Galgo Lento: “S’ha sobreprotegit l’escena musical catalana”

Parlem amb el cantant i productor Galgo Lento del seu nou àlbum 'Martinet!' i de la seva percepció del panorama musical català

Galgo Lento és el nom que s’amaga darrere l’alter ego de  Martí Galan Velasco (Terrassa, 1996), un nom que ressona amb força en les lletres del seu darrer àlbum Martinet! (Luup Records). Galgo Lento és compositor i productor i ja fa dos anys que va publicar el seu àlbum debut Dies i Dies. El seu segon treball, que va compartir amb la cantautora cardedeuenca Ariox, va arribar el 2022 sota el títol de mama, l’amor em dona mal de cap, (Luup Records). Galgo Lento deixa les històries d’amor enrere i presenta un àlbum molt íntim i ple de col·laboracions amb artistes com Alba Armengou, Mishii, Vernat, Kris Tena, Massaviu i Hereus Del Beat. 

Martí Galán, Galgo Lento. Foto: Laia Serch
Martí Galan, Galgo Lento. Foto: Laia Serch

L’àlbum és molt introspectiu. Qui trobem a l’àlbum? En Martí, en Martinet, en Galgo Lento, una fusió de tots tres? 

La idea era trencar amb la quarta paret que separa el jo artista del jo persona per fer entrar una tercera persona, el Martinet. El Martinet és com veig el meu jo del passat, com veig allò que ja no soc. El Martinet no és el Galgo Lento, sinó que és el Martí de petit amb tot el que això suposa.

Et deien Martinet de petit?

No, em deien per un altre nom. Utilitzar el nom amb què em parlaven a mi de petit em feia sentir massa vulnerable. Ara és quan la gent em comença a dir Martinet. De fet, el nom surt d’un col·lega meu que em deia ‘Martinet el pobre’. A partir de llavors, vaig començar a signar amb aquest nom. Em va agradar i  ara és el títol de l’àlbum. Porto una polsera i tot.

Parlant de vulnerabilitat, al llarg del disc insereixes talls d’àudio que com a oient em van semblar molt íntims. D’on surten aquells talls? Són tan íntims com semblen?

Això ho vull deixar per a la imaginació de cadascú.

A més de la música, també tens una estètica molt concreta.

Fa poc em van dir que el meu projecte està molt ben envoltat. En aquest disc he comptat amb l’ajuda del Xavi Souto, que és el director del videoclip de “Tot el que t’ha passat” i també és qui em va fer les fotos de portada. En aquest sentit, m’ha ajudat molt per tenir una visió externa i per saber cap a on podia portar tota l’estètica. És una cosa que també m’agradaria potenciar. 

El videoclip de «Però que bé» és un recull d’imatges sobre tu mateix. 

És curiós perquè no vaig començar a fer les fotos amb la intenció de fer cap videoclip. Vaig començar a fotografiar-me l’any 2019. En aquella època em van passar una sèrie de coses en l’àmbit personal que em van portar a rapar-me, a tenyir-me… Volia començar de zero. I vaig decidir fer-me una foto cada dia per veure què passava. A principis d’aquest any, quan ja estava treballant en el projecte, em vaig adonar que gran part de l’àlbum es basava en la meva figura i em va semblar una molt bona idea utilitzar aquelles fotos. Necessitava esborrar tot el que m’havia passat i també volia aprendre a veure’m i a estimar-me tal com soc perquè em feia una miqueta de falta.

Els meus referents no són ni Manel, ni els Amics de les Arts, ni Antònia Font

Martinet! neix d’aquest moment de la teva vida?

Jo crec que sí, una miqueta. I per això li tinc tant de carinyo. Aquest és el primer disc en el qual faig realment el que em surt de dins. No dic que en els altres no ho hagi fet, però amb Martinet! he superat una barrera molt gran. Vaig deixar de preguntar-me què passaria si la gent no escoltava el meu disc. Aquest ha estat el primer cop que m’he deixat fer el que jo realment volia. Si a la gent li mola i vibra, genial. I si no, potser ja faré una altra cosa. Fa dies que encara continuo escoltant les cançons del disc i això és una cosa que no m’havia passat fins ara. Abans tenia pànic a escoltar les meves cançons davant dels col·legues. Però crec que aquest àlbum ha quedat guai i mola que la gent ho estigui rebent com ho està rebent.

Demanes explícitament que el teu àlbum s’escolti en ordre. Ens estàs explicant tota una història? O ho demanes perquè és un costum que s’ha perdut?

