Ferran Palau engendra la Comunitat “P”

Existeix una música volàtil que té l’entremaliada peculiaritat de viatjar al llarg d’una cambra tot ocupant cadascun dels seus espais. Una música lleugera, etèria i vaporosa que abriga tots els objectes i cossos que troba al seu pas, com acariciant-los tendrament. Aquesta brisa suau i enterbolida flueix dels llavis i les entranyes de Ferran Palau, que aquest passat 29 d’abril va exhaurir les entrades a la Jazz Cava de Vic.

Qui sap si els mestres constructors medievals que van idear la rocosa arquitectura inesperadament intimista de la Jazz Cava haurien sospitat que segles més tard hi ressonaria una música que semblava composta per ser interpretada justament allà. Justament en aquell moment. Tot en la justa mesura d’aquell indret privilegiat que es va omplir de gent d’allò més diversa vinguda per abandonar, durant unes hores d’evasió, la vida terrenal.

Palau ens presentava el tercer treball de la seva carrera en solitari, Blanc, acompanyat del seu particular guru, Jordi Matas, que s’encarregava dels teclats i l’electrònica. Ressonaven entre aquelles parets les peces d’aquest darrer treball, Res, Tornar a començar, Serà un abisme, penetrant en l’ànima i en la pedra. I és que el minimalisme natural de la seva proposta sonora encara pren més sentit quan aquest és expressat des de l’essència. L’essència que s’extreu de les peces quan aquestes estan interpretades amb la cruesa de la veritat que ofereixen les distàncies curtes i la honestedat de dos homes, dues ombres, dues presències místiques, enlluernant la fosca cava vigatana.

Havent-nos confessat que se sentia realment còmode a Osona ‒en aquell moment del capvespre m’atreviria a dir que tots haguéssim desitjat que el temps s’hagués interromput per sempre per així gaudir d’una eternitat de benestar‒ va explicar-nos que en algun concert anterior l’havia molestat la presència incòmoda d’algun fotògraf a poc més d’un pam del rostre. Els concerts de Ferran Palau no s’haurien d’enregistrar ni fotografiar. És una traïció a la naturalesa efímera del seu so. La música vaporosa s’ha de flairar en aquell precís instant, deixar que et penetri per la pell i saber que allò serà irrepetible. Qui es dediqui a altres menesters quan fins i tot les pedres de les velles parets ploren captivades, hauria de tenir la bondat ‒i la dignitat‒ d’abandonar l’espai on se celebra el ritual.

El viatge va continuar al llarg de la tarda i Palau va assaborir també peces del celebrat Santa Ferida (2015), com el profund ‒i exitós‒ El meu lament o Clavell. Al final de la vetllada, havia remogut tan profundament que fins i tot algú es va sentir obligat a abandonar la sala uns instants, a conseqüència de la intensitat que s’havia generat entre el músic i el seu públic. Qui sap si va ser per aquest vincle sincer que va obsequiar-nos amb alguna referència d’aquell, a hores d’ara ja llunyà, L’aigua del rierol (2012), del qual va interpretar-ne Rierol i Terra de blat.

Ja entrats a la nit, amb un silenci absolut per part dels oients ‒excepte quan es va sentir el trencadís d’una copa a la darrera fila‒ i amb Lana culminant la presentació, s’acabava aquella experiència transcendent i retornàvem de nou al món terrenal. Va ser llavors quan ‒com si per respecte o cortesia no s’hagués fet abans‒  d’entre el públic van emergir desenes de gorres de tots els colors imaginables amb la “P” que tant ha caracteritzat aquest poeta de la profunditat humana. I es va engendrar, ara sí, la Comunitat “P” a la Jazz Cava de Vic.