Els versos de ‘La gran baixada’ de Ricard Mirabete, reeditats

L'editorial Emboscall reedita el poemari de Ricard Mirabete 'La gran baixada' que va publicar el 2004. Deu anys després els versos de Mirabete tornen a "mirar de reüll les parets escantonades, on el misteri hi deixa l’empremta del seu dilema", segons escriu Josep -Ramon Bach.

L’editorial Emboscall reedita el poemari de Ricard Mirabete ‘La gran baixada’ que va publicar el 2004. Deu anys després podem trobar a les llibreries de nou uns versos de Mirabete que “miren de reüll les parets escantonades, on el misteri hi deixa l’empremta del seu dilema”, segons escriu Josep -Ramon Bach. 

La poesia de Ricard Mirabete és com parar un radar que capti les imatges impossibles i el brogit sibilant d’una realitat confusa.

Trepitjar carrers amb els passos blaus del mariner indecís.

Mirar de reüll les parets escantonades, on el misteri hi deixa l’empremta del seu dilema.

Mesurar el grau de talent que separa l’èxtasi d’una realitat dictada. Rodolar per la gran baixada i abraçar la sorpresa al final del trajecte. Omplir de sal les cicatrius del silenci i esperar que el lament incendiï la resposta.

A l’última ronda, repartir copes d’un nèctar delirant amb guants de seda blanca i armilla de manobre.

Perdre’s per les ciutats ocasionals i endevinar que la diversitat és el propi refugi.

Res no és absent de l’escena humana, ni cap panorama fa oblidar els altres paisatges de la memòria.

Fondre en un vers la crueltat d’una vida a l’aresta fosca dels carrers.

Modificar les ulleres, no per a veure-hi millor, sinó per endinsar-se allà on el secret es vesteix de majordom.

Ordenar a l’instint que premi el diccionari fins que traspuï sang.

Preguntar als amics de la paraula fins on estan disposats a morir per un ideal poètic.

Desitjar la vida per una obra que encara resta amagada entre els plecs deliciosos del futur.

Travessar el riu de l’amor amb els peus descalços i el magí agonitzant.

Esborrar el discurs dels cretins i maleir les realitats paral·leles.

Ser lliure davant tota acadèmia i escriure amb el desig obert i les parpelles closes.

Obrir-se al poema és aprendre a delinquir i a estimar sense pietat el desordre.

Escriure sota la llum és acceptar la mirada plana. Velar l’atreviment al caire de l’abisme.

Viure sempre en la foscor més perversa i desaprendre davant la imminent arribada del miracle.

Ser un digne habitant del naufragi.

                           

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació