Els versos d’alguns reis sobre aquest dia

Arriben els Reis, i jo els voldria saludar amb un repertori de versos que parlen, precisament, d’ells: del seu adveniment

Els reis d’Orient, amb els seus patges i tota la parafernàlia de luxe i pompa que els sol acompanyar, carregats de regals i probablement de reuma (quina humitat, aquests dies!), encamellats en els seus cavalls o drets a les carrosses estirades per tractors, sempre enlluernats pels focus, saludant amb el mateix salero que la reina Sofia en els seus bons temps i, alhora, omplint-se les mans de caramels que faran nevar sobre la gernació expectant, sobre els ulls esbatanats i esbalaïts de la mainada (sovint, més que no pas a la pluja dolça, tendeixen a la pedregada), els Reis, deia, ja són a tocar de les ciutats i els pobles del país. Un any més hi deurà haver baltasars negres de categoria, vull dir de naixement, i baltasars de per riure, vull dir d’accident, aquells que s’embetumen la cara amb una fortuna diversa, o directament adversa, i que, si és el cas que suen, pateixen cosa de no dir! I hi deurà haver, també, barbes de bo de bo, i precaris penjolls de pèl sintètic i arrissat que en fan només la funció. Un any més, preveig agres revelacions periodístiques sobre el pressupost destinat a la festa. I, a Igualada, raons no menys acres en pro de la igualtat entre patges i patgesses (una condició que em sembla que encara és lluny de ser igualada). Arriben els Reis, i jo els voldria saludar amb un repertori de versos que parlen, precisament, d’ells: del seu adveniment, de la seva presència, del seu misteri; versos que són escrits per autèntics reis de la literatura. Serà, amb prou feines, un floret de poesia, perquè d’obra lírica sobre els Reis n’hi ha una infinitat, aquí i arreu. En general, aquesta poesia fa servir el pretext reial per especular sobre moltes altres coses. Vegem-ho.

T.S. Eliot

Fa pocs dies en parlava, de tot això dels Reis, amb el poeta Miquel Àngel Llauger, que en sap un niu (de tot això dels Reis, i, encara més, de tot allò altre de la poesia). Ell mateix és autor d’un bell poema dedicat a aquest enigma infantil: “Arriben en vaixells als nostres molls, / fan ploure caramels / i s’acosten als nostres finestrals / amb capses amb els nostres noms escrits. // Però els grans coneixem la veritat: / arriben carregats / però cada vegada que se’n van / s’emporten un altre any dels nostres anys”. És a dir, la representació de la festa dels Reis com a crida simbòlica, també, del pas del temps —un pas, o un córrer, implacable com una carrossa sense fre—. (Remarquem, de passada, la paraula veritat, que sortirà més d’un cop en aquesta antologia d’urgència.) Jo deia a l’amic mallorquí que el poema de Reis més cèlebre que es deu haver escrit mai és el d’Eliot, “Journey of the Magi”, que, entre nosaltres, va traduir el malaurat Alfred Sargatal com a “El viatge dels Reis Màgics”. Descriu les penalitats a què han de plantar cara els tres pobres heralds de l’or, l’encens i la mirra. Però la verdadera substància del poema queda, com si diguéssim, assolada en els versos finals, quan la veu que aplega tots tres savis conclou: “Tot aquell camí, ¿el vam fer cap / al Naixement o bé cap a la Mort? Hi va haver un naixement, és cert, / el vam veure amb els nostres propis ulls. Jo havia vist naixements i morts, / però em creia que es tractava de coses diferents; aquest Naixement va ser / per a nosaltres una dolorosa i amarga agonia, com la Mort, la nostra mort.” El viatge que han acomplert Gaspar, Melcior i Baltasar, per tant, té molt a veure amb un mal fat, amb un destí més aviat pervers. Un poema fondament al·legòric, doncs, com un altre de ben conegut que descriu, també, un viatge de vida (i mort): l’Ítaca de Cavafis.

També resulta del tot al·legòric el poema que Cernuda dedica a aquesta qüestió, “La adoración de los Magos”: “Esperamos un dios, una presencia / Radiante e imperiosa”. ¿Què troben, però, aquests tres reis infatuats dels versos del sevillà?: “Una vida como la nuestra humana, / Gritando lastimosa, con ojos que miraban / dolientes, bajo el peso de su alma / Sometida al destino de las almas, / Cosecha que la muerte ha de segarla”. Són tres reis que més aviat mouen a la compassió, per la seva cobdícia i el seu afany de cort i volutes daurades: “Nuestros dones, aromas delicados y metales puros, / dejamos sobre el polvo, tal si la ofrenda rica / Pudiera hacer al dios”. I, davant aquell ínfim Nen i l’ambient de misèria que es respira pertot, troben encara més a faltar, esclar, la riquesa i l’opulència de l’indret d’on provenen, i la luxúria, i l’acció: “Añoramos nuestra corte pomposa, las luchas y las guerras, / O las salas templadas, los baños, la sedosa / Carne propicia de cuerpos no aun adultos”. Que greument humans que se’ns apareixen, aquests tres Reis de Luis Cernuda, en la seva irredempta petitesa, en el seu inconfessable desig de coses materials i plaents!

Carles Riba

Carles Riba va escriure alguns dels versos més impressionants sobre l’episodi bíblic de l’Adoració. Els seus tres reis menen un viatge accidentat, i la capa que vesteixen se’ls ha fet tota vella. Tenen, aquests tres reis de Riba, alguna cosa dels del pessebre líric de l’angloamericà Eliot: són un si és no és atrabiliaris, se’ns afiguren enfonsats de pit per no sabem ben bé quina pena. Però en els versos finals del poema, el poeta català es fa present, com ben poques vegades, en el cor de la seva pròpia obra. I, així, convertit de bell nou en un infant, fa costat als centenars de nens d’arreu del món que han acudit a la cova a adorar el Nen Jesús, atrets per la llum dels tres savis d’Orient. Llegiu quina joia de versos: “I l’infant d’ulls bonics que vaig ser, també hi era; / i em recordo de tot: / com vaig tastar, com tots, curiós pres pel mot, / la mirra, amarga amb aroma estrangera. / I tinc, ben enfonyada, però he perdut la clau, / una turquesa dura, única pel seu blau; / i un robí, talment una espurna / de sang divina; i ara que em faig vell, / mai no me’l miro, roig sobre el desat anell, / que no hi vessi una lenta llàgrima taciturna”. Em fa l’efecte que aquesta prodigiosa “lenta llàgrima taciturna” ha despullat més l’home Carles Riba que qualssevol altres versos que hagi mai compost!

El nostre don Joan Maragall també hi va dir la seva, en tot això del viatge dels tres reis d’Orient; i és, la seva, una maniera deutora de l’admiració d’uns ulls de nen. El poema “Els reis” destaca la meravella d’una nit que haurem de sentir mil cops (i mil més encara) que és màgica i tota la pesca: “Aquesta nit han passat / i han posat la mà als balcons… / Els somnis dels infantons / han granat” (¿us imagineu quina feresa que faria que, en lloc de la mà única i benaurada d’aquest trio de la joia, fos la bruta i avariciosa mà d’un lladregot qualsevol?). Els quatre versos finals, però, encara són millors. Ja vivim en l’endemà, en la materialització del deliri i la joia infantils: “Heu sentit avui el cor / matinejador dels nens? / Heu sentit el rastre d’or, / mirra, encens?”. M’he deixat l’estrofa del mig: la que parla de la tornada a “llur reialme confús”, que connectaria, més aviat, amb el sentit dessacralitzador o desmitificador dels versos d’Eliot.

Als antípodes d’aquesta visió, la de l’àcid Pere Quart, que arremet contra això que en diem el consumisme —l’”àrea sagrada del dòlar”, segons el darrer vers del sabadellenc—, i també, esclar, contra el gregarisme, tan car a aquests dies que ara acomiadem fins a l’any que ve: “Sou els Tres, sou els Tres / Viatjants de Comerç. // El Ros, / xampany i capons del Prat. / El Negre, / perles i abrics d’astracan. // El Blanc, / cotxes cromats i artefactes. / Salveu la Cristiandat / de l’Infern amb balanç magre”. Cinquanta-cinc anys després, Joan Oliver té més raó que un sant (encara que, ben segur, a ell no li faria gota de gràcia de veure’s comparat amb un sant, per més que sigui per obra i gràcia del recurs paremiològic)!

La d’avui serà una nit que ens demana creure, creure a ulls clucs (¿n’hi ha cap més manera?), bé que només ho fem veure. Ara bé, des que sabem que els Reis han fet una conxorxa perdurable amb els de casa —i que en fa, d’anys, que vam caure del cavall, no sols nosaltres, sinó també els nostres fills!—, des d’aquell dia de la infausta revelació, la fe ens flaqueja. El poeta Luis Rosales —aquell mateix que va escriure allò de “sabiendo que jamás me he equivocado en nada, / sino en las cosas que yo más quería”— es refereix, justament, al pes de la descreença: “Los Magos, como son magos, / vieron la estrella nacer; / los hombres, como son hombres, / la miran y no la ven […] / Pasan años y los hombres / siguen padeciendo sed, / la estrella sigue en el cielo, / sólo muy pocos la ven”. Però abans el gran Jorge Guillén va voler remarcar el misteri de l’encarnació humana de Déu: “Dios está de nueva manera, / Y viene a familia de obrero, / Sindicato de la madera. / El humilde es el verdadero”. Sí, verdadero del tot!: que ho facin entendre, però, a tota aquella quitxalla que avui mourà tanta fressa, perquè serà dia de Reis i no hauran rebut cap regal! (en fi, no ens posem malenconiosos, i anem acabant). Tinguéssim la sort de rebre presents a mans besades, com insinuen aquests versos inèdits de Marcel Riera: “Fa estona que s’ha fos la llum dels fanalets / que els marcava la ruta per pobles i ciutats: / i els tres Reis travessant desconeguts indrets / com si fossin a casa, per mil multiplicats, / sabent-se de memòria el nom de cadascú / i on viu i què demana a la carta enviada / dient que ha fet bondat i que n’està segur; / repartint caramels enmig de la gentada”.

Luis Cernuda

Tornem a la veritat, ja per dir adéu, una vegada per totes: la veritat pelada i crua. I rubriquem-la. Amb “Un brindis por el seis de enero”, del recordat Claudio Guillén. Amb aquests versos desenganyats i, alhora, il·luminats per una certa esperança, jo us desitjo que els Reis —que a la Selva del Camp, el meu segon poble, allà on rebia algun paquet de nen, sempre n’hem dit els reixos— us deixin al balcó o a l’ampit d’una finestra alguna coseta que us escalfi el cor, però que no sigui un escampall de rocs de carbó: “Heme aquí bajo el cielo, / bajo el que tengo que ganar dinero. / Viene la claridad que es ilusión, / temor sereno junto a la alegría / recién nacida / de la inocencia de esta noche que entra / por todas las ventanas sin cristales, / de mañana en mañana / y es adivinación y es la visión, / lo que siempre se espera y ahora llega, / está llegando mientras alzo el vaso / y me tiembla la mano, vida a vida, / con milagro y con cielo / donde nada oscurece. Y brindo y brindo. / Bendito sea lo que fue maldito. / Sigo brindando hasta que se abra el día / por esta noche que es la verdadera”.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació