Guillem Ballaz: “Tinc una mena d’impuls de recerca dels orígens”

Guillem Ballaz es passeja pels escenaris presentant el seu Projecte pandero, un disc amb què, combinant el millor de la tradició i la modernitat, ens descobreix el pandero quadrat, un dels tresors del nostre llegat cultural. Avui divendres serà al Centre Artesà Tradicionarius (CAT) de Gràcia

Guillem Ballaz es passeja pels escenaris presentant el seu Projecte pandero, un disc amb què, combinant el millor de la tradició i la modernitat, ens descobreix el pandero quadrat, un dels tresors del nostre llegat cultural. Aquest vespre serà al Centre Artesà Tradicionarius (CAT) de Gràcia. Ballaz té un llarg recorregut com a músic (entre més projectes, és membre de Sol i Serena), però aquest és el seu primer disc en solitari. I quin disc!

Torneu al CAT amb Projecte pandero. Com estan anant les presentacions del directe d’aquest disc?

Molt bé! L’acollida és molt bona. El públic sovint se sorprèn. A qui no ha sentit el disc li agrada la línia musical del projecte, entre dolça i punyent. Molts, suposo que pel nom del disc, s’esperen una música més dura, més crua… Qui ja ha sentit el disc ve encuriosit per saber com interpretarem l’arsenal sonor del disc i es troben un directe obert i dinàmic.

Què hi ha de diferent en el directe respecte del disc? Hi aporteu sonoritats diferents, sonoritats noves?

Bàsicament hi ha dos vessants. El primer és la sonoritat. En el disc et pots permetre el luxe de perfilar detalls, de gravar coses impossibles de fer en directe, ja que només tenim dues mans cadascú. Els plantejaments del directe sempre són més essencialistes perquè cal anar més al gra, explicar el que vols dir i prou.

L’altre vessant és la improvisació. La cançó de pandero és un tipus de cançó de lletra improvisada. En els directes cantem les lletres del disc, però aprofitem qualsevol excusa per glosar sobre el que està passant, parlem del públic i amb el públic, cantem sobre el moment social i polític de més actualitat (com fan a “Polònia”, però improvisat en directe). El públic també participa, però permeteu-me que no digui com.

D’on ve aquesta dèria teua pel pandero? 

Més que dèria pel pandero, sempre he tingut la necessitat de saber d’on vénen les coses. Una mena d’impuls de recerca dels orígens. Primer em vaig iniciar en els tòpics tribals (aborígens australians, inuits, mongols…) per ampliar la recerca cap a altres tribus més modernes (nord-americans, brasilers…). I, llavors, es va imposar una pregunta: I els catalans? Buscant la resposta vaig trobar-me els panderos quadrats i em van captivar. És magnífic tenir com a pòsit cultural unes melodies precioses de lletra improvisada acompanyades amb un pandero quadrat de coloraines  que, durant segles, ha estat patrimoni de les dones (sovint un dels pocs espais d’expressió pública de què disposaven). És meravellós i a més és nostre! De tots! Cal que es conegui!

Diuen que hi ha pocs instruments que no sàpigues tocar. Quin et resulta més difícil? I quin és el que t’agrada més? 

[Riu] Tocar, toco el què em deixen. El que em resulta més difícil és tocar-los amb una mínima dignitat. Això de tocar instruments és una mica com parlar llengües. Si et defenses parlant tres o quatre llengües ja no et fa por moure’t pel món i comunicar-te. Amb els instruments passa el mateix. Quin m’agrada més? No ho sé. Darrerament he descobert la guitarra (pot semblar una broma, però no ho és). Amb el violí sempre he tingut una relació un xic tempestuosa. El pandero és molt important pel que és i pel que representa. La veu i la simbomba són instruments primaris, però et poden fer plorar…

Parla’ns de les lletres de Projecte pandero

Les lletres de les cançons per a mi són poesia. Em meravella la gent capaç de fer lletres planeres i costumistes. Jo dec ser més recargolat. Em perd la metàfora, suggerir, insinuar sense dir. A més, estructuralment estic cenyit a la mètrica i al tipus de rima que m’imposa cada cançó (m’he basat en la lletra de base amb què es va recollir cadascuna de les tonades).

Pel que fa a la temàtica, hi ha una mica de tot. Parlen de mi sense voler-ho gaire, parlen el moment que estem vivint tots plegats. Jo sóc dels que pensen que qui té veu té la responsabilitat de fer-la servir…. Parlen de coses bàsiques de la vida; l’amor, la mort, la lluita diària, les alegries. També parlen de les penes, però en petites dosis.

Com va ser el procés de gestació d’aquest disc? S’hi intueix una tasca d’elaboració rigorosa i laboriosa…

El disc vaig començar a fer-lo fa mots anys, 8 o 10, quan em vaig començar a interessar per les tonades de pandero. Durant anys he anat fent una recerca intermitent per recopilar el material en què m’he basat, per construir els panderos (sí, me’ls construeixo jo). Amb tot el material recollit, fa un parell d’anys vaig començar a fer un buidatge i una primera proposta d’arranjament. El vam rodar una mica en directes, però en aquesta fase tota la lletra era improvisada i els bolos eren molt estressants, ja que demanaven estar al 200% per improvisar al moment i adaptar les estructures musicals al que anava passant durant l’actuació.

A l’hora de fer el disc vaig decidir fixar les lletres i perfilar l’aire dels arranjaments. Volia que fossin unes cançons boniques però amb textura, com les fotos en blanc i negre. El disc el vaig enregistrar casa, durant moltes nits, gravant instrument sobre instrument (violí, viola, guitarra, panderos, altres percussions, veus, etc.). Per sort, vaig comptar amb l’ajut d’en Marcel Casellas i l’Albert Dondarza, i d’altres col·laboradors, com en Jordi Comas i la Marta Rius. Entre tots plegats van fer que el projecte no fos tan autàrquic. Al disc hi ha moltíssimes hores de son no dormides, però encara hi ha més il·lusions amagades rere cada so.

En quins altres projectes musicals estàs treballant actualment? 

Ara mateix el Projecte pandero és la nineta dels meus ulls. També continuo treballant amb Sol i Serena: a la primavera anirem de gira a Bèlgica. També estem acabant de gravar el disc de la Marta Rius, que també veurà la llum a la primavera.

Què destacaries de l’actual moment musical?

És un moment engrescador. Tot està fatal i és un desastre de proporcions siderals, però alhora és un moment molt dinàmic. Estem despertant d’un son (o malson, depèn de com es miri) massa llarg. Estem vius (personalment i socialment), i això és extraordinari!

Francament no combrego amb la homogeneïtat que ens intenten vendre (primer cançó protesta, després rock i ara pop), ja que, com sempre, fa de filtre empobridor. Però al mateix temps, aquesta maleïda homogeneïtat és la que permet crear la il·lusió de la “tendència” que ajuda que tot es bellugui i que fa que alguna cosa transcendeixi prou com perquè no ens quedem només amb els caps de cartell de les grans indústries transnacionals.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació