Ferran Palau: “No has de recórrer a l’èpica per emocionar”

El cantautor d’Esparreguera publica ‘Parc’, un disc ple d’amor que és alhora un homenatge al cinema ‘slasher’.

Després de Blanc (2018) i Kevin (2019), Ferran Palau torna a publicar un disc breu de cançons immediates. Parc entra com una fletxa i aquesta fletxa podria ser la del capriciós Cupido. El d’Esparreguera ha brindat un disc a l’amor. L’amor entès àmpliament, misteriosament. Pel que fa al so, l’empremta de Palau continua gairebé intacta. Els canvis notables són de resta. Les cançons desfilen més —més encara— despullades. Parc es publica avui i surt editat per Hidden Track Records, el segell del cantautor.

Ferran Palau
Ferran Palau. | Foto: Itsaso Arizkuren

Gerard E. Mur: Vas publicar Blanc el 2018. L’octubre del 2019 ens arribava Kevin. I ara s’edita Parc. Sense ser res del tot extraordinari, sí que has agafat un ritme de publicació relativament intens. Com s’explica aquesta velocitat?

Ferran Palau: Per diversos motius. El primer és que tinc el meu propi segell. Puc fer el que vulgui i això és fantàstic. La forma amb què el meu cosí [Jordi Matas, productor] i jo gravem els discos no és gaire complicada. No necessitem una gran infraestructura. En Jordi i jo ens coneixem cada vegada més. Cada cop que fem un disc nou estem més coordinats. Ens surt tot fàcil, molt fluid. I un altre motiu és que estic creatiu. Em surten cançons. I si em surten, les gravo i les publico. I bé, perquè també m’he de guanyar la vida. Treballar una mica cada dia implica això, que vagis traient cançons.

Ha influït el confinament a aquesta immediatesa? Potser sense la pandèmia no hauria arribat tant d’hora el disc.

Sí, potser no l’hauria tret tan ràpidament. Algunes cançons ja les estava treballant abans que passés tot això i altres les he escrit i avançat durant el confinament. El cert és que trobar un forat al calendari del meu cosí cada cop és més difícil. Toca amb moltes bandes i produeix molts artistes. Fa uns mesos, però, va tenir un moment, un buit de temps, i vaig aprofitar per colar-me al calendari. Vaig proposar-li d’avançar el disc i vam treballar molt durant el temps que vam estar tancats.

“Cada cop tinc menys pretensió d’inventar-me res. Sí que he de ser reconeixible, però, i crec que això ja ho he aconseguit”

Defenses, evidentment, la continuïtat del teu so. El so que lligaria Blanc, Kevin i Parc. Has trobat una fórmula que et serveix. 

Veig els meus últims tres discos com un sol disc. Formen part d’una mateixa cosa. Entre Blanc i Parc poden haver passat tres o quatre anys. No em puc transformar en tan poc temps. No puc fer coses totalment diferents. Faig el que m’agrada i m’ho passo bé. Cada cop tinc menys pretensió d’inventar-me res. Sí que he de ser reconeixible, però, i crec que això ja ho he aconseguit. En el moment en què m’avorreixi, en què no sigui divertit, aleshores, canviaré.

Aquests tres últims discos formarien una trilogia?

Sí, si vols veure-ho així, endavant. A mi m’és igual. Em sembla tot bé. Poden formar una trilogia, però no seria una trilogia conceptual. Si agafes Blanc i Parc, veuràs que són diferents. La idea de trilogia té sentit si penso en com s’han fet els discos. S’han fet de pressa i tots tres formen part d’una mateixa època. Ara bé, si fes un altre disc que s’assemblés a aquests, hauria de dir que he fet una tetralogia? No ho tinc clar. No em vull veure forçat a fer un canvi per anar cap a una altra banda.

Malgrat el teu so identificable, qui escolti el disc notarà uns certs canvis. Quins moviments detectarà l’oient a Parc?

Crec que des de Blanc el meu cosí i jo hem anat refinant la fórmula. Aquest és el disc més radicalment minimalista, en tots els aspectes. He anat despullant les cançons, cada vegada més, i aquí et trobaràs un disc molt esquemàtic. I això ho dic en un sentit positiu. La idea bàsica ha estat fer el màxim amb el mínim. No es necessiten molts recursos per sonar gran. No has de recórrer a l’èpica per emocionar. Hem treballat amb aquest tipus d’idees. Renunciar als trucs per arribar on pots arribar amb els trucs. Hem gravat amb pocs instruments, amb pocs greus o aguts, amb poc estèreo, poca lletra… Pel que fa a les lletres, per exemple, sentia que havia d’escriure textos molt immediats. Lletres que fossin com un titular, com eslògans. Vull que et quedis amb la frase principal i passis a una altra cosa. Escoltem molta música, veiem moltes sèries, i trobo que el missatge arriba millor si és concís.

En aquest disc, la veu no ocupa una primeríssima posició.

Això m’ho va dir la Louise [Louise Sansom, la seva parella]. Jo no n’era conscient. No hi he pensat. Segurament, és una cosa tan simple com una qüestió de volum. Apujar o abaixar la veu. El Jordi i jo hem mesclat les cançons tal com les sentíem.

L’amor seria el tema principal del disc?

Bé, l’amor seria el tema principal de la vida. Hi ha dos temes importants que són interessants quan vols escriure. Un és l’amor i l’altre és la mort. He fet moltes cançons de mort i ara estic en una etapa on les cançons que em surten són d’amor. Crec que és per una qüestió de desconeixement. No sabem com és la mort ni com és l’amor. El desconeixement et dona un terreny molt gran per crear. 

“És el meu disc més radicalment minimalista, en tots els aspectes”

Són temes inesgotables.

Sí, absolutament. Els misteris en general són inesgotables. Per això s’escriuen tantes cançons d’amor. Sempre és la mateixa cançó, però sempre és diferent.

La cançó Amor no ofereix una gran reflexió, però. Almenys aparentment. És una llista.

Això té una explicació. Quan ja tenia tot el disc fet, vaig sumar les cançons per veure el que durava i vaig pensar era massa curt. Aleshores, vaig trucar al Jordi i li vaig dir que havíem de fer una cançó nova. La cançó havia d’estar feta en un dia. Vam voler gravar alguna cosa que no estigués al disc. Vam acordar un tempo. Jo vaig fer tres acords al teclat. I mentre ell gravava el baix, em vaig posar a escriure una lletra. Em va sortir aquesta llista. Les primeres frases són una mica gràfiques, una mica sexuals. Són coses que s’introdueixen. “L’amor és un port ⁄ L’amor és un barco”. Després vaig perdre totalment el fil. No hi ha més.

Treballar amb presses t’estimula?

Sí, però anem canviant. En cada moment necessites coses diferents. Ara mateix estic així, però demà puc ser un altre. Jo havia trigat molt a fer cançons. Les lletres dels primers discos vaig trigar molt a escriure-les. Ara, en canvi, buscava transmetre altres coses. Tenia la sensació que les coses havien de ser molt clares perquè entressin ràpidament. Volia que la gent entrés de seguida dins la música, que la gaudís al moment, que entrar en una cançó meva no requerís un esforç extra.

Tot això ho vincules al present, a la velocitat del dia a dia?

Involuntàriament, té molt a veure, sí. Està lligat a la immediatesa amb què ara mateix consumin. Fa uns anys, el món anava a un altre ritme. Ha canviat molt.

Ferran Palau
Ferran Palau. | Foto: Marc Cuscó

El disc parla d’amor, però alhora és un homenatge al cinema slasher, el cinema de terror dels anys vuitanta i noranta. La representació ianqui del terror, de la por. L’homenatge no és del tot evident, però. No vols que ho sigui?

La forma en què faig les coses mai és del tot evident. Primer escric les cançons i després decideixo quins temes tractaran, com les vull embolcallar. El cinema slaher està en els teclats, per exemple. Si escoltes la música de les bandes sonores de Pesadilla en Elm Street, El muñeco diabólico o Campamento sangriento, identificaràs de seguida alguns sons característics de les pel·lícules de terror. Fins i tot he inclòs alguns samplers extrets d’aquestes bandes sonores. I l’homenatge també està als videoclips, amb la idea del monstre. M’interessava molt el paral·lelisme entre la diversitat i els monstres i assassins de les pel·lícules. Tenia fe en què després de fer el disc tot encaixaria. Tot està fet d’una manera força inconscient. Agafo quatre coses que m’interessen, les llanço i espero que passi alguna cosa. Normalment, la màgia es fa. La fotografia del single de Reflexe la vaig fer sense tenir ni idea que seria la que il·lustraria la cançó. Les coses em passen soles, per casualitat.

El títol del disc també guanya sentit posteriorment?

Sí, és random. M’agradava com sonava i com s’escrivia; em vaig imaginar una samarreta on posava «parc» i vaig pensar que era un bon títol. Això no vol dir que no tingui contingut, però arriba ara. Vaig trobant coses que encaixen. Quan va sortir Kevin, el títol no significava res, però de mica en mica es va anar creant un concepte i va acabar tenint sentit.

El 2019, en Josep Pedrals va publicar un article sobre Blanc en què assenyalava l’absència de referències concretes —temporals, geogràfiques, a objectes, marques…— a les teves lletres. És un altre dels teus segells. Tens una fórmula clara també en aquest cas?

Tinc un filtre, un filtre que començo a obrir. De fet, és una fórmula que també es pot començar a esgotar. Quan ja has escrit unes quantes cançons amb aquestes normes tan estrictes, t’adones que comences a necessitar paraules noves. Estic obrint aquest filtre. És tan fàcil com això.

“Et pots imaginar la incertesa que suposa que la teva economia depengui de la teva inspiració”

A Parc ja has començat a obrir el filtre?

Hi ha alguna cosa, sí. A Amor, per exemple, dic que “l’amor és un pàrquing”. Normalment, mai diria pàrquing. L’obertura del filtre, però, la faig amb subtilesa, amb una certa elegància. A la majoria de cançons encara no hi ha res d’això. Dir parc també formaria part d’aquesta obertura. Fins ara no concretava absolutament res. Era tot bastant eteri.

Un poeta es fixa en un músic. Tu t’has fixat en algun poeta? Et sents la poesia propera?

Respecto molt la gent que escriu poesia. Em sembla una cosa molt romàntica, molt pura, com la música, de fet, una cosa que surt sola. He de dir, però, que no llegeixo res. Ni ficció, ni poesia. No tinc cap mena de referent literari. Tinc una dislèxia bastant heavy i no aconsegueixo concentrar-me. Ja em passava de petit. Mai he llegit, per desgràcia.

L’aspecte visual té un pes molt important en els teus projectes. Ets un gran defensor del videoclip i de tota la imatge que abriga els discos. La imatge pesa tant com la música gairebé.

Sí, tot és important. No només el vídeo. El grafisme, les fotografies, les tipografies, la roba, les gorres… Per mi, tot el que faig és un planeta. M’apassiona treballar tots els aspectes. Tinc la sensació de tenir entre mans el somni de quan era petit. Tinc la meva pròpia empresa i puc fer el vulgui. Al mateix temps, és molt arriscat econòmicament, és clar. Tinc a l’abast tot el que volia. M’agradava molt el cinema quan era petit. Volia fer pel·lícules de terror. M’encantava el làtex, la sang falsa. Em volia dedicar a això. Ara puc fer les meves pel·lícules. Els videoclips són això; poder fer les meves petites pel·lícules. Els vídeos de FloraCaic, Reflexe o Parc són petits homenatges. Petites coses que coincideixen les unes amb les altres. Tot és una teranyina de referències.

Sense la música, però, tot això no existiria segurament.

És clar, la música és l’excusa per poder fer tota la resta. De fet, no sabia que tot això vindria a través de la música, però ho tenia dins meu. Vaig estudiar dibuix i vaig voler fer còmics. A través de la música puc fer servir tot el que he estudiat o he vist. La música és una part de tot el que m’agrada fer.

La teva carrera ha viscut una progressió important. Podem dir que Ferran Palau viu exclusivament de la música? 

Sí.

És un escenari que t’esperaves?

Bé, m’ho he treballat molt. De fet, podria haver deixat de treballar abans, però et pots imaginar la incertesa que suposa que la teva economia depengui de la teva inspiració. Fa una mica de pànic. Ara estic en això i de moment funciona. La vida sempre ha estat inestable, però. No ha canviat tant. Abans tampoc tenia una feina fixa. Va arribar un moment en què vaig veure que guanyava més diners amb la música que amb allò altre i em costava arribar a les proves de so perquè estava treballant. No era seriós. Tot això va coincidir amb la publicació dels discos al meu propi segell, la qual cosa ho fa tot més rendible. Tot el que genera la música arriba a casa.

Abans deies que últimament també t’has dedicat a la producció.

Sí, ara el segell està enfocat a debuts d’artistes nous, amb molt de talent. He estat treballant amb la Carlota Flâneur i també he produït el nou disc de l’Iris Deco. A més a més, sortiran projectes de Sandra Monfort i Germà Aire.

Ferran Palau presentarà Parc a Sant Cugat (avui mateix), Madrid (20/02), Canovelles (06/03), Girona (10/04) i Barcelona (24/04).

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació