Jaume Sisterna (1930-2013)

Hi ha personatges que passen per la lletra petita d’una cultura, quasi sense fer-se notar. Estàs acostumat a veure’ls i a somriure quan passen pel teu voltant o quan et repten, però no te’ls agafaries mai gaire seriosament.  Aquesta mena de gent se’ls suposa; estan allí, no hi pares esment  però si no ho són te n’estranyes. El fràgil equilibri del paisatge sembla que trenca, quan finalment es vinclen.  Convidats a no caure i carregats d’una tristesa molt antiga,  tenen un punt de geològic. D’alguns t’han dit que són vagament escriptors o homes de teatre, però tu els has vist sempre pontificant a la barra d’un bar i quasi no t’ho creus. Jaume Sisterna era per a mi, un d’aquests personatges, quasi mitològic.  Era l’home-que-remugava-contra-tot-al-Jardí-de l’Ateneu.

Escriptor d’obra quasi incògnita, renunciava a llegir inèdits, se’t tornava familiar com un tiet conco i a còpia de veure’l quasi cada dia i a totes hores, xerrant a tort i a dret – beneint la vida i maleint els vius, com un nen vell i entremaliat.  Passava totes hores de la tarda fent-la petar a l’Ateneu Barcelonès, però pujava poc a la biblioteca i algun cop fins i tot es deixava caure per les conferències que, indefectiblement, abandonava al cap d’un quart d’hora o vint minuts mal comptats amb cara de pomes agres.

Tranquil i sol, practicant la pau als homes i la guerra a les institucions de la tronada Acràcia, a còpia de trobar-lo tothora per l’Ateneu acabaves dubtant fins i tot que els inèdits d’en Sisterna existissin. De fet, ell es presentava com a representant de comerç jubilat i, sobretot (ignoro per què) com a divorciat. Però tenia amics fidels i sobretot batalles perdudes que lluitava amb passió.

Un dia, el maig passat el vaig trobar casualment  en un bar a prop del Clínic i vaig entendre que estava tocat i que el Fat l’esperava a la primera cantonada. Va ser l’única vegada que no va botzinar contra el món. La gangrena que ve de cop tan negra se l’ha emportat, com al seu germà bessó  Jesús Lizano (Lizanote de la Mancha, Lizanote de la Acracia) . Però si Jesús Lizano és un àcrata oceànic, Jaume Sisterna fou un àcrata discret, prim, tímid, amb trajo i corbata. Un llibertari que parlava de vostè i demanava les coses amb una educació una mica forçada. Un personatge a joc amb un món que era tan vell i tronat com les Jornades Llibertàries del 1977. Una bellíssima persona, massa sensible, que va cometre l’error de passar per la vida emprenyant-se cada dia i remugant contra tot. Si calia, fins i tot contra el sistema mètric decimal.

Descansi en pau, senyor Sisterna, poeta català de la divina Acràcia, i tant de bo algú ens faci el favor de publicar la seva obra silenciosa. No sap les ganes que tenim de llegir-lo en silenci la gent que al Jardí de l’Ateneu el vam sentir predicar de tot i contra tot. Ens ha quedat el dubte de saber si vostè era poesia o, simplement, poeta.

Podeu veure altres vídeos de Jaume Sisterna dipositats a Memoro aquí.