Els mil milions de miralls de l’Eril

Tot va començar amb aquell “I les sargantes al sol”. Un disc curiós que vindicava allò de l’extremisme rural, i que en directe, desvestia qualsevol superficialitat i transmutava en psicodèlia feréstega. Amb “Vol i dol”, la banda va pintar de negre la bandera d’una mística de vida-i-mort amb històries tant galàctiques com punxants. I més endavant, Bankrobber publica el primigeni “Perquè es grillen les Patates”, una perla silvestre.

Arriba, ara, “La figura del buit” i Joan Pons gira el mitjó per tornar-se’l a posar. Canvi de banda, nous instruments. 17 cançons en dos vinils (dos vinils!), en una explosió eclèctica que, ara sí i del tot, fa descosit a qualsevol etiqueta d’una sola paraula. Escoltar-lo i tornar-lo a escoltar, deixar-lo uns dies i tornar-hi. No es fa llarg i cada cop s’hi intueixen coses noves. Podria ser el so d’un món tan sòlid com lleuger reflectit en mil milions de miralls.

Cançons que despisten el folk i van al motown, un rock dels que es balla a plaça, talls de la psicodèlia setentera, estripades, experiments, country i més coses, encara.  Les melodies tenen més llum que foscor,  les lletres són historietes de personatges, pinzellades visuals i trànsits transcendentals. En direm, Amb tot com a principi de declaració, el bon rotllo de La perla o Ei!, el fluir de Muntanyes màgiques o el cant coral d’Obriu les Mans i la parella Oh! Frec Oh! Fredes.

Una munió de músics repartits per totes les cançons, un Cor de Noies, els vents de Mates Mates i l’Orquestre Fireluche sonant del revés. Per primer cop, la producció no és exclusiva de Pons i la comparteix amb un Mau Boada que ha aprofundit en textures i colors.

“La figura del buit” té tant de síntesi com d’expansió, i mentre esperem els 17 directes que ja tenen data, escolteu-lo i canteu: “oh! les coses més petites em treuen les pors i les més immenses m’eixaplen el cor / oh! oh! les coses més petites m’eixaplen el cor i les més immenses em treuen les pors”.