Escoltant Bear’s Den t’adones que l’hivern ha arribat

La banda anglesa ha presentat el seu tercer àlbum a la Sala Apolo de Barcelona

Inés Martín Tiffon

Inés Martín Tiffon

Periodista i estudiant d’historia i historia de l’art a la UOC.

Bear’s Den toquen, amb delicadesa i força, les cordes de les guitarres, perquè els escoltem. Miren a terra i llencen mirades còmplices a un públic entregat, perquè els escoltem. Arrosseguen els peus i salten, tot, perquè els escoltem. La banda anglesa ha presentat aquest divendres 15 de Novembre, a la Sala Apolo de Barcelona, el seu tercer àlbum So that you might hear me (Perquè m’escoltis). 

Bear's Den a la Sala Apolo | Foto: Inés Martín
Bear’s Den a la Sala Apolo | Foto: Inés Martín

La veu d’Andrew Davie i la guitarra de Kevin Jones han portat el fred i les ganes de llar de foc amb ells, “l’EP és una col·lecció de cançons unides pel que l’hivern significa per nosaltres, en tota la seva bellesa, tristesa i quietud”. No podrien haver aterrat a Barcelona en millors dates, deixant enrere els festivals estiuencs i donant la benvinguda a la pluja i la neu, amarades de melodies folk rock.

Bear’s Den llueix una energia desbordant a l’escenari, que contrasta amb el to melancòlic i relaxat de les cançons d’estudi. L’acompanyament acústic de cordes de guitarra és el segell de la banda britànica, però per pujar-se a l’escenari compten amb quatre músics que s’encarreguen de portar el ritme i la gresca amb una bateria, un baix, un teclat i una guitarra extra.

Bear's Den a la Sala Apolo | Foto: Inés Martín
Bear’s Den a la Sala Apolo | Foto: Inés Martín

Ens diuen hola amb Fuel on fire, la cançó més electrònica dels tres àlbums, per seguir amb un estil pur folk, acompanyat d’un banjo i una trompeta. Presenten els temes amb anècdotes divertides, pensaments íntims i copets a l’esquena dels companys. La sala Apolo 2 té un gran avantatge, permet a veus com les de Davie posar la pell de gallina i els pèls de punta cantant Her Tears a ple pulmó sense micròfon ni altaveus.

“De cap de les maneres tocarem més cançons”, amb to irònic anuncien la suposada última cançó, a la que seguiran tres temes, i no temes qualsevol. L’acomiadament comença amb un esperat Above the clouds of Pompeii, que impacienta a un públic amb ganes d’escoltar la cançó més premiada i més estimada, que va tenyir de plata el seu segon disc Islands. Una mica de Blankets of Sorrows a capella entre el públic i un Agape que ens deixa amb ganes del pròxim concert.

Tot i que So that you might hear me tracta sobre les persones que no estan disposades a comunicar o a escoltar, Barcelona ha comprès la nostàlgia, els dies clars i foscos darrere les lletres i la gratitud d’una banda cap al seu públic.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació