L’itinerari generós per Catalunya que segueix No em va fer Joan Brossa de cabosanroque, farà arribar a molts llocs i públics aquella sensació infreqüent de no trobar les paraules adequades o la comparació precisa que faci entenedor allò que hem vist. “No es pot fotografiar una cosa així. Les imatges la falsegen. Amb els castells de focs o les atraccions de fira passa el mateix”, afirma Perejaume en el text del catàleg que acompanya “l’obra”.
Després d’assistir a la seva presentació a Can Manyé, espai d’art i creació d’Alella el passat 11 de gener, asseguraria que la instal·lació es desplaça sola d’un lloc a l’altre, pensar el contrari seria carregar el pes d’aquella antiga maledicció xinesa: “… ai d’aquell que veu els fils de la marioneta perquè quedarà cec!”.
Laia Torrents (enginyera i músic) i Roger Aixut (arquitecte), amb una trajectòria que ve de lluny com a rockers experimentals, artistes plàstics i performers , són els responsables d’evitar-nos la ceguesa a què al·ludeix la maledicció, perquè No em va fer… no és un homenatge a Joan Brossa, malgrat el centenari que se celebra enguany, ni una imitació de les seves composicions i accions poètiques, els de cabosanroque ens situen, senzillament, davant del cor/motor de la fascinació.
Hi ha altres exemples prou coneguts: Goethe subjugat pels núvols, Josep Palau i Fabre i el seu culte a Picasso, JL Borges i els laberints o l’admiració del mateix Perejaume per l’obra de Jacint Verdaguer.
En el cas de Joan Brossa el catàleg de debilitats i preferències és amplíssim, va de l’escriptura a l’obra gràfica, de la poesia a la Màgia (blanca i negra), de Wagner a Frégoli, de Pepeta Tolrà a Christa Leem, dels alfabets als objectes quotidians i encara no hi és tot. No es tracta d’un inventari d’aficions, els seus interessos i curiositats eren simultanis i d’una intensitat transversal.
Replicant el títol del llibre Em va fer Joan Brossa , publicat per primera vegada l’any 1951, i jugant a retrobar la por i l’atracció enormes pel “quarto fosc”, només entrar a la cambra negra es poden posar en marxa dispositius llunyans de rellotges i llibretes desmuntades. Aflora l’estranyesa que provoquen aquelles maquetes ferroviàries de guix fetes a escala com d’adult contrariat, es fa present l’impacte d’algun pessebre desbordant o l’alenar dels llençols, les vibracions intermitents juntament amb els sons, les veus d’alguns poemes i els llums sempre canviants, i la boira o el fum que fan del tot provisionals els objectes…
Aquest és l’embolcall d’una atmosfera de difícil classificació i de les que acostumen a agradar tant als nens com als adults, tant si són coneixedors de l’obra brossiana com si no ho són.
Quan Jean Dubuffet, en els seus escrits sobre art diu “… el públic no és boig. Sap molt bé què el diverteix i què l’avorreix”, està referint-se a aquesta mena d’obres difícilment classificables que provenen d’una fascinació profunda, semblant a les dels millors mestres de qualsevol disciplina.
Em preguntava si algú l’haurà recomanada per al “públic familiar” o si hi ha qui creu que Joan Brossa no és per nens, ell que va ser l’inventor del dau rodó!