Heura Gaya, el folk ve de Ponent

La cantautora de Juneda presenta el seu primer disc en solitari, ‘Gaya’. |

Gerard E. Mur

Gerard E. Mur

Periodista. gerardmursole@gmail.com

Amb l’amor romàntic qüestionat i combatut hi ha qui no vacil·la i s’atreveix a apel·lar al romanticisme del XIX. Temerari? Gens. Heura Gaya canta un amor lligat a la natura i a la melancolia. Un amor físic i sensorial. No pretén oferir cap retrat històric o sociològic de l’estimació. És senzillament, formosament, el cant d’una passió de clavells, pell i aigua. Divendres, la cantautora i grallera va presentar al Centre Artesà Tradicionàrius el seu primer disc en solitari, Gaya (Microscopi). “Qualsevol univers té el seu despertar”, deia abans de tocar Sons d’alba i desplegar “l’univers Gaya”.

Membre de Tornaveus i la Cobla dels Sons Essencials, Gaya (Juneda, 1987) ha gravat el debut amb el compositor i guitarrista Eduard Iniesta, encarregat a l’estudi de la producció i els arranjaments. Iniesta és un col·laborador de luxe. Ha treballat amb Maria del Mar Bonet, Franca Masu, Jaume Aragall… “Si jo soc la mare, ell és el pare”, sosté Gaya, que a l’escenari està acompanyada per Iniesta, Cati Plana (acordió), Cristina Membrive (baix elèctric) i Andreu Moreno (bateria).

És el primer dia en què les cançons de Gaya “sorgeixen en directe”. “Un dia molt especial, amb els astres alineats”. La coincidència de la presentació amb el Dia Internacional de la Dona reforça el valor de la nit. El nervi feminista recorre bona part de l’àlbum i del recital. La cantautora recita Parlen les dones de Montserrat Abelló: “Un nou llenguatge diuen | nascut al fons dels segles”.

El disc sonarà íntegrament. Un disc on es combinen lletres d’autoria pròpia amb poemes escollits del farcell més personal, “poemes que encaixen”. Durant el primer tram del concert apareix el J. V. Foix d’El meus país és un roc. “El meu país és un roc | que fulla, floreix i grana”. Segons la cantautora, “el primer vers és ben bé això. Aquest roc que ho pot tot. I qui ho pot tot som nosaltres: les persones que fem el país”. Als versos de Foix, Gaya hi suma les Cobletes de la canya, originàries d’Aitona i recuperades per l’investigador musical Artur Blasco. El treball de la cantautora està inspirat per la recuperació de la tradició musical, que s’escola tant en els temes de nova creació (La teva pellDesig Cançó de bres per un dia de pluja) com en la tria de peces alienes. Gaya ha cuinat el disc “molt pausadament, amb molt de repòs”. Han estat cinc anys de recerca, selecció i afinament. D’amalgamar folk i pop: “He intentat portar els elements de la tradició musical a un llenguatge més pop”.

Maria-Mercè Marçal és un dels altres poetes del disc. La seva inclusió va ser idea d’Iniesta, que tenia musicada Cançó de bressol. Gaya, que és diu Heura per la filla de l’escriptora (Heura Marçal), remarca com l’autora de Sal oberta “empodera des del principi”. “Bruixeta la non-non, | amb caputxeta blanca”. “Me l’he pres com això: com una cançó de bressol a mi mateixa”. Foix, Marçal, Blasco. Gaya és un disc d’homenatges. A Schubert també, “el gran mestre de la cançó internacional”. Del compositor austríac, la cantautora n’absorbeix l’adaptació musical d’An den Mond, un lied de Hölty. Ella mateixa ha traduït la composició (A la lluna), que encaixa amb aquest univers boscós, moll, llegendari. “Estètica melancòlica”, precisa ella sobre el contingut, que porta aquest amor floral amb “un punt de flagel·lació”. I s’invoca també l’altre mestre, “el de la cançó nacional”, Eduard Toldrà. El vilanoví va musicar “entusiasmat” un poema de Sagarra (Les garbes dormen al camp), al qual Gaya hi entrecreua la tonada tradicional del tresc mallorquí. Dues visions d’una mateixa pintura: l’esforç i la imatge romàntica de la terra, “la del poeta que mira el camp i qui el treballa”.

El tram final del concert és una cremallera que comença a tancar-se amb un record –el més sentit segurament– a les majorales de la Confraria del Roser de la Plana de Lleida, “dones importants per a mi”. D’elles, Gaya en recull el que és més que un cant, “un espai de llicència, societat i opinió; un petit espai per dir el que pensaven”. Ho fa a Amb dues cares pintades, on irromp el pandero, “un instrument català força desconegut però típic del repertori femení”. “Les dones sortien amb el pandero a batejos i festes per fer diners. El repertori jugava entre la memòria i la improvisació, que és on eren lliures”, explica.

Tot plegat cicatritza amb Cançó de bres per un dia de pluja (sobre “les inseguretats i les pors de les mares”) i El jardí dels salzes, cançó tradicional irlandesa que porta la recreació sonora del refilet del ocells i l’aigua del rierol. La puntada última és una Jota de les flors que malgrat no entrar al disc (“no acabava d’encaixar”) brinda un final congruent: un nou càntic a la natura.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació