Explorar els límits a través de la poesia

Carla Fajardo ha estat guanyadora de la 44a edició del Premi de Poesia Martí Dot.

Passejant aquests dies pels carrers de Sant Feliu de Llobregat podeu trobar-hi diferents poemes amb motiu de la VIII Setmana de la Poesia, que ha comptat amb un reguitzell d’actes que han tornat a posar de manifest l’estreta unió entre música i paraula poètica, sigui com acompanyament instrumental o efectes sonors, o bé per posar veu i música als versos: des de concerts recitals, com el de Lu Rois + El Pèsol Feréstec, passant per un Slam Poètic, fins a recitals amb un acompanyament musical més clàssic a d’altres de més trencadors, com el de David Caño i Gerard Altaió + Barba Corsini, un projecte del poeta Eduard Escoffet i el músic Pope.

Un dels actes centrals d’aquesta Setmana de la Poesia ha estat el lliurament del Premi de Poesia Martí Dot, que va celebrar-se el passat divendres 29 de març a la Sala dels Àustries del Palau Falguera, i que va comptar amb la presència de David Castillo, l’alcalde Jordi San José i Manel Martínez, l’actual regidor de cultura. L’objectiu del premi ha perdurat en el temps, ja des del 1974, quan es proposava promoure la creació literària en català i ser un estímul per donar a conèixer l’obra de joves poetes, com ha estat el cas, en aquests últims anys, de Míriam Cano, Aina Torres, Raquel Santanera, Guim Valls i Oriol Sauleda.

Carla Fajardo (Barcelona, 1989) ha estat la guanyadora d’aquesta 44a edició, amb el poemari Limítrofes. Llicenciada en Filologia Hispànica i Màster en Periodisme, compagina la seva feina de periodista al Diari Ara amb la de poeta. L’any 2017 va guanyar el Premi Poesia Alella a Maria Olear amb Forats (Editorial Fonoll, 2018) i ha participat també en cicles poètics a l’Horiginal. En aquesta edició s’han presentat divuit obres inèdites d’arreu dels Països Catalans:  Barcelona, Tarragona, Illes Balears, País Valencià i, fins i tot, Portugal. La convocatòria s’ha convertit en la segona amb millor participació de la història del certamen, i un tret singular ha estat l’aportació de dues obres il·lustrades i una de signada a quatre mans.

La celebració del lliurament del premi va tornar a oferir-nos una doble mirada; si l’any passat es van trobar la joventut i la maduresa, la força de la veu del jove poeta Oriol Sauleda i el mestratge del reconegut Joan Margarit, enguany convivien la projecció cap al futur –amb la trajectòria que té Carla Fajardo per endavant– però també l’evocació al passat, en repassar i commemorar la trajectòria consolidada de Josep Faura, activista cultural i el membre més longeu del Premi (que va jubilar-se en la darrera edició), en reconeixement al seu incansable compromís amb la ciutat, la cultura i la llengua.

David Castillo, en representació al jurat del premi, va fer una valoració d’aquesta edició i de l’obra guanyadora. Va destacar-ne el relat apassionat que projecta i com aquest oscil·la entre la seguretat i el dubte, ja que s’erigeix enmig de la inestabilitat que sentim sovint en la societat. Al seu torn, Carla Fajardo va apuntar que Limítrofes neix d’una obsessió pels límits i les imposicions socials, que va transitant per diferents fases, al principi en voler-se adaptar i després en lluitar-hi en contra –i cal recordar també aquí a Manuel de Pedrolo i la seva acceptació, però alhora insistent lluita contra els límits de la llibertat individual i col·lectiva present en la seva obra–. En aquest sentit, l’autora declara que a l’hora d’escriure aquests poemes hi havia la voluntat de trobar una veu col·lectiva, que li ha permès fer referència a temes d’actualitat que tenen a veure amb els límits, també presents en la discriminació, el territori, el gènere o la precarietat.

La guardonada va oferir un breu recital d’alguns dels seus poemes (l’obra es publicarà a finals d’any dins la col·lecció de poesia de Viena Edicions), el primer “La mort i la primavera” amb una evident referència a Mercè Rodoreda, seguit d’altres com “Limítrofes” acompanyat d’una citació d’Àngels Gregori: “la victòria, ja saps, aquella sopa d’all/ servida en mans d’una gitana”, i altres com “Observatori d’aus”, “El riu” i en darrer lloc, “Camp de batalla”.

Per acabar, us presentem en primícia els poemes que obren i tanquen el recull:

La mort i la primavera

Que se t’endugui el patir, però no el desig,
perquè el desig fa viure, i per això els fa por.

MERCÈ RODOREDA

 Voler l’impossible ens cal,
i no que mori el desig

MARIÀ VILLANGÒMEZ

I si et dic que soc una poncella –el primer cop d’una paraula dita– però no com se suposa qui suposa sinó clivellada i bruta, bruta d’infidels, pol·linitzada massa cops –massa misses talla-llengües dedicades a la paraula massa. I si et dic que soc una poncella rosegada en època d’esclats, que m’obriré així, desfermada i contrafeta, que no faig olor ni em brillen els pètals i que creixo en terra remoguda entre les males herbes. Però soc una poncella en època d’esclats i el que et dic que floreixi exclòs, que floreixi nu, que floreixi amb punxes, però que no neixi mort perquè llavors serà com tu dius que són les poncelles. I jo ho sé, n’estic segura, la sang als dits i l’aigua clara, ja sense tu, fertilitzant transgènic. I jo sé que soc aquí, al naixement, oberta i vermella.

Camp de batalla

M’amago a les golfes quan arriba l’enemic. Em descobreixo un exèrcit
de pèls a l’avantbraç, dos canons carregats als pectorals i les ungles esmolades. Ho sé, la treva no fa pau, al cos hi tinc barricades en flames i hi vull les cicatrius, amb formes d’animals i núvols baixos, que pugui repassar sense esquinçar-les. Ajupida sota els trastos vells, ho sé: Fugir de la guerra vol dir tenir totes les batalles pendents.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació