Esclata l’arsenal

Jordi Valls desvela els secrets de la poesia de Lluís Calvo, en motiu de la publicació de l'antologia poètica 'Llum a l'arsenal'

De totes les novetats que omplen les llibreries aquests dies, n’hi ha que són clarament prescindibles, d’altres ens ocupen i distreuen l’atenció, algunes són importants -molt poques molt importants-, però tinc present una de les novetats que considero imprescindible en una biblioteca personal que es vanti d’una bona col·lecció de poesia catalana contemporània. Estic parlant de Llum a l’arsenal, publicada per Lleonard Muntaner, una molt necessària antologia de l’extensa obra poètica de l’escriptor Lluís Calvo. A banda de ser una conclusió lògica a una trajectòria impol·luta, Calvo celebra que fa trenta anys que es dedica a escriure poesia, narrativa i assaig.

Aquest dijous 2 de novembre presenta el llibre a La Calders de Barcelona acompanyat de Xavier Zambrano, Esteve Plantada i quatre rapsodes escollides: Aina Torres, Dolors Miquel, Laia Noguera i Laia Llobera.

L’inquiet Calvo, però, és sobretot poeta, i els cent poemes escollits, entre els dinou llibres de la seva autoria, així ho avalen. Ja des del llunyà Fosques salvatgines al més recent Talismà, observem  l’evolució del pensament de l’autor davant de l’hostilitat d’un discurs oficialista i benpensant. Calvo, és un guerriller de la literatura, ataca, destrueix esquemes mentals hiperprotegits pel sistema acadèmic i torna al bosc, com un partisà preparat per boicotejar un altre objectiu. Així funciona un dels escriptors menys condescendents de les nostres lletres.

Calvo és un poeta reflexiu de mirada fonda. En poemes com “Marina”, s’eleva en els imaginaris de les lectures assimilades, del sentit de l’existència que retornen al poeta a la realitat tangible: “Però més val anar a port, ran de la platja, / i admirar les textures més concretes, / no pas la idea incerta / sinó la imatge dura, asprosa, ardent: / la carn precisa i nua, …”. Això no fa que Calvo renunciï al joc del llenguatge, a la paradoxa lingüística. La llengua és una precisa manera de dur les preguntes més subtils al plànol del pensament encara no explorat. Som davant d’un jugador d’escacs salvatge, desorientador de l’adversari, quan hom creu tenir-lo atrapat en un discurs tancat, Calvo obre joc on menys t’ho esperes. I la partida ocupa tot el tauler i tota la sala, perquè les regles són unes, però els elements que hi participen, molts més dels que són evidents: la sala, el gest el jugador, la posició de les peces, la cullera en el cafè… Talment com deixa escrit a “Cataclisme” de forma molt pregona, “El sí és no -i el no és sí-, què més haurem de dir-nos?/ Ara i demà fan temps. Abans de destruir-nos.”

L’edició de l’antologia és a cura de David Jiménez i du un pròleg de Jordi Marrugat. Per un primer lector de Calvo és una aproximació molt valuosa. Escriu Marrugat: “En definitiva, ens trobem davant d’un escriptor que, indestriablement lligat al seu lloc i al seu temps, sorgint-ne amb tota consciència, els transcendeix.” La incomoditat que provoca la lectura atenta de Calvo va més enllà del gènere poètic, trenca els límits del lirisme amb les temàtiques i amb les formes convencionals, i amplia el ventall amb l’aforisme, el poema llarg i reflexiu, el breu i contundent, el sonet, la definició paradoxal, la prosa poètica, la ironia i, àdhuc, el sarcasme. “LUCIDESA/ Desesperança i lucidesa no sempre van plegades. La primera és patrimoni de tothom. De la segona, val més no parlar-ne.” El pensament oriental i el pensament gnòstic, se sumen a plantejar dilemes actuals. Calvo ens recorda on és “El centre del món”, aquell espai que esdevé convenció humana, “Per això les perifèries no existeixen/ sinó en el cor de qui les fa possibles.” Per reblar, “Recorda-ho, doncs, des del febril inici: / encendre el sol no el farà més rodó”. Amb Calvo la humanitat és misteriosa i plena de contradiccions, el llenguatge la mesura justa del parany, “No tinc sinó allò que dic/ no sóc sinó allò que callo”. Poemes contundents, d’imaginació desplegada; “El cingle”, on tanca el poema, “El món avança a cops, / a tràngols, a sotracs. / I jo amo el foc./ L’equilibri és el caos.”

Avui dia, l’obra poètica i assagística de Lluís Calvo és imprescindible per a les nostres lletres. No ho dic només jo, tota una legió de joves escriptors ho avalen, i molts dels madurs el tenen ben en compte. Potser la clau la tenim en el poema de títol llarguíssim “Manifest poètic de la Calma…” amb un posicionament ben clar: “Perquè tocar de peus a terra és, creieu-me, un negoci ruïnós.”

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació