Eros i paisatge: la llista de reproducció de Terra-Lab.cat

Aquestes cançons permeten fer una topografia sonora del territori català

El projecte Terra-lab.cat vol configurar una visió de la Catalunya d’avui a partir del diàleg entre fotògrafs i pensadors, renovant la mirada sobre el territori i el paisatge després de dècades caracteritzades per la modernització. Terra-lab.cat, que va rebre el Premi Carulla 2016, té com a referent la publicació Catalunya Visió de l’any 1967, una col·lecció de llibres fotogràfics que van abraçar tot el territori català. Ara, el desè grup de Terra.Lab.Cat, format per Mònica SànchezIgnasi López, Eloy Fernández Porta i Carles Gilabert, reflexiona sobre el paisatge i territori comercial, una investigació que es formalitzarà en una exposició i una acció performativa a la Fundació Brossa aquest desembre. Carles Gilabert i Eloy Fernàndez Porta duran a terme la primera acció escènica aquest dimecres 4 de desembre a la Brossa. Una part de l’exposició és una llista de reproducció de Spotify que Fernàndez Porta ens explica a continuació.

Fotografia de l'exposició "Paisatge en joc" de Terra-lab.cat 2017 | Foto: Arts Santa Mònica
Fotografia de l’exposició “Paisatge en joc” de Terra-lab.cat 2017 | Foto: Arts Santa Mònica

Descriptor

Terra.Lab.Cat és una playlist accessible a Spotify i concebuda com a part de la iniciativa cultural del mateix nom, és a dir, com una topografia sonora dels territoris. La llista ha estat elaborada de manera col·laborativa pels tres membres del Grup 10, i l’oferim en dues versions. La primera conté 250 pistes de so, que conformen 16 hores d’audició, i es proposa com una banda sonora del projecte. La segona, que hem titolat TLC10, és una versió abreujada de 60 temes (3 hores y mitja), on n’hem seleccionat aquells que estan relacionats de manera més directa amb la nostra tasca de recerca i creació. Els participants hi podrem anar afegint algunes pistes noves; altrament, el projecte és tancat i el seu discurs conceptual no ens permet de presentar-lo en mode col.laboratiu. 

La versió completa de la llista inclou cançons en català, castellà, anglès, francès i àrab. El ventall d’estils representats és prou extens, i abarca des de la música contemporánia fins al thrash metal sense oblidar les múliples declinacions del rock i el pop. També hi hem incorporat molts temes instrumentals, procedents de bandes sonores, gravacions de camp i altres gèneres no verbals, juntament amb versions musicades de poemes clàssics i recents, fragments d’oratòria política i stand-up comedy. No és, per tant, una llista exclusivament musical. Tot i que les lletres hi tenen un pes evident, no ha estat construïda des d’una visió purament textualista o liricocèntrica, sinó que parteix d’una concepció més panoràmica de la sonoritat. La nostra intenció és destriar les diverses implicacions culturals que el so evoca, convoca, construeix, revisa o qüestiona.

El procés d’elaboració és el resultat de les competències combinades dels membres del grup i d’una recerca digital col·lectiva. En el decurs d’aquest treball hem recorregut a diverses revistes especialitzades, des de Rockdelux a fins a Enderrock,i a les seccions de crítica musical a la premsa generalista i als perfils que diversos grups mantenen a Bandcamp, Soundcloud i algunes runes digitals com MySpace. Ens ha estat molt útil la web oberta Vilasona, que conté l’arxiu més extens disponible de lletres de cançons en català. Per tal de construïr i tramar la nostra selecció hem renunciat als criteris subjectivistes que habitualment organitzen aquesta mena de material. Així doncs, el que oferim no és pas un sampler de predileccions personals, sinó una proposta topogràfica en què el material que hem anat reunint al llarg de la recerca és molt més divers que el que coneixíem abans de començar-la.

Per la mateixa raó, hem donat per benentès que, des que va aprèixer Spotify l’any 2008, existeixen moltes llistes genèriques, més o menys especialitzades, que se centren en el lletrisme en català. I, en aquest àmbit, hem procurat que hi siguin presents, de manera equilibrada, les diverses modalitats de la llengua i els seus parlars i accents, i hem defugit, de manera conscient, la concepció centralista o barcelocèntrica de la cultura que, de vegades, ha dificultat la comprensió plural de les produccions artístiques. 

Conceptualització

El dispositiu que hem creat es diferencia, en diversos aspectes, dels formats habituals de presentació dels arxius de so que hom pot trobar a Spotify i a metamedis semblants com ara Apple Tunes o les llistes de reproducció de YouTube. En aquests espais virtuals la unitat bàsica a partir de la qual es construeix la selecció és quasi sempre la cançó, i el criteri principal per formar la seqüència és la fluidesa. Aquests trets determinen una certa unitat d’efecte que el selector aconsegueix en focalitzar un gènere o un idioma. En canvi, a la nostra playlist la unitat bàsica és el duo de cançons presentades com a estranya parella i triades per provocar un efecte de contrast. 

L’estructura contrastada pren diferents formes: escoltades de dos en dos, les pistes de so creen dualitats, dinamismes, dialèctiques, contradiccions o paradoxes. Aquestes dinàmiques s’expressen, tot sovint, per mitjà del contrast entre textos. En altres casos és la diferència entre estils el que causarà la sorpresa de l’oient. També hi apareixen les diferències lingüístiques, que, com hem dit abans, en la nostra aproximació no es redueixen a un binarisme català/castellà, sinó que incorporen, sense exhaustivitat, alguns altres dels idiomes que es coneixen i es parlen arreu del territori. 

D’entre els diversos elements de contrast que van conformant aquest projecte el més rellevant i estructural és el que podem definir com la dinàmica entre l’essencialisme i el materialisme

La concepció essencialista està fonamentada en una idea de la identitat nacional d’arrel romàntica, herderiana. Aquesta idea s’articula culturalment en concepcions de la llengua com la teoria maragalliana de la paraula viva i, musicalment, en la concepció de la música popular i del seu desplegament físic (en danses, celebracions i escenificacions públiques) com a “presa de terra”, segons la definició del compositor i musicòleg Marcel Casellas. En aquesta visió hi és predominant una lògica del paisatge com a cristal.lització identitària, un cert grau de mistificació i una preferència per les invariants històriques i elements inalterables, deshistoritzats o eternitzats de la geografia, la geologia i la meteorologia. El terme folk  és el més apropiat, o el menys inexacte, per definir aquesta construcció.

D’una altra banda, tenim una percepció de l’espai més presentista, material i crematística. Des d’aquesta perspectiva el terreny és apamat per les empreses immobiliàries, estudiat pels operadors de turisme, subastat en conteses polítiques. El terreny aprofitat és un element per a l’especulació financera, subjecte a transformacions històriques radicals i recorregut pels corrents econòmics i discursius que defineixen el sistema capitalista en la seva fase especulativa. La contaminació, la pol.lució, el turisme globalitzat, la còpia urbanística i les modalitats estil·lístiques del kitsch  i el camp són alguns dels seus trets més distintius. Amb ells hi és també molt present la consciència que el referent natural desapareix acceleradament, i és substituït o suplantat per formes del simulacre i de la superposició semiòtica, la substitució arquitectònica i la interferència transcultural. El terme afterpop pot resultar útil per descriure aquesta condició.

Que aquestes dues concepcions, clarament confrontades, tenen també aspectes en comú i es relacionen en un lligam complex ho podem comprovar, de manera paradigmàtica, en les visions del paisatge empordanès que constitueixen la literatura de Josep Pla. L’escriptura planiana mostra, i contribueix a crear, una visió del territori com a ànima, que potser sigui la part més coneguda de la seva obra, però també ens recorda, contínuament, que els indrets dels que parla no són només, com deia amb ironia el crític literari Ponç Puigdevall, “prats ignots i gorgs astuts”, sinó també, en paraules de Pla, “terres que han passat moltes vegades per cal notari”. 

El repartiment dels temes en els deu grups de Terra.Lab.Cat ha determinat que aquesta segona perspectiva sigui el tema central del nostre grup de recerca. Això explica que sigui més present que la primera, i també que hàgim triat, com a àlias o nickname de la llista, el nom “Dj. Curial”. Amb aquest nom evoquem, de manera joganera, el debat acadèmic sobre l’autoria de la novel.la medieval Curial i Güelfa. Aquesta discussió va ser particularment intensa a finals dels anys vuitanta, a l’època en que els membres del grup érem adolescents, i ens va fer conscients, per primer cop, d’una de les idees que inspiren la nostra feina: que el referent essencial pot ser modificat, falsejat o inventat, i que el debat sobre la seva versemblança o autenticitat és una part fonamental de la seva experiència. 

Estructura

La llista té una estructura enquadrada: s’obre i es tanca amb temes instrumentals on la referència a la territorialitat es troba en el títol o és indirecta o tangencial. L’inici de la llista ja és una declaració de principis del nostre projecte. Enlloc de començar-la amb alguna cançó coneguda hem optat per un inici ‘intrigant’ en què les sonoritats electròniques (de la banda Balago) fan que l’oient s’hagi de preguntar quina relació hi deu haver entre el que escolta i la idea de la identitat. Aquest element queda emfasitzat en el segon tema, que, extret d’una banda sonora utilitzada per La Fura dels Baus, té una sonoritat tribal i tel.lúrica, que evoca alguna comunitat precivilitzada. La veu no apareix fins a la tercera cançó, i procedeix de músics africans. D’aquesta manera hem intentat que l’entrada en l’espai sonor sigui una combinació del propi i de l’alteritat, amb identitats flotants i punts de vista exteriors que no es començaran a consolidar fins que comenci la part cantada. Quina terra? Quin(s) idiom(es)? Aquestes són algunes de les preguntes que volem proposar a l’oient. 

Els temes de la llista estan organitzats en quatre blocs successius que corresponen a les circumscripcions geogràfiques i administratives. Aquesta divisió quatripartita comença al nord, amb alguns temes que evoquen la frontera amb França, prossegueix amb cançons concebudes com a itineraris i va avançant, en diferents direccions, cap al sud. Al mapa geogràfic s’hi van superposant altres modalitats de topografia, com per exemple el recorregut que dibuixa l’expansió del génere hip hop, que va començar a El Prat de Llobregat, va continuar a Cornellà i va trobar una nova escena a Girona, on els primers grups que van fer servir el català en el context d’aquest gènere van trobar seguidors i continuadors a Sabadell i Granollers. 

L’ordre enquadrat determina el caràcter de les dues últimes cançons. La versió del Go West dels Pet Shop Boys realitzada per Els Cecs d’Esterri evoca el viatge acomplit i la recerca d’una terra promesa. També és una versió Espinàs, de Vàlius. En aquest cas el referent és la cançó del cantautor australià Geoff Mack “I’ve Been Everywhere”. El tema, basat en una enumeració de llocs del seu país d’origen, ha tingut, des del 1962, moltes versions, adaptades a cada lloc, tot creant d’aquesta manera un model folk que és alhora regionalista y globalitzat. Aquesta tradició s’actualitza amb la referència al viatger més conegut del periodisme local: el que pot dir, millor que ningú, “he estat a tot arreu”. 

Exemples principals

Per tal d’explicar el funcionament del dispositiu que hem creat, expliquem a continuació alguns dels binarismes més distintius que el conformen. Per fer-ho més entenedor, la majoria es troben a la part inicial de la Playlist.

a) Presa de terra i utopia portàtil

House’ aborigen (Marcel Casellas i La Principal de la Bisbal) vs. El cielo catalán (Junco y Diamante) 

En el primer d’aquests temes un dels autors que hem esmentat, Casellas, s’apropia dels versos més emblemàtics del Virolai i els integra en un relat recitat sobre comissaries i alliberaments, tot combinant elements sonors tradicionals amb electrònica. La cançó il.lustra una de les propostes sociomusicals de l’autor: introduïr les músiques tradicionals a l’escena nocturna i moderna dels bars i discoteques. El disc del que forma part, La Cremallera de Núria 2, és un àlbum conceptual que descriu la fugida d’un grup de revolucionaris tot fent un recorregut geogràfic de nord a sud. En aquest aspecte coincideix amb el disc del que hem extret la segona cançó. Las Comarcas de Cataluña, de Junco y Diamante, és l’intent més exhaustiu que s’ha fet fins ara de crear una topografia completa. La cançó que hem triat, que es pot considerar el seu single, mostra una altra vessant del sentit de la identitat: la imaginació utòpica que trobem en alguns relats de la immigració interior.

