Good Jan: “Les primeres hòsties ens les hem emportat nosaltres”

Els P.A.W.N. Ganghan sabut entendre la seva època. Es mouen per les xarxes com ningú, algun d’ells té més de 13.000 followers a l’Instagram,tot i que la seva plataforma de difusió més massiva ha estat el Youtube. La banda va néixer sense gaires pretensions el 2011 al barri de Gràcia i avui ja compten amb 30.700 subscriptors al canal i, vídeos amb més de 430.000 visualitzacions. Els seus components són amics del barri de tota la vida, les seves mares són amigues de la infància. Els sis joves que estan al capdavant d’aquest projecte que ja compta amb un segell discogràfic són Lil Guiu i Good Jan (germans), Teuma i Monrra (germans), Yung Mare i Willfree. Malgrat tenir 161 vídeos penjats a Youtube hi ha molta diversitat en les cançons, el secret rau en què cadascú té el seu propi estil i s’escriu les seves lletres. La seva filosofia és fer el que els agrada, prendre’s la vida amb molta ironia i riure’s d’ells mateixos. Aquests joves graciencs han estat dels primers en portar el gènere Trap a l’Estat Espanyol i des del primer moment van tenir clar que ho farien en català. El trap és una variant del rap que ve dels EUA, dels barris marginals d’Atlanta i Chicago. Va arribar a Catalunya el 2011 però no es va començar a expandir fins el 2013-2014. El 2016 grans festivals van incloure aquest gènere en les seves programacions. Això vol dir que ha arribat per quedar-se? Parlem amb Good Jan per saber què en pensa.

“I’m in the fucking krakhaus, fuck you bitch” és el que sona a l’inici de la majoria de les vostres cançons. Què significa?

Vam estar treballant amb el productor Hacha Dastral a casa seva. Això és el TAG (segell) que es posa al davant o al darrere de les cançons perquè se sàpiga que s’ha creat en aquell lloc determinat. Cada productor posa el seu TAG personal.

Heu pensat en incloure algun instrument?

El trap no porta instruments, sí que ve de la música negra (rap, jazz, soul), el que passa que en el trap ja es fa tot amb ordinadors. I potser sí que porta un clap de bateria o, un piano, però està tot fet amb ordinadors. Un instrument físic ja no toca. Això no vol dir que no sapiguem tocar cap instrument. El Teuma va tocar l’acordió durant un temps, el Monrra va tocar la guitarra molt de temps, amb la intenció d’acabar tocant el banjo, però es va retirar abans d’hora. Jo vaig tocar el saxòfon durant vuit anys. Però tot això ja ho hem abandonat, a nosaltres el que ens agrada és cantar. I com que ja tenim molts col·legues que ens fan les bases instrumentals ens dediquem a escriure la lletra i ja està.

No sempre hi ha coherència entre una frase i l’altra…

El trap en veritat és això. És una música que et convida a dir el primer que et passi pel cap. Si rima, queda bé i les tres frases per separat les vols dir, doncs les tires i ja està. Cadascú s’escriu el que canta, cadascú és diferent. Jo al principi sí que m’escrivia moltes coses i llavors les havia d’ordenar, però ara ja em surt sol.

Creus que les vostres lletres són ofensives?

Sí, en algun moment sí, però és que ja juguem amb això. Volem que la gent la primera vegada que ens escolti, digui: “Hòstia, què està passant, aquí?”, “Quines animalades està dient aquest tio!”. Molta gent ens ha titllat de masclistes i de moltes coses però, en realitat, és tot el contrari. Que cadascú es pensi el que vulgui, nosaltres no hem de justificar res, sabem perfectament qui som, no som mala gent i no volem cap mal a ningú.

Per què en català? Per sempre en català?

És el nostre idioma de tota la vida, és amb el que tenim més vocabulari. A més, les rimes en castellà ja totes estan fetes. Però en català no, tot estava per fer. També ens hem fixat que es poden dir coses amb més rapidesa perquè les paraules són més curtes, hi ha molts més monosíl·labs. Preferim fer-ho en català i fer-ho gran, que no repetir una cosa ja feta. Vam preferir donar-ho tot pel català des del primer moment. Segurament sigui per sempre. Segurament, també, farem alguna cançó en castellà, de fet ja en tenim alguna. Però és bàsicament per arribar a més públic i si fa falta, que ens comencin escoltant en castellà però, després, que ens acabin escoltant en català. Hi ha molta gent de fora, fins i tot d’Amèrica Llatina, que ens diu en comentaris al Youtube que està aprenent a parlar el català gràcies a nosaltres. Això per a nosaltres és molt important i ho agraïm molt.

Teniu un argotpropi, el qual és copiat per la majoria dels vostres fans. Com vau tenir aquest acudit?

Vam començar a canviar les síl·labes, que és el que fan als barris baixos de França. Nosaltres per dir que una cosa era mentida, dèiem ‘tatbri’, que és ‘veritat’ amb les síl·labes girades. Vam començar amb aquest tipus de jerga, però això ho hem fet tota la vida. A poc a poc la jerga es va anar creant al barri, no només amb nosaltres, sinó que molts col·legues van anar creant paraules que a poc a poc es van anar posant en boca de tothom. De sobte et trobes que estàs dient una cosa que no saps d’on l’has treta. Tenim un munt de maneres de dir molt: pec, poc, poga i pioga. Tot això vol dir molt i ve de poc. Aburridi és una variació d’avorrit però vol dir que “m’ho estic passant molt bé”, o que una cosa està “molt guai”. Per dir: “estic tenint molta paciència, al final te l’enduràs”, diem: “estic tenint molta pasi-pasi i al final tala tandu-tandu”. Nai vol dir noi i naia vol dir noia. Els gitanos d’aquí el barri parlen català, nosaltres tenim un piló d’amics gitanos i a la nit sempre anem a un bar i estem amb ells. I ells diuen noi, però com que ho diuen tan tancat, diuen nai. Aleshores nosaltres hi hem posat una a i ho apuntem tal com sona. Allà on els rapers hi posarien nigga, nosaltres hem creat la paraula nai. Va començar essent una paraula bastant despectiva, però ara la utilitzem per referir-nos a tots els nois.

A part de tenir un argot propi també teniu una ortografia pròpia…

Jo quan vaig acabar l’ESO escrivia perfectament, no feia ni una falta, però ara és un drama. Perquè ara ho escrivim tot fonèticament, tal com sona. Així, ho escrivim ashi, també amb estil xarnego i amb castellanades a muerte. Sempre ens ha agradat diferenciar-nos, això també és part de la nostra jerga. Si busques una cançó nostra a Youtube i l’escrius correctament el més segur és que no la trobis. A la gent li costa però al final ho entén i “es fa unes risas”.

Molts diuen que les vostres lletres denigren la dona. Creus que és així?

No, per a res. Tenim moltes cançons que parlen malament de la dona i, en tenim moltes que en parlen molt bé. Tenim moltíssimes més cançons que parlen malament de l’home i ningú diu res. Com que som homes criticant a homes, aquí no passa res. Jo crec que si volem la igualtat entre homes i dones hem d’entendre que un home també pugui parlar malament d’una dona.

A les vostres cançons feu moltes al·lusions a drogues, baralles, trapicheos, sexe, dones, dominació, possessió de luxes, tatuatges… La vostra vida està envoltada de tot això que prediqueu o, quan canteu entreu en una ficció aliena a les vostres vides?

Està dins, normalment som bastant així. Ho portem damunt de tota la vida. Jo em vaig començar a tatuar amb quinze anys. Per exemple, el Teuma no porta cap tattoo perquè no li agraden, però ell ho diu igual “els meus nais, tatuats”, perquè com que tota la resta en portem se sent igual. Amb els porros igual, tota la vida fumant porros, tots fumen, les drogues també han estat amb nosaltres, i les dones també. En veritat tot és bastant real però sense fer mal a ningú. En algun moment ho exagerem una mica perquè acabi de cridar més l’atenció.

Són únics els P.A.W.N. Gang? Quins són els vostres símbols?

Som únics 100%, evidentment. No hi ha ningú abans que hagi fet el que hem fet nosaltres. Nosaltres hem obert les portes a moltíssima gent, tant a oients com a cantants. Les primeres hòsties ens les hem emportat nosaltres, hem hagut d’aguantar un munt de comentaris i crítiques per ser on som ara. I estem on estem perquè ens ha importat una merda tot el que ens diguessin, no n’hem fotut ni cas. Tenim diversos símbols. El got de Lean és el nostre logo; el Lean és una beguda originària de Texas, és xarop per la tos amb Sprite. El que puja és la codeïna que és un medicament que, quan es barreja amb els enzims que tens a la panxa es crea la morfina i et deixa fet caldo. Al principi en preníem però ara amb la música s’ha posat de moda i l’han prohibit, és molt difícil d’aconseguir. El seu color és lila-rosa, tots els rapers d’els EUA en beuen. També tenim les lletres com si fossin del Far West. Un altre símbol és el dofí, sempre hem dit que som dofins perquè és amb l’animal amb què més ens identifiquem. És l’animal més llest que hi ha, que folla per plaer, que mata per plaer, que sempre va en manada… Jo el porto tatuat, hem fet cadenes amb el dofí, ho he dissenyat jo.

Molts hem vist el vídeo de Sant Pere Màrtir. I molts, també, ens hem preguntat com vau entrar a l’església. Com és que us vau recordar d’un Sant a l’hora de compondre?

El pare del Willfree és professor de música d’aquí al barri, va ser el meu professor durant molts anys. Ell coneix el capellà d’aquesta església perquè hi han anat bastantes corals a cantar. Així que li vam demanar al capellà de gravar a l’església perquè teníem una cançó semi-religiosa, no ens hi va posar cap problema. Ens va donar les claus i ens va dir que quan sortíssim tanquéssim la porta, vam estar sols allà dins. En veritat això és la vida de barri. La gent s’ajuda. Vaig escriure aquesta cançó perquè sempre deia l’expressió: “vas més borratxo que Sant Pere”, “estic més fart que Sant Pere”. Sempre deixava anar: “més que Sant Pere Màrtir”, em molava molt com sonava. I vaig fer la cançó de Sant Pere Màrtir per dir: a veure ara qui és més màrtir, si Sant Pere o jo.