Les dues coses. L’àlbum no és lineal en un sentit narratiu, el que explico a les cançons varia. Però sí que hi ha una continuïtat sonora. He enllaçat les cançons perquè tu puguis escoltar l’àlbum de dalt a baix i que et faci la sensació que tot sencer és una mateixa cançó.

Que quedi rodonet, no?

Exacte. Crec que tot queda dins d’una mateixa esfera. No ho havia fet fins ara i és una cosa que a mi em flipa d’altres àlbums. M’agrada que sense adonar-te’n passis d’una cançó a una altra.

A més, aquest és el teu treball més llarg. 

Sí, Déu n’hi do! Són dotze temes. Vaig tenir un moment d’estrès, en què pensava que no arribaria i que seria impossible, però al final tot ha passat molt de pressa i he anat acabant les cançons d’una manera saltejada. M’ha sortit el projecte més llarg, però alhora és el que m’ha sortit més sol perquè estava en el meu espai, fent el que realment volia.

Fa uns anys explicaves que t’obligaves a tu mateix a començar i acabar les cançons en un sol dia.

[Riu] Aquest mètode ja no el faig servir. Em feia mal perquè hi havia dies en què no em sortia fer música. I si no surt, doncs ho has de deixar, però això no vol dir que el treball no sigui bo. Jo treballo sempre fent primer la part instrumental i després cantant per sobre. En aquest àlbum totes les cançons estan enregistrades a sobre de la producció. Per exemple, amb «Però que bé»  tenia una instrumental que m’encantava, però no trobava la manera de posar-hi lletra. I a través d’anar-ho treballant va sortir el que crec que és el meu tema preferit fins ara. I és fantàstica aquesta evolució. El que abans em forçava a acabar en un dia, ara ho treballo amb un termini més llarg i soc capaç de gaudir del procés.

Martí Galán, Galgo Lento. Foto: Laia Serch
Martí Galan, Galgo Lento. Foto: Laia Serch

Potser t’has descarregat d’aquella autoexigència.

Sí i no. Perquè una cançó començada i acabada el mateix dia em servia per sentir que ja tenia un tema… I això d’alguna manera em restava autoexigència. Ara, treballant sobre una mateixa cançó durant més temps li vaig donant voltes, penso si l’hauria de treballar una miqueta més… Penso que és més autoexigent treballar amb cançons a llarg termini. També estava un moment molt diferent de la meva vida perquè les cançons del primer disc les feia quan no era ningú -encara que continuo sent ningú-. En aquell moment no treballava amb cap discogràfica, i no m’escoltaven ni els meus amics, ni la meva família. No s’esperava res de mi. I per aquest àlbum, potser sí que hi havia algú esperant.

M’encanta que hagis parlat de «Però que bé» perquè és la meva cançó preferida de l’àlbum. De fet, tinc la sensació que és la més íntima del disc. 

Sí, totalment. Aquesta és la cançó amb què em vaig dir que volia parar de puto explicar cançons d’amor que no em porten enlloc. M’agradaria que si hi ha algú que està passant per alguna cosa similar al que jo vaig passar, que s’hi pugui veure reflectit. A mi m’hauria anat molt bé.

En aquesta cançó m’ha semblat que plantejaves una mena de dicotomia entre la por i l’agraïment. Jo quan em sento malament entro en un bucle infinit de culpabilitat per no ser capaç d’agrair totes les coses que tinc.

[Riu] Aquesta és la meva vida. És curiós perquè no ho vaig concebre d’aquesta manera, però és molt guai que hagi pogut despertar això dins teu perquè és una cosa que m’hauria encantat explicar i sembla que ho he fet de manera inconscient. «Però que bé» són totes les meves mogudes… I al final d’aquesta cançó surten les persones més importants de la meva vida dient “Martinet”. Ells sí que són importants. 

T’emociones.

Sí, és una cosa molt emocional no tan externament sinó internament. M’omple molt. És una cançó dedicada a tota la gent que estimo perquè ells saben tot el que m’ha passat. 

Els mitjans sempre han remat molt a favor de tot el que es fa en català i d’alguna manera s’ha creat una condescendència respecte als músics catalans que crec que no fa cap favor a l’escena

En aquesta mateixa cançó dius: “Estimar-me més i que no sigui massa”. També tens un tema titulat «No sóc especial». Com portes el tema de ser el personatge principal?

[Riu] Em fa molta gràcia aquesta pregunta perquè amb Hereus del Beat tinc una frase que diu “la vida del prota sempre té el guió més complicat”. Crec que tinc la síndrome del protagonista… Però és que al final cadascú és el protagonista de la seva vida. A més, jo tenia l’excusa perfecta… L’àlbum es diu Martinet! i ara us empassareu la meva “autobiografia”! Quant a «No sóc especial», aquesta és una cançó que no l’he escrit jo, la va escriure el Miki Lloret de Massaviu. Era una lletra que em venia perfecta per tot el que jo volia expressar. Sento molt meva una cançó que no he escrit jo.

Ara que parlaves de Massaviu, tens moltes col·laboracions a l’àlbum.

Sí, m’encanta fer col·laboracions i també ha sigut una manera de “treure’m pes” de sobre. Potser per això ha sortit un disc tan llarg. Com a oient, jo sempre miro les col·laboracions dels àlbums que m’agraden. Volia crear com un dream team de col·laboracions. És bonic perquè soc molt fan de totes les persones que hi han col·laborat. Al final, l’àlbum ha quedat dividit en dos. En una primera part hi ha les col·laboracions i en una segona hi ha les meves cançons, que són més íntimes. Però ha sortit així. No ha sigut buscat.

Tens una cançó que es diu «Interludi nonat», però al mig de l’àlbum tens una altra mena d’interludi que és «You, you, you».

Sí, aquesta cançó és de la Kris Tena. Quan estàvem treballant en el tema ens vam adonar que tenia uns arpegis de guitarra que ens recordaven molt als de la cançó de «Deixa’m en pau». Vam intentar col·locar el tema de la Kris dins de «Deixa’m en pau» i la vam acabar inserint al final de la darrera tornada, allà on hi ha una fumada de veus de la Kris. Jo no volia que per escoltar la cançó de «Deixa’m en pau», que és de les cançons més especials de l’àlbum, la gent hagués d’escoltar primer tota la part de la cançó de la Kris. Llavors vaig decidir inserir la seva cançó sencera al mig de l’àlbum i, a continuació, vaig posar «Deixa’m en pau». Bàsicament, va ser per fer-me un favor a mi, per poder escoltar aquesta cançó directament.

I per què és tan especial «Deixa’m en pau»?

És tan especial perquè és la primera espurna de l’àlbum i perquè li tinc molt afecte a la Kris. L’admiro molt i no només com a músic, sinó també com a persona. És molt especial.

Martí Galán, Galgo Lento. Foto: Laia Serch
Martí Galan, Galgo Lento. Foto: Laia Serch

A qui li dius que et deixi en pau?

Doncs és una paraula que no m’agrada gens dir-la. Però li deia a l’ansietat. Vam intentar personificar tot aquest sentiment.

El teu àlbum és molt introspectiu, però també mires una mica enfora, oi? Cap a l’escena musical catalana.

[Riu] Mola molt perquè al primer tema començo amb molta mala hòstia. Amb aquesta primera cançó començo l’àlbum empoderant el meu jo artista i reivindicant certes coses. En canvi, a l’última cançó em mostro molt cansat, superpesat, com “ja vindrà”. A la introducció li tinc molt respecte perquè mostro actitud davant del micròfon. Crec que aquesta introducció em va donar l’energia per fer altres tipus de cançons.

És molt potent.

Sí i mola molt que la col·laboració de la cançó de «Martinet!» sigui amb Alba Armengou, perquè és una gran artista de jazz de Barcelona amb un projecte molt cuidat. I jo l’he fotut aquí en un beef amb l’Enderrock i tot el panorama. Però a ella li encanta.

Hem de fugir de criticar la gent que fa música en català pel simple fet que és en català? Criticar un producte en català no és atacar la cultura catalana

Però llavors, et sents sol a l’escena catalana?

No molt. Sí que m’he sentit sol, però crec que estava percebent malament tota aquesta escena. És a dir, potser m’havia pogut sentir sol en el sentit del tipus de música que m’agradaria fer i del que està fent la resta, però hi ha molta gent que està al mateix punt que jo, com el Xicu, la Valèria… Realment no estic tan sol. 

Fins fa relativament poc la musica en català s’encabia molt sota les rumbetes i les trompetes… Semblava que tota la música havia de ser així. 

La música en català es concebia com un gènere en si mateix. Ara mola perquè hi ha més diversitat. Potser sí que costa una mica separar per gèneres, dir què és indie, que és música urbana o què és pop. Per exemple, a The Tyets, els Figa Flawas o la Julieta jo no els percebo com un mateix gènere encara que molta gent digui que sí. I mola moltíssim que siguin representants de l’escena aquests tres grups tan diferents. Crec que a l’escena catalana li falta saber-se col·locar i que cadascú trobi el seu espai.

Llavors creus que és important etiquetar els grups sota un gènere? Tu on encaixes?

Clar, no ho sé. Crec que el problema no és l’etiqueta en si. A mi per exemple no m’acaba d’agradar que es digui “música urbana”. Als Estats Units diuen que la música urbana és la que fan els negres. Què significa això? És un eufemisme? Vull dir, se suposa que la música urbana és aquella que no passa per la indústria i que no està en el mainstream? Crec que posar etiquetes pot ser necessari i no necessari a la vegada. Però almenys si s’utilitzen, que s’utilitzin bé. 

Vols dir que no t’agrada que etiquetin la teva música com a “pop metafísic”?

[Riu] Aquesta és l’altra. La gent que va “crear” el concepte de pop metafísic, ara està rient molt. Perquè és una cosa que van concebre com un puto acudit. No sé com arreglaria això de les etiquetes, però indiferentment d’això, crec que ara s’estan fent propostes que fins ara no s’havien fet en català.

Estàn sorgint noves sonoritats a l’escena.

Total. I totes són molt diferents. Si fossin un refregit seria un pal. Jo crec que aquesta nova fornada de música té molt a veure amb el canvi de referents. O així ho percebo jo. Noto que els que estan pujant ara no tenen el referents de sempre. Si parlo de mi, els meus referents no són ni Manel, ni els Amics de les Arts, ni Antònia Font. I potser això fa que sigui diferent.

Martí Galán, Galgo Lento. Foto: Laia Serch
Martí Galan, Galgo Lento. Foto: Laia Serch

És que els teus referents són internacionals i molt diversos.

Totalment, són de fora, com el Tyler The Creator. I per això és com estrany. Per exemple a la cançó «Cel gris/ Rara Avis» hi ha un tall d’àudio del Guille Milkyway de la Casa Azul titllant-me de “rara avis”. I això em mola, que es creïn coses en català que no s’havien concebut mai fins ara. No estic dient que sigui el primer.

Al final també s’han d’obrir noves portes. Potser et converteixes en referent pels artistes que vinguin en el futur.

Això m’agradaria tant! A l’escena musical catalana li faltava riquesa. Faltava jugar-se-la més en producció, i per això estic tan content que pugi aquesta nova fornada de mainstream que és més diferent. Se la juguen una mica més.

Creus que potser els mitjans no us han jugat a favor?

Fa relativament poc va haver una moguda amb un article de El Nacional, en el qual es va criticar a mort l’última cançó de Figa Flawas amb la Mushkaa. És com molt bizarro, però a la vegada necessari. Hem de criticar també. Els mitjans sempre han remat molt a favor de tot el que es fa en català i d’alguna manera s’ha creat com una condescendència respecte als músics catalans que crec que no fa cap favor a l’escena. És a dir, que a mi em vingui algú i em digui: “El teu àlbum és puta basura”, no em mola. Però crec que és sa. Sempre s’ha volgut sobreprotegir l’escena. S’ha de poder criticar la cultura. Hem de fugir de criticar la gent que fa música en català pel simple fet que és en català? Criticar un producte en català no és atacar la cultura catalana. És cert que aquesta sempre ha estat reprimida i potser per això és una miqueta perillós. Putos premis Enderrock, que se’n vagin a la merda! No hi ha res més que interés discogràfic i no s’interessen per la qualitat. Trobo que falta autocrítica. Vull que el projectes que fem es valorin pel que són i no perquè siguin un producte underground en català.

S’ha defensat molt el purisme de la llengua catalana amb aquesta nova fornada de música en català.

Sí, sempre es busca alguna cosa per criticar. Amb «Coti x Coti» van saltar quatre tarats a criticar The Tyets perquè utilitzaven paraules no catalanes o que no estaven acceptades al diccionari. Critiqueu la música! Critica que no t’agrada la cançó, però no critiquis que han fet servir paraules en castellà perquè et creus amb la potestat de dir que la llengua catalana és intocable. A quin puto país passa això? Entenc que això va relacionat amb la persecució del català, però deixem-nos d’hòsties i centrem-nos en la música.

No m’agrada gens la condescendència i a vegades he sentit que em feien cas perquè soc un projecte jove i en català. Llavors, què esteu mirant? I així ens ha anat. Ara és quan tot està anant cap a una altra direcció i és més guai. Per part dels mitjans molaria que pressionéssiu més en aquest sentit.

Martí Galán, Galgo Lento. Foto: Laia Serch
Martí Galan, Galgo Lento. Foto: Laia Serch

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació