la gran eficàcia del franquisme– fora d’òrbita”. En aquell moment hi havia dos grans sistemes, el literari i l’artístic. No es creuaven. I Brossa “no existia”. La literatura estava rendida a la memòria. Altaió, estudiant de Filologia Catalana a l’Autònoma, assistia a les classes de Joaquim Molas, “interessat en l’avantguarda”, però amb el 90% de l’atenció orientada al passat. Tampoc Palau i Fabre respirava. “Encara pervivia la literatura veladora de la memòria. La cultura s’havia de suportar més en el seu valor moral que en el literari”. El simbolisme de Riba; ‘l’arma’ política del realisme.

En aquell moment, Foix era “el gran supervivent de l’esperit de la relació entre les arts i les lletres”. Havia estat ploma fonamental de la revista L’amic de les arts (1926-1929), que també va acollir Sebastià Gasch o Salvador Dalí. Foix va ser el primer pare –l’únic, potser– de la generació d’Altaió. “Vam bescanviar els valors de referència, que, en aquell moment, representaven Espriu o Pere Quart. Vam fixar-nos en la gran aventura literària que encapçalava Foix. Ens va adoctrinar i vam aprendre molt”.

El primer cop que Altaió –disset anys– va trobar-se amb l’autor de Gertrudis, aquest ja va llançar-li una imprevisible advertència: “No us penseu que perquè porteu el cabell llarg i les ungles brutes sereu més artistes que els altres”. “Esperant l’inconformista et trobaves amb algú que et portava cap a la lectura dels clàssics”. Una certa amistat va germinar, la qual cosa permetia l’estimulació intel·lectual. Procurar, doncs, una continuïtat. O millor encara: “Una ruptura en continuïtat”. Esberlar per renéixer. “Passeu, passeu, que dels meus no en queda cap; ara us toca a vós”, va dir Foix en obrir la porta a Altaió. Foix no feia pedagogia; s’assegurava una herència digna.

Aquí apareix Brossa, que crida l’atenció dels nous nuclis poètics. L’atenció, per exemple, dels poetes fundadors de Llibres del Mall: Balasch, Bru de Sala o Marçal. Casa edificada per publicar únicament poetes joves i representants de l’enllaç: Martí i Pol o Bartra. La col·lecció rebrà el suport de Tàpies i Miró, d’alguna manera, equivalents al llenç de Foix (i amics). Més o menys paral·lelament, “i fora del sistema”, Altaió i troupe funden a la Universitat Autònoma la revista Tarot de quinze: “Publicarem gent de la nostra generació i ens referirem a dos autors centrals: Palau i Fabre i Foix. Brossa no hi era perquè el tenien ells, el grup del Mall, que es fixava en el retoricisme màgic”.

L’any 1971 apareix el llibre de Jordi Coca sobre Brossa –El pedestal són les sabates– en què s’ofereix una idea de conjunt dels períodes del poeta. Aquell llibre va ser una “bufetada de coneixement”. Brossa irromp. “Havia llegit Poesia rasa, però érem molt joves: el dia que em van robar Poesia rasa portava Les dones i els dies signat per Ferrater”, apunta Altaió. Brossa era llegit des del descontext. “No hi ha una relació personal”. La relació entre Altaió i el poeta arribarà significativament tard i l’afavorirà, és clar, Foix.

Altaió coneixerà Brossa a la “gran institució cultural” que serà la Fundació Joan Miró. “És el projecte del segon nucli de l’avantguarda, és a dir, la generació de Brossa”. Brossa participa conceptualment de la programació de la fundació. “El coneixeré bé quan un dia me’l trobo i m’esperona a conèixer altres poetes amb les mateixes inquietuds: Perejaume i Marçal”. El poeta és el referent de la nova generació, la generació del textualisme. Aquell que posa en crisi la societat, que expandeix la literatura. “Les performances eren a la muntanya, no anàvem a una galeria. Transitàvem fora del sistema”. Focs artificials entre els arbres, jocs de mans, objectes imprevistos.

La relació qualla i Altaió observa Brossa. L’observació serà, de fet, la manera d’aprendre del poeta. No es contempla la transmissió. “Brossa, com Miró, no parlava. No feien doctrina, feien obra”. L’antiacadèmia era la seva escola. “Mai he cregut que havíem de ser brossians”. De fet, era impossible: el guia era callat i dissident. Més observació: “Brossa no practicava l’ordre de l’amistat; creava un clima”. O bé: “El seu sistema sempre és de xoc”. La transgressió permanent contra el mateix medi de l’escriptura, per exemple. “Se’n fotia de la cultura i després era ell el culte”. Ventura recorda un poema que considera “principi poètic” i xoc contra els iguals: “No diguis més barbaritats / sobre els ocells”. Deixeu tranquils els ocells, trobadors ridículs. Poemes que són “objectes mentals”. Per Ventura, Brossa és un evident “provocador de situacions incòmodes”. Un referent d’actituds.

Segon període. Les empentes. “El Brossa té una cosa genial: donava empentes. Ningú es podia quedar allà on era”. Es troba el Santos i li dispara: “Toques molt bé el piano, però i ara què, Santos?”. La nova generació tindrà un músic excepcional gràcies a Brossa. Una altra empenta és la que donarà a en Pere Portabella (No compteu amb els dits, Cuadecuc…). Empentes fulminants. Per bé. El mateix havia fet amb el nucli del Mall: escriu una sextina d’honor a la “gentil i medievalista” autora de Bruixa de dol.

Gràcies a les empentes, la segona generació de l’avantguarda va arribar a trencar la closca i a mantenir-se. “Hi havia una gran complicitat. La complicitat de la ruptura”. Avui, Altaió, detecta “una dificultat de connexió entre els joves i nosaltres”. El gestor cultural recorda un sopar que va cuinar a Brossa, a qui “només li agradaven les mongetes i la botifarra”. Art al plat: un mar de pebrot sobre un llom a la sal. “La nostra amistat va quedar segellada per aquest gest quotidià, un gest de vida”. Aquesta és la clau del pany: “No hi havia diferència entre la vida i la literatura”.

“Brossa mai no et deia, sinó que et provocava”. Era el mentor taxatiu. Altaió entra a l’Espai 10 de la Fundació Miró gràcies a ell. En sortiria la colla de Plensa, Barceló, Perejaume… Brossa, en definitiva, confia en la generació jove i futura.

Tercer període. Procés d’institucionalització. Anys noranta; fundació del KRTU (avui l’Arts Santa Mònica). La cultura comença a viure la invasió del poder. I com hem acabat? “La cultura de l’espai institucional ha estat ocupada progressivament per la política, el protocol i la comunicació”, veu Altaió. “La cultura ha quedat relegada”. Al KRTU, les dificultats sempre venien “per aquí”. “Havíem cregut que el sistema de mediatització –presència al circuit institucional– ens posava en una mena de paradís”. Una gran mentida, és clar. “I la gran mentida continua i provoca una crisi generalitzada”.

Tota aquella generació s’anava preparant per a la llibertat i aquesta cada cop s’allunyava més. La comercialització de la cultura s’envigoria amb força. “Al final on estem? Mirem Venècia, un supermercat de plantes baixes”. Brossa –recorda Altaió– va crear un imaginari de la ciutat de Barcelona. Es va fixar en la cultura popular: una botiga de màgia, un taller de pasta de paper, les golondrines. Condemnarà Venècia i les obres viciades de la Sagrada Família. “És un problema de model”.