FIM Vila-seca, de l’habitació de casa a l’escenari

Per qüestions diverses, la veterana Fira de Música Emergent i Familiar (FIM), amb més d’una dotzena d’edicions a sobre, va decidir parar el 2016. Llavors el mercat de la música en directe ja donava senyals de cansament, manca de rumb, idees i lideratge, que afectaven a tots els agents implicats, premsa, inclosa. 

Ara, decideix tornar enmig d’una pandèmia, que cal assenyalar, està sent beneficiosa pel sector. Ens expliquem: si hi ha música en directe és perquè hi ha material a mostrar. Les eines digitals han estat observades, analitzades i fetes servir amb imaginació i solvència per joves aprenents de músic, sovint autodidactes, i per músics menors de quaranta anys, amb estudis reglats, que no fan escarafalls davant les noves tecnologies. 

El canvi s’anomena b1n0

En aquest punt es troba b1n0. Sense cap mena de dubte la proposta més interessant de la FIM i que en format presencial més audiència va convocar. El duet de La Bisbal estan en aquest negoci per fer mal. Tots els canvis radicals provoquen víctimes i danys col·laterals. En aquest cas els nascuts abans de 1980.

Quan es passa dels quaranta i es veu i se sent en què s’ha convertit el swing i el groove d’una bateria i, en menor mesura, un baix elèctric, els beats de la derrota són a tocar. Què hem de fer els creients en el so Motown, ja sabeu, Marvin Gaye, Tammi Terrell, Smokey Robinson, The Supremes, The Funk Brothers, Stevie Wonder? Què fem amb James Jameson, Jaco Pastorius o el nostrat Carles Benavent? I amb el funk de James Brown i George Clinton, i amb  el soul i el r&b d’Aretha Franklin, Etta James i l’encara en actiu Mavis Staples?

El fotut del cas és que b1n0 a la FIM demostraren que són bons en el que fan. Software i pop sintètic i repetitiu. Més una posada en escena inexistent i estàtica, quatre músics asseguts. I punt. Però, entenen la jugada. Necessiten algú per interpretar les cançons. I van trobar la solució, més la complaença d’un auditori molt barrejat per edats, en les veus de Meritxell Neddermann i Núria Graham. Hi ha esperança… El duet és actualitat per Bum Bum, vídeo escenificat per Bruna Cusí i Ferran Palau. 

Retornant a la indústria i a la manera de consumir música ens trobem amb l’altre fenomen de segell de Palau, HiddenTrack, que té en nòmina una jove autora, coneguda com a Carlota Flâneur, professora d’anglès, que es cobreix amb una guitarra Fender de color vainilla o similar. I en poc més de 30 minuts liquida el seu ep Brains i algunes noves cançons, en la seva primera actuació lluny de Barcelona. El seu dreampop és per un públic dual: en català quan parla i en anglès quan canta. Acompanyada d’un trio, va convèncer amb una proposta senzilla i efectiva.  

És possible sostenir una indústria a còpia de publicar singles i epés i els vídeos corresponents cantant en un idioma que no és el del territori? Si és factible, serà un cas d’estudi. 

Kids of Mars, un duet de Blanes, guitarra i bateria, en què el cantant posa ganes, però encara està verd per aquest ofici. Vocalitza amb dificultat i quan troba la nota, no la canta, la crida. A més, el seu company copeja la bateria d’allò més. Es van presentar a la FIM amb el seu àlbum 18, Luup Records, que està rebent el beneplàcit de moltes ràdios digitals, a partir d’un pop simple i cridaner, barreja de moltes coses i que no acaba de concretar-se.

Flâneur i Kids of Mars fan el que fan milions de joves al món: expressar les seves emocions des de les seves habitacions i convertir les seves depressions, somnis, angoixes i obsessions en rimes. Ells tenen la sort de pujar a un escenari. Qui sí té un àlbum, Adiós, no es para siempre, Luup Records, és Ariana Abecasis (La Seu d’Urgell), acompanyada per l’ocasió de la tecladista Marta Cascales (Barcelona) sumida en influències prou reconeixibles on sobresurt Björk, que també s’expressa en castellà i anglès. A banda, de la joventut, tots comparteixen la seva preocupació pel missatge visual que emeten des de la roba fins als videoclips.

De Mataró arriba Cine Nuria amb un ep, Años Luz (Microscopi), més l’afegitó d’un tercer element, que toca guitarra i teclats. El duet suposa un pop de marcat caràcter retro, que remet a Mecano – el registre vocal de Leo Rey recorda el d’Ana Torroja–,  i el vessant més efervescent d’aquell pop dels vuitanta, que va donar pas al tontipop que ara (re)coneixem com dreampop, que és més naïf o cosa similar per l’ús de frases o paraules inconnexes, que poden sonar divertides.

La FIM dona carta de naturalesa a un pop de vermut o de berenar, no només pels horaris de programació. Entra bé, però corre el perill de ser oblidat a la següent ronda d’aquest aperitiu dolç o amargant o de la segona tassa de xocolata calenta. La programació de la FIM va dirigida a aquest model de negoci; el de petit i mig format. Altres estils tan dispars com el jazz, el punk i la música llatina també han tingut cabuda amb aquesta bombolla emergent.

L’altra pota de la fira són els espectacles infantils i familiars. Funcions encara en fase de cocció, cas dels Tresca i Verdesca. Com la intimitat, l’amor per la música i la pedagogia infantil que desprenen des de dalt de l’escenari el duet Samfaina de Colors i el seu show Andròmines. O les simpàtiques havaneres que fan que un pare entre molts de l’audiència, reconvertit per moments en nen, vulgui pujar a la part més alta de l’onada, qui sap si per nedar amb Les Anxovetes, en Onades, en què tres germanes que vivien a la muntanya, enyoren el mar. Diumenge el grup Xiula es va posar el públic a la butxaca amb una proposta que combina l’humor escatològic amb el rock més desinhibit. Els membres del grup Xiula provenen de caus i esplais i saben explotar la dimensió més lúdica de l’espectacle infantil sense deixar de fer bona música amb una instrumentació potent. També ens va enlluernar la companyia Ytuquepintas, que va presentar JoJo, un espectacle visual fet amb sorra i titelles, en què la música més aviat acompanya un relat ecologista d’una gran bellesa plàstica.

La FIM té una oportunitat esplèndida per reformular-se. La cultura viva del Sud del país ho agrairà, també la seva economia. Estrenar els espais que envolten el Castell, nou epicentre de la mostra, és un encert. Trens inclosos a pocs metres. Ara, cal treballar.

El present dels gestors de la música està en models de negoci híbrids (presencials i en línia). Ja no tot es redueix a programar actuacions. El nou director de la FiM, Martí Marfà, té un any al davant per rastrejar el territori i trobar propostes engrescadores, crear espais per músics residents sense esperar que el talent truqui a la porta.