b) El cos natural i l’artificial

La ben plantada (Obeses) vs. La dona que mirava la tele (The Mamzelles/Dolors Miquel)

Des de la seva formulació literària per Xènius al seu Glossari La Ben Plantada ha estat una de les icones de femininat més recurrents i una de les figures més habituals per al.legoritzar la nació. D’entre les variants del tema que coneixem n’hem tirat una del grup Obeses, que actualitza de manera irònica alguns elements orquestals tradicionals. Aquesta formulació de la feminitat essencial la contraposem amb els versos de l’escriptora ponentina Dolors Miquel, procedents de la seva novel.la versificada La dona que mirava la tele. Aquesta tirallonga lírica, cantada pel grup teatral The Mamzelles, descriu de manera pormenortizada, i des d’una òptica feminista, els processos de producció contemporània del cos eròticament eficient per mitjà de tecnologies del gènere com la cirurgia plàstica, la perruqueria, el maquillatge i la indústria de la moda en general.  

c) La natura idíl.lica i la mercantilitzada

La granja (Oques Grasses) vs. Homes o porcs? (Carme Sansa/Carme Elias)

Per tal d’il.lustrar la relació entre les dues mirades sobre el paisatge a les que hem fet referència hem buscat dues cançons que mostrin el contrast per la seves lletres respectives, però també pel moment històric al qual pertanyen. La cançó de Sansa i Elias procedeix de l’òpera rock Granja animal (1976). La coneguda al.legoria política orwelliana s’hi combina amb alguns trets distintius de la cultura d’esquerres de mitjan setanta: l’ecologisme, el retorn a la natura proposat per artistes de land art com Fina Miralles l’al.leació de referents cultes i populars formalitzat en el rock simfònic. En canvi, la cançó d’Oques Grasses, del disc Un dia no sé com (2013), deixa fora de focus la part tècnicocientífica del camp i s’afegeix a les modalitats contemporànies de l’imaginari de la natura, determinades pel neoruralisme, el menjar orgànic i els processos d’emigració laboral al món rural, tot construïnt una tonada políglota i multicultural. 

d) Bucòlica i hidrològica

Vell riu nostre (Guillem D’Efak) vs. Lo riu (Gra Fort)

Un dels temes clàssics de la nova cançó, adaptat del musical Show Boat, ens introdueix en les aigües somiades d’un dels rius místics per excel.lència, el Jordà. És una perspectiva ben diferent de la que ens ofereix, sobre els cursos fluvials, el grup de punk Ràbia positiva, que l’any 2002 va signar aquesta cançó protesta contra el Pla Hidrològic aprovat l’any anterior. La cançó va ser creada en el context de la movilització popular conjunta de resposta al pla per part de ciutadans aragonesos i catalans, que va cristalitzar en una de les manifestacions més multitudinàries de la història de les Terres de l’Ebre, que va tenir lloc del 10 de març del 2002.

e) Nostrada i quilla

Ap-7 (Òscar Briz) vs. Poble Killo (Herois de la Katalunya Interior) 

Un dels elements ideològics que es troben sovint en l’imaginari col.lectiu sobre la catalanitat és la contraposició entre una identitat nostrada, arrelada, amb vincles genealògics i sentimentals profunds, i una alteritat quilla a la que se li atribueix una incapacitat endèmica per a la integració lingüística i cultural. Evidentement aquesta és una de les oposicions que volem deconstruïr, i ho fem juxaposant dues cançons que, de diferents maneres, estan basades en una descripció enumerativa del territori. La primera és obra del cantautor valencià Òscar Briz. Com passa amb el tema de Junco y Diamante, el seu itinerari automovilístic desplega una gran competència en la topografia del territori per part d’un artista nascut en la comunitat veïna. La dinàmica entre el propi i l’aliè també es reordena, de manera més emfàtica, en l’eurotrash humorístic dels Herois de la Katalunya Interior. A la seva cançó hi incorporen i assumeixen, de manera estratègica i provocadora, la identitat quilla, i la recodifiquen en el debat sobre la construcció hstòrica del país, tot suggerint que, des de certa mentalitat barcelonina amarada de provincianisme metropolità, els habitants de la Catalunya Vella són contemplats com els quillos o xarnegos de la catalanitat. 

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació