Ivette Nadal i Pascal Comelade no volen ser funcionaris de la cultura

Els ha unit una necessitat vital. Cadascú, la seva. Per a la cantautora Ivette Nadal és moment de tancar una etapa, de celebrar que ha passat una dècada des del seu primer disc, Guerres dolcíssimes, i obrir-ne una altra, de “més alegre”, amb una sonoritat diferent. Per al pianista i compositor Pascal Comelade és imprescindible col·laborar de tant en tant amb altres creadors. Es reconeix com una mena de “vampir” que necessita xuclar d’arreu mentre en paral·lel va fent el seu propi camí musical. Col·labora amb artistes de tota mena: el pintor mallorquí Miquel Barceló, Albert Pla, PJ Harvey, Camille…

I ara es troba amb Ivette Nadal a Arquitectura primera, l’espectacle que presentaran al Teatre-Auditori de Granollers el 19 d’octubre. Serà una de les poques oportunitats per veure’l perquè no pretenen reproduir-lo gaire més, potser un parell o tres de vegades. D’aquesta trobada també n’ha sortit un disc homònim (DiscMedi), un EP en format vinil i CD que recull alguns dels temes de l’espectacle, que comptarà a l’escenari amb una banda formada per Caïm Riba a la guitarra, Lluís Riera al baix i Santi Carcasona a la bateria.

Ivette Nadal i Pascal Comelade són de dues generacions i de dos mons musicals ben diferents. Ella es mou dins del món de la cançó i ell en el de la música instrumental. “Jo pertanyo a la generació del disc en vinil i no l’he abandonat mai”, diu el músic de la Catalunya Nord, i Nadal tot just té trenta anys. Això sí, amb un bagatge important perquè va començar amb només 17.

Malgrat aquesta aparent distància, comparteixen –i molt– la manera d’entendre la seva trajectòria musical: amb la llibertat absoluta de fer el que senten a cada moment. “Jo pujo a l’escenari com si aquell concert fos l’únic de la meva vida perquè si no, seria un funcionari de la cultura”, assegura Comelade. No els interessa gens ni mica entrar “en el món dels espectacles de moda i el show business”; que ningú prengui decisions en el seu nom. “No m’he volgut enfilar mai a una barca amb la qual no crec. Vaig per lliure i això molesta”, reconeix la cantautora vallesana, que es lamenta que hi ha qui pretén dir-li com s’ha de vestir als concerts o què ha de dir entre cançó i cançó.

“Jo buscava anar a l’essència de la cançó i dels versos que canto d’una manera radical i elegant”, diu Nadal, i per això es va posar en contacte amb Comelade. Ell sabia qui era ella però coneixia ben poc del seu treball, que es va estudiar detalladament durant tota una setmana al garatge de casa la seva mare a Perpinyà, on diu que és l’únic lloc que pot estar tranquil. “L’obra musical de la persona és important –reconeix Comelade– però realment el que t’atrapa és la relació personal”. I un cop atrapats ja van fer la tria de temes per estudiar “de quina manera podia intervenir en el seu món, sense adulterar-lo, ni insultar-lo”. “És la festa de la Ivette i no es tractava d’ocupar el seu territori musical i cultural”, insisteix.

Arquitectura primera, explica la cantautora vallesana, és un resum del que ha editat aquesta última dècada amb cançons dels primers quatre discos i de la poesia que ha escrit. També inclou clàssics del rock amb versions de The Rolling Stones i de PJ Harvey, adaptades al català pel poeta Enric Casasses, un gran col·laborador de Comelade i a qui el músic vol fer una crida des d’aquí: “Enric, truca’m”, perquè fa molt de temps que no tenen oportunitat de trobar-se.

En aquest projecte també han tingut l’oportunitat de compondre conjuntament un tema, segurament la llavor d’un disc que es plantegen plegats en un futur no gaire llunyà.