Hidrogenesse: “La gran vellesa”

Des de 1996 que funcionen. Gairebé vint anys potser són massa anys per a un projecte musical pop, massa temps també per al so tecno dels anys 80 que practiquen. Però són dos, Carlos Ballesteros, veterinari, i Genís Segarra, filòleg, i diuen que el seu secret és fer-ho tot a mitges: grup, management i companyia discogràfica. Ho canten, “Cuando dos personas dicen la misma cosa a la vez, esas dos personas están diciendo la verdad”, i es queden tan amples. Retraten la vida que els cau més a prop de casa: la gent del súper de la cantonada, aquells dos que parlen d’ordinadors, aquell altre que passeja vestit de tigre. Però també escriuen sobre Góngora, o ens descobreixen la figura i el llegat del matemàtic i heroi Alan Turing abans que la reina d’Anglaterra el perdoni i Hollywood li dediqui una pel·lícula. Ara dediquen la seva música i poesia a les ruïnes, a la gent gran, al pas de la vida, a la fascinació pel món egipci, a Elizabeth Taylor. Entretant, recuperen Terenci Moix, reivindiquen Flaubert i Álvaro Pombo. Tuli Márquez parla amb Hidrogenesse del seu darrer àlbum, Roma, que presentaran aquest divendres 27 de febrer a la sala 2 de l’Apolo, a partir de les 22:00 h.

Tuli Márquez: Per què aquest títol, Roma?

Genís: Teníem diverses cançons que entraven en una mena de mini LP, també la idea de publicar-les juntes, i no sabíem si titular el recull Runes o Ruïnes. Entre els temes hi havia la cançó d’Elizabeth Taylor, la cançó de Moix, la del hombre de barro…

Carlos: Cançons inspirades en Egipte, o en Egipte via Hollywood, via el cinema. Per això la cançó de Moix, i ens agradava el tema de les ruïnes.

Genís: Llavors vam anar a Roma i vam tenir com aquesta il·luminació: que pel que volíem convertir en un disc, el millor títol seria Roma. Perquè la sensació que teníem caminant per Roma era aquesta sensació de collage, de trobar-ns dins d’un collage 3D. Segle II abans de Crist, segle XVIII, segle XI… com va ser capital del món… A més és una ciutat caòtica, viva, plena de gent de tot el món… També ens va ajudar a definir estèticament quina forma havia de prendre aquest disc, de so i de producció, ja que és diu Roma, doncs que soni com Roma, que soni caòtic, com amb moltes capes… No només ens va donar títol, sinó que ens va ajudar a decidir com volíem que sonés.

Tuli Márquez: “Ellos sobrevivirán”, diu la primera cançó del disc Dos tontos muy tontos. Com sobreviu, Hidrogenesse, en el món?

Carlos: Pel fet de ser dos, estar junts i fer-ho tot nosaltres.

Genís: I per haver creat aquest equip de dos que diu la cançó.

Carlos: Podem fer cançons, hem après a dissenyar un disc, a tenir tractes amb una fàbrica i a intentar que una promotora ens contracti, pel fet de fer-ho tot nosaltres dos. És el format que hem trobat per sobreviure.

Hidrogenesse es veu reflectit en el grup nord-americà Sparks, un altre duet, de germans, que sobreviu des de l’any 1969, veient-les de tots colors, passant de la fama i l’èxit a l’abandó o a “la misèria alegre de la bohèmia”, com ho defineix Genís. Fent discos i gires, però.

Tuli Márquez: La segona cançó, “A los viejos”, sembla concentrar el missatge principal del disc o el leitmotiv. Us pesa, l’edat?

Genís: Més que l’edat en si, és el temps. Les coses prenen pes a mesura que passa el temps. Llavors si ho mires en termes d’edat sembla com negatiu. Com més anys té una persona, més està com fora del present. I és al revés. Com més anys té una cultura, més valor té..

Carlos: La gent gran ens sembla guai per això, perquè pot prescindir de totes les bajanades a què estem sotmesos la gent jove.

Genís: I la cançó era com un homenatge a aquesta gent gran que van ser com pioners i que segueixen estant vius.

Carlos: No sabem quins vells els tocarà tenir, a la propera generació, però nosaltres tenim molta sort.

Tuli Márquez: Seguint parlant de “A los viejos”, el to musical, com el definiríeu…?

La música d’Hidrogenesse navega pel tecno més tradicional, que va néixer als anys 80, que prescindeix de bateries i d’instruments de corda, però que els incorpora tots mitjançant l’ús de sintetitzadors. Ells, amb l’experiència dels anys, han generat una música que és un repàs a les seves vides. Sona charleston, sonen els mítics Kraftwerk, melancolia, música de videojocs o de màquines escurabutxaques.

Carlos: Hi ha molta gent que diu que sona 8 bits…

Genís: Hi ha gent que ho diu en sentit positiu, sona com música de videojocs, ens estranya perquè nosaltres no hem jugat mai a videojocs… no és una cosa a què aspirem o que sigui un referent estètic.

Carlos: Hi coincidim en l’aspecte lúdic, pel que a nosaltres ens agrada de la música.

Genís: La gent que fa música per a videojocs deu tenir la fita que la seva música et mantingui despert, entretingut, i a nosaltres quan fem música ens causa terror l’avorriment… Fer música que acompanya el joc sense jugar sonaria trist, com fer una banda sonora sense la pel·lícula. A mi aquestes etiquetes, no és que me molestin, però, és com quan et diuen: “sembla música com de banda sonora”. I no sembla música en si?

“Cuando dos personas dicen la misma cosa a la vez
Esas dos personas están diciendo la verdad
Solo se necesita que dos idiotas en sintonía
Nos pongamos de acuerdo en la misma tontería
Para convertirla en nuestra ideologia”.

Tuli Márquez: Un cop escoltats aquests versos de la cançó “Dos tontos muy tontos”, queda un pòsit al cap que reparteix provocació, sentit filosòfic i veritat.

Genís: Això és una cosa que ens va dir un amic nostre que es artista… Estava veient dues persones que havien tingut un projecte, d’aquests projectes dels quals ningú fa cas, però ell deia, “els veus allí, parlant, i en donar-se la raó l’un a l’altre, acabes creient-te que el que estan dient és veritat” i ens va dir això. Si dos es posen d’acord, ja hi ha una ideologia.

Tuli Márquez: “A los viejos todo les sienta bien”. D’on surt l’afirmació?

Carlos: És un alliberament que ve amb l’edat. Pots fer el que et doni la gana.

Genís: O una cosa que projectem en ells. Veiem gent gran pel carrer que vesteix de manera estrafolària… projectem que són gent totalment lliure, que estan més enllà de qualsevol moda i que s’inventen la realitat cada dia.

Tuli Márquez: Aquesta visió fa pensar en l’antiga barreja d’absurd i de filosofia que practicaven els dadaistes.

Carlos: És com adonar-te que això absurd és una veritat.

Genís: Com això de dir que “los viejos cada año son más viejos”.

Carlos: Més que dadaista, seria com descobrir petites coses que encaixen i fer-les rellevants.

Genís: El més maco, més ric i més generós quan estàs fent una cosa artística… és intentar ser ingenu. No som ingenus ni es tracta de fer el babau ni caure en l’infantilisme, però sí de mirar les coses o parlar de les coses com si les descobrissis, i meravellar-te del que vas descobrint.

Tuli Márquez: Parlant del so tecno que practiqueu, teniu la sensació d’estar-vos rovellant?

Genís: No. Suposo que et refereixes a la música electrònica? És antiga, si ho penses… però ningú pensa que el rock sigui antic perquè hi ha guitarres elèctriques des dels anys… finals dels quaranta? La música electrònica et permet fer música que no té edat. Ni te significat, ni té sentit, ni té argument. Perquè és abstracta, no cal ni tocar instruments. És poder fer música amb uns mitjans electrònics que et permet plasmar en sons les idees que tens.

Carlos: Sense pensar que sigui un gènere musical.

Genís: Podria passar que no trobéssim una manera d’explicar una cosa que ens divertís a nosaltres.

Carlos: En l’apartat de les idees sí que és més complicat tornar a fer cançons noves que siguin atractives per a un mateix.

Genís: Però en la cosa aquesta dels instruments, no, perquè també podríem fer un disc amb un piano.

Tuli Márquez: “Moix”, un homenatge a l’escriptor Terenci Moix. Moix també significa un estat d’ànim.

Genís: És una cosa que ja vam fer amb Góngora. Vam agafar un text de Góngora i li vam posar de títol “Góngora”… Pel fet de titular-se “Moix”, vam decidir que seria com aquesta cosa fúnebre d’acomiadar-se de la vida, fer un repàs dels propis mèrits, del que has aconseguit, del que has fet i de com t’has portat… perquè hi ha morts i té aquest punt com tristot.

Carlos: Però el text ve a ser una recreació del Llibre dels morts… i el Terenci, que sempre va tenir com a molt sentit de l’humor, hi donava la volta i se’n servia…

Genís: Però la paraula Moix no va amb el personatge. És impossible fer una cosa moixa parlant del Terenci Moix.

Tuli Márquez: Seguint amb escriptors. A “Aquí y Ahora” es fa referència a l’autor gallec Álvaro Pombo que “ayuda a un vencejo a remontar el vuelo”. I això?

Genís: Era una cosa que explicava ell en una entrevista.

Carlos: Ell és un poeta. Qualsevol cosa que t’explica és una meravella. Explicava que a casa seva hi té una terrassa molt alta i va veure caure-hi un falciot, el va recollir…

Genís: Él contaba que eso pasa cada otoño, tiene que estar él entretenido recogiendo vencejos. Ell explicava que això passa cada tardor. Perquè li cauen a la terrassa. Passen per allà cada any amb les migracions, llavors s’enfila en una cadira i els fa volar.

Carlos: I trobàvem que era una imatge mot bonica.

Tuli Márquez: En aquesta cançó també hi treu el nas Gustave Flaubert, que fa un descobriment: quin és?

Genís: És que aquesta frase és d’un llibre seu que ens encanta que es diu Bouvard et Pécuchet, que és “Dos tontos muy tontos” (la cançó que obre el disc) i és Bouvard et Pécuchet. Tothom hauria de ser Bouvard et Pécuchet. Són dos jubilats que es coneixen en un parc i decideixen que el que els queda de vida…

Carlos: Un d’ells ven el seu apartament i se’n van a una mena de poble.

Genís: Per fer realitat coses com a fanàtics, volent portar idees a terme. A cada capítol s’entreguen a un ideal… Tot els surt malament, tothom els odia i Flaubert aprofita per carregar-se tots els prejudicis de la gent…

Tuli Márquez: El tema “L’home de fang”: quina metàfora retrata, aquesta cançó?

Genís: És aquesta fascinació com eròtica que algú t’agiti. I vols que això passi.

Carlos: És el cas de moltes heroïnes de les pel·lícules de monstres com La mòmia, Dràcula o King Kong.

Genís: N’hi ha una en concret, en què la Mòmia surt d’un estany ple de fang… quan apareix no és una mòmia, és un monstre fet de fang que va cap a la noia.

Carlos: I ve a ser una persona que et controla la vida.

Genís: Però que té aquesta visió entre còmica i absurda de voler que algú tingui la teva voluntat. Com si un no volgués decidir: no vull enamorar-me, vull que algú s’enamori de mi… que me deje hecha un asco.

Tuli Márquez: D’on surt la vostra poesia?

Genís: Surt de la realitat. El que més ens fa mal és la realitat.

Carlos: És el més interessant.

Genís: I a la vegada és el que espanta i causa terror. A vegades és idealitzar-la, la realitat, retratar-la, i convertir-la en una cosa preciosa; i de vegades, fugir-ne. Cançons escapistes en tenim moltíssimes. Però són escapistes per culpa de la realitat. La realitat sempre es troba al centre de tot.

Tuli Márquez: Segons la cançó “Elizabeth Taylor”, sobreviureu també al crític que va fer el vostre obituari?

Genís: Espero que sí… Jo sí que em sento Elizabeth Taylor quan treus discos i la gent et fa crítiques o et fa entrevistes, o veus articles sobre el que fas, quan veus algú que el que ha escrit no t’agrada gens, jo sé que el sobreviuré, no sé si físicament, però jo sé que aquells dos paràgrafs, tot l’esforç que ha posat aquella persona en escriure allò, no val res… Als crítics, l’artista els sobreviu sempre.

Tuli Márquez: Per últim, creieu que el bilingüisme mata, com diu el traductor i filòleg Pau Vidal?

Carlos: No; de fet, l’usem.

Genís: Precisament, una cosa que se’ns va acudir per a aquest disc abans de tota aquesta escalada ideològica…

Carlos: Que ens venia molt de gust fer servir —sempre ho hem fet— el català; sempre hi ha una cançó en català a cada disc, i en aquest ens venia de gust, a “Escolta la tempesta”, usar-lo a l’atzar i anar canviant d’idioma.

Genís: Una cançó bilingüe era el que feia el grup Kraftwerk, ells ho feien per a internacionalitzar el seu producte: feien una versió alemanya, una d’anglesa i fins i tot algunes vegades, una versió francesa. Va arribar que de vegades barrejaven tres idiomes. I a mi és una cosa que sempre m’ha fascinat… i en aquest cas sí que volíem ser això, dir-ho en aquest context de català-castellà, ser el grup que fa una cançó bilingüe.

Podeu comprar les vostres entrades aquí.