Hauries hagut de venir

És un dissabte amable i un degoteig de catalans modèlics i emocionats arriba al Teatre de Tarragona. Està a punt de tocar el Guillem Gisbert.

Marejo l’espuma d’un cafè amb llet, empetitint-ne els glops per fer-me’l durar. Fem temps entre una conversa engrescada mentre esperem que es facin les vuit. És un dissabte amable. Està a punt de tocar el Guillem Gisbert al Teatre de Tarragona.

Guillem Gisbert | © Marina Miguel
Guillem Gisbert | © Marina Miguel

Asseguts al bell mig de la Rambla, en una cafeteria amb vistes a l’arribada del públic, veiem com un degoteig constant de catalans modèlics i emocionats van travessant les portes del teatre que acollirà el concert en una tarda d’inicis d’estiu. A la meva dreta, observo una parella molt catalan coded, amb unes mudes apreciablement gisbertistes, potser conscientment construïdes o tal vegada atzarosament rutinàries. Dos tipus ben plantats que superen amb escreix el metre setanta-cinc; un noi i una noia conjuntats, aparentment ben triats l’un per l’altre, que podrien protagonitzar “Corrandes de la parella estable” o fins i tot “Pla Quinquennal” -Dues cançons de Manel que no puc evitar citar malgrat que haguem d’assumir comunitàriament el comiat del grup, donant la benvinguda a un Gisbert remodelat, en solitari que tot just enceta la gira de Balla la Masurca!- Continuo remenant el cafè fixada en la taula del costat. Els envejo el moreno precoç. Beuen cervesa i mengen patates. Ella es llepa la sal dels dits i llueix un anell al dit índex, símbol inequívoc d’una personalitat, si més no, diferent. Ell va amb unes sandàlies verdes i una samarreta blanca amb alguna frase alternativa que no puc desxifrar. Xerren i somriuen mentre ella es desfà el monyo i se’l torna a lligar, nerviosa, a l’expectativa de tot el que està a punt de passar. Com diria el Guillem, a “Ai, Yoko”, una de les cançons de Manel que recupera durant el concert en una versió exquisida, “avui he entès que us estimàveu com molts no haurem estimat mai”.

Finalment, es fa l’hora i, al darrere de la parella, ens aixequem per accedir a la sala del teatre. Passem, tal com diu la cançó, “sense cap compromís”, sense esperar res de l’actuació, a la vegada que esperant-ho tot. El públic aplaudeix mentre el Guillem apareix a l’escenari. Som al galliner i el veiem de lluny, entre els caps de la gent. Està concentrat, davant de tot de fans observadors que se’l miren amb delit. L’espectacle de llums enterboleix la figura del Guillem, que queda a contra llum en una aura misteriosa, però és fàcil reconèixer el seu perfil característic de nas gros i ulleres de pasta.

I toca la primera, i la segona, potser fins a la tercera, i quan ja he perdut el compte sona “Waltzing Matilda”. És la primera cançó amb la qual el públic s’emociona, tot i les butaques, que ens obliguen a esquivar l’impuls de ballar. I el Guillem es posa a caminar amb la Matilda compulsivament, de punta a punta de l’escenari, en una anada d’olla mesurada, mentre la cançó es va posant seriosa i la gent canta “ja no pensem que aquí on ens veus no fa tant temps que ens estimàvem”. I amb aquest tema enfila el concert, que va quedant lligat per unes mans prematures que es posen a aplaudir i tota la sala les segueix. Però de seguida arriba el final, més aviat del que ens agradaria. El públic s’entela i les mirades de les persones brillen; veig tot de cares que se’l miren, embadalides, mentre ell és el més gran dels protagonistes.

Al meu costat, ara l’esquerre, hi ha dos nois que semblen germans. Sorprenentment, se saben les lletres, cosa que implica un mèrit inavaluable, tenint en compte que “Les aventures del general lluna” duren set minuts. Una mica més enllà, una dona grava amorosament, amb la seva càmera analògica, la imatge perfectament enquadrada i immòbil del Guillem i el guitarrista, que queden en una alçada clarament descompensada. Atura la gravació cada vegada que el públic aclama els músics i se li acaba la bateria, però ella insisteix, persistent. Arriba la tornada de la cançó i el cor li aplaudeix, però ella no pot fer-ho: ha de mantenir l’estabilitat d’un pla que sembla que guardarà per sempre.

Al Guillem li rellisquen les ulleres al buit i la tovallola li queda petita per eixugar-se la suor del directe. Arriba el moment climàcic del concert amb “Estudiantina”, que amb la genuïnitat del directe guanya notablement. El concert es va acabar entre aplaudiments i xiulades. L’última cançó mai no va saber ser la darrera. I com diria el Guillem, “hauries hagut de venir”.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació