Els haikus de Jordi Sarsanedas

Sens dubte, un viatge al Japó suposa un estímul formidable per a un poeta de l’afuada sensibilitat de Jordi Sarsanedas a l’hora d’acarar-se a la composició d’un haiku. Però també, sens dubte, Jordi Sarsanedas s’havia de sentir temptat d’escriure’n molt abans d’aquest viatge que va tenir lloc el maig de 1991, en una expedició de la Institució de les Lletres Catalanes, institució de la qual llavors era degà.

La poètica de Jordi Sarsanedas, d’expressió breu, i cada vegada escrita amb més intencionalitat translúcida, com escriu el professor Francesco Ardolino, estudiós de la seva obra, en un article publicat a Serra d’Or (juliol-agost 2015), per força un dia o altre l’havia de portar a escriure haikus. Ho va fer. Al seu darrer poemari publicat, Silencis, respostes, variacions (Proa, 2005), Sarsanedas va publicar una suit de deu haikus.

Ara sabem, però, que Jordi Sarsanedas tenia més haikus al calaix, i que tenia el propòsit de publicar-los. Una selecció d’aquests haikus inèdits ha estat editada fa uns pocs mesos amb el títol Color de pluja (extret d’un dels seus versos), a càrrec de Núria Picas (esposa del poeta), Eugènia Bigas (que amb Yayoi Kagoshima n’ha fet la traducció al japonès), Francesc Fanés (l’editor d’El Pont del Petroli) i Francesco Ardolino. Aquest volum que conté 19 haikus s’acompanya d’uns delicats dibuixos a tinta de Rosa Vives, que hi dialoguen perfectament.

Catalunya té una llarga tradició de poetes que en un moment o altre han escrit haikus, aquesta forma breu i sintètica, pròpia de la poesia japonesa (tan sols tres versos, amb una mètrica de disset sil.labes 5-7-5), i que intenta atrapar, amb paraules, la realitat del moment. Aquesta és la tradició. Però com molt bé apunta Mercè Altimir al seu treball, La transmissió de l’haiku: d’escriptures i de passos de fronteres al volum L’haiku en llengua catalana (Obrador Edèndum, 2014), és difícil passar d’una cultura a una altra una forma de pensar, de veure el món, de transcriure’l, de transmetre’l.

En la forma no sembla difícil escriure un haiku, basta sotmetre’s a la mètrica. Però en esperit, sí. Sobretot per a nosaltres, gent de cultura occidental, tot i que en més d’un escrit parlant del tema dels haikus he afirmat, gosadament, que els catalans som els més ‘orientals’ de la península, i no només quant a geografia. Segurament és per aquesta subtilesa i perfil en la mirada –o, si es vol, transparència i contenció estilística enfront de llenguatges més historiats i barrocs- que Marià Manent es va sentir cridat a traduir poesia xinesa clàssica, o Carles Soldevila a traduir El llibre del te, del japonès Okakura Kazuko.

Abans, però, a principis del segle XX, Josep M. Junoy i Joan Salvat-Papasseit havien escrit els seus particulars haikus, seguint el corrent francès, obrint així la porta a la tradició de l’haiku català, si es pot dir així, i que arriba fins als nostres dies amb tant de vigor. Hi ha un esplet de joves poetes que conreen l’haiku amb molta creativitat: Abraham Mohino o Iban L. Llop, per posar uns pocs exemples.

Necessitaríem moltes pàgines per parlar de l’esperit de l’haiku japonès. Hi ha una bibliografia extensa sobre el tema, que s’amplia cada dos per tres, l’haiku suscita molt d’interès. Jo mateixa vaig traduir i prologar el treball de Vicente Haya, un reconegut especialista en aquesta forma de poesia japonesa: Herba roja de tardor. Cent estances de l’haiku japonès (Pagès editors, 2008).

Aquí, però, i en la mateixa línia que Haya, voldria apuntar les paraules del professor Enric Balaguer, que també ha estudiat i reflexionat a fons sobre l’esperit de l’haiku japonès, així com la seva influència en algunes poètiques catalanes. En el seu treball Ressonàncies de “L’estret camí de l’interior”, de Matsuo Basho, publicat també al volum L’haiku en llengua catalana, Balaguer escriu que aquest tipus de poema no pretén establir cap comunicació conceptual, ni cap missatge simbòlic. És exacte. I no s’espera del lector un gaudi “literari” ni erudit, sinó vital. És així.

L’haiku no pretén altra cosa que retornar-nos al món real, a allò que passa ara i aquí, o a la relació, encapsulada en un instant epifànic, entre el que es veu i el no es veu, però que se sent, que es viu. És per aquesta raó que quan m’he referit als experiments dels primers conreadors d’haikus en terres catalanes he dit que ho feien a la seva particular manera. En el seu treball de referència, el seu autor, Jordi Mas López, ja el titula així: Josep Maria Junoy i Joan Salvat-Papasseit: dues aproximacions a l’haiku (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2004).

Que quedi clar: aproximacions a l’haiku, no haikus a la manera tradicional japonesa. I és que, poc o molt, en els haikus de Junoy i Salvat-Papasseit hi ha idees, i el que no s’accepta gens en l’haiku, tot i que hi ha excepcions: el jo de l’haijin, que així és com s’anomena l’escriptor d’haikus.

Els haikus ara publicats de Jordi Sarsanedas són perfectes en la forma i en la descripció precisa de l’instant present, que en el seu cas és el moment present del poema, tot i que en alguns hi ha alguna referència subtil al passat, o a un record fugisser que ara es presentitza en l’haiku. Un exemple:

Color de pluja
a la teva mirada:
la pau espero.

Hi ha transparència, hi ha contenció, i hi ha, en l’instant, el desig d’un jo que vol experimentar la pau. El jo, però, no hi queda difuminat, tot i que tan delicadament el poeta hi passa de puntetes.

Màrius Torres, Salvador Espriu, Agustí Bartra, Josep Palau i Fabre, Rosa Leveroni, Joana Raspall, Miquel Martí i Pol, Carles Riba (que va escriure tankas, una altra forma breu de poesia japonesa). Són noms de grans poetes de la nostra literatura que han escrit haikus. Però tampoc en els seus poemes de mètrica japonesa no hi desapareix el jo ni hi deixen d’apuntar idees. Potser Felícia Fuster és la poeta que més s’hi ha acostat, a l’esperit japonès de l’haiku, si bé els seus haikus són molt experimentals quant a forma. Recordem que Felícia Fuster havia estat al Japó, i poc o molt va poder amarar-se d’aquells aires.

És per aquesta raó que potser caldria començar a parlar d’haikus catalans (com es podria parlar d’haikus castellans o francesos, cal dir). Haikus que, tot i prendre com a motlle la mètrica japonesa que els caracteritza, i que en el seu interior s’hi traslladi amb més o menys intensitat la noció clau de l’aquí i ara, siguin haikus fills del nostre esperit occidental, el qual, per bé o per mal, no es desempallega del jo ni de l’expressió d’una idea, d’una abstracció o d’una referència simbòlica.

Si estem fets d’aquesta manera, si l’escriptura del jo (ja des d’Agustí d’Hipona, Michel de Montaigne, Teresa d’Àvila, Emily Dickinson, etc.), forma part de la nostra tradició, no cal renunciar-hi, com de fet ja es fa, i escriure amb tota naturalitat haikus (o aproximacions a l’haiku, per dir-ho com el professor Jordi Mas López). Escriure haikus partint d’aquesta forma oriental com aquests de Jordi Sarsanedas, tan bells en la seva transparència de dicció, i tan subtils en la seva nuesa anímica, que en això sí que són ben japonesos. En un món globalitzat, i amb tants prèstecs viatjant d’una banda a l’altra del planeta, potser també la literatura, anostrant formes d’aquí i d’allà, ha d’anar per aquest camí, si és que no sempre s’ha fet així, com hem vist.