Els espais vitals de Salvat-Papasseit: caminant per la riba

Dissabte els carrers de Barcelona van reverberar els versos de Joan Salvat-Papasseit. La plataforma de lectura Llibres per llegir organitzava una passejada literària pels espais on va viure el poeta, de la mà de Maria Nunes, catedràtica de llengua i literatura catalanes

La llum tènue del dissabte apaivaga l’esperit, amanseix les corredisses, il·lumina les cares amb somriures. Fa un dia pintat amb aquarel·la. Dotze persones es troben davant l’Arts Santa Mònica per visitar els espais on va viure Joan Salvat- Papasseit, indrets que van acompanyar el poeta i que van inspirar alguns dels seus versos.

En Salvat era un poeta “humil, autodidacta, amb una vida curta i marcada per les fatalitats, però al mateix temps entusiasta, algú que estima la vida i s’hi aferra, un poeta de l’experiència”, esbossa Maria Nunes.  El vitalisme de Salvat-Papasseit segresta la mirada dels assistents que escolten la veu apassionada de Nunes. “No serà un recorregut cronològic, sinó un traçat passional, un vaivé en el temps i en els poemes de Salvat-Papasseit”. Ens trobem a tocar del metro de Drassanes. Continuen passant cotxes, sonen les botzines, i l’expedició salvatiana és a punt de sortir. Cares que assenteixen, persones que arriben esbufegant a darrera hora i mans que aguanten paraigües llargs, arrepenjats a terra. “Esperem que no plogui”, diu algú. Hi ha gent de totes les edats i vingudes d’arreu: tres senyores de Granollers, una dona de Manresa, representats de Sabadell i gent de Barcelona, tots ells convocats per la xarxa social i fòrum literari Llibres per llegir.cat. Hi ha més dones que homes i força grups i parelles, també gent que ve sola. M’expliquen que hi ha un matrimoni que ha fet la ruta separadament. “Per problemes d’horaris, el meu marit es va apuntar a fer la passejada literària la setmana passada” em diu mentre caminem la senyora que tinc al costat. I més tard confessa que la seva història d’amor va néixer amb Salvat-Papasseit. “El meu marit –aleshores pretendent- em va donar a conèixer aquest poeta, primer amb un poema i més tard regalant-me el llibre”, tota una declaració d’amor.

Davant l’Arts Santa Mònica hi havia una parada de llibres de vell, que el poeta freqüentava i al voltant de la qual es feien tertúlies literàries. “Salvat-Papasseit havia treballat a la secció de llibreria de les Galeries Laietanes, a Gran Via amb Passeig de Gràcia. Allà va fer amistat amb molts intel·lectuals de l’època entre els quals J.V Foix i Josep Pla, a la Barcelona de principis de segle passat, als anys vint” ens diu Nunes. “Molts dels llibres que llegia, els aconseguia perquè tenia amistat amb el fill de la Llibreria Palau, perquè en Salvat tenia recursos econòmics molt escassos. Va viure a les acaballes del Noucentisme i era molt primmirat. També va conviure amb les avantguardes, tot i que els crítics no el consideraven estríctament un avantguardista. No obstant això, sí que va adoptar algunes de les característiques de l’avantguardisme en alguns dels seus poemes: la supressió dels signes de puntuació, la incorporació d’elements tipogràfics al poema –en forma de collage- o el trencament dels versos en dos  o més escalons successius”.

Salvat-Papasseit va participar activament en la publicació de revistes i manifestos, que expressaven el seu compromís amb l’esquerra política del moment. Fou membre del setmanari Los Miserables i també va escriure en les revistes La Actualidad, La Justicia Social i Sabadell Federal, entre d’altres. En aquella època impulsa la fulla de subversió espiritual Un enemic del Poble,  i més tard farà d’editor a les revistes Arc Voltaic. Plasticitat del vèrtic. Formes en emoció i evolució, vibracionisme d’idees i Proa.

Untant la ploma amb cada ferida

Papasseit va dir “cada ferida, la sang d’un poema”, i certament era algú que malgrat l’adversitat s’aferrava a la bellesa de la vida en una poesia a voltes candorosa i, altres, plena d’elements vitalistes, erotisme i, també, records d’infantesa.

Ens movem lentament cap al carrer Urgell 93, on va néixer el poeta. Mirem de no trepitjar els bassals que s’ han format damunt la calçada. “En Salvat va tenir una infantesa molt trista i miserable, però ell hi projecta vitalisme. Es va quedar orfe de pare als set anys i va haver d’anar a viure a un asil per fills de mariners pobres, l’Asilo Naval Español. Allà s’hi va estar fins als dotze anys. L’infant que duu a dins no mor mai i això es trasllada a la seva obra, que traspua innocència, entusiasme i una actitud vitalista que no té res a veure amb la puerilitat. Salvat manté la il·lusió per les petites alegries de la vida i manté els ulls ben oberts a les sorpreses que li depara”.  Era amic de Pla, Sagarra i Foix. Josep Pla va dir d’ell que era “tot el contrari a l’home mediocre” i que feia una poesia “plena de passió i molt atenta”. Salvat-Papasseit va escriure: “Mai no he tingut fortuna i mai no la tindré però la joia és meva, perquè la sé sentir, professió de Poeta que sóc”.

Caminem lentament cap al Moll de la Fusta i ja veiem el mar. Al Moll hi ha el monument a la memòria del poeta. “En Salvat feia diferents feines per guanyar-se la vida. Va començar a treballar als dotze anys com a aprenent en diferents oficis. Havia treballat en un taller d’escultura religiosa al carrer d’Aribau –i allà és on va començar a escriure els primers versos en papers que duia a la butxaca-, també va fer de mosso i l’any 1915 troba una feina de vigilant nocturn al Moll de la Fusta, per la qual guanyava quatre pessetes al dia”. Aquest entorn li inspira un poema carregat de menyspreu, cap a les persones que el compadeixen, perquè no saben què vol dir treballar dur. Heus aquí: jo he guardat fusta al moll./ (Vosaltres no sabeu/ què és/ guardar fusta al moll:/ però jo he vist la pluja/ a barrals/ sobre els bots,/ i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l’angoixa;/ sota els flandes/ i els melis/ sota els cedres sagrats.

L’expedició salvatiana arriba al carrer Gignàs, a l’escala “mal il·luminada, bruta i plena de crits i criatures” on va viure en Salvat i on va escriure Els nens de la meva escala i altres poemes. “En els seus versos hi és present constantment la idea de neu i pluja, el fred, la misèria; però al mateix temps, la il·lusió, l’esperança”: Darrera dels meus vidres sento els Reis que s’acosten/ Ara el cel s’enrogia/de venjança d’amor/ pensava en les sabates que embrutaran l’alfombra.

Enfilem cap al carrer Argenteria, 64 i ens aturem per sentir recitar “És tot fosc i jo al llit”, davant la casa que va donar mort al poeta, els darrers mesos, malalt de tuberculosi. Les cases tristes i grises, de parets serioses, els bassals tímids a terra, els silencis minúsculs dels oients. El paisatge també escolta els versos de Salvat-Papasseit i tremola un vent trapella. “El van enterrar a Santa Maria del Mar, en un esdeveniment que va ser sentit i multitudinari. En el poema “Tot l’enyor de demà” Salvat-Papasseit mostra la bellesa de la quotidianitat i incita al lector a gaudir de la vida. Parla de la mort com a part de la vida, com un tot”: Si no em puc aixecar/mai més/heus aquí el que m’espera:/-Vosaltres restareu,/per veure el bo que és tot:/i la Vida/i la Mort.

“Salvat es declara soldat per la llibertat de Catalunya, és un poeta combatiu i apassionat”, ens aturem al Fossar de les Moreres i els versos de “Cançó futura” retrunyen. Continuem passejant pel Born fins que veiem imprès un cal·ligrama del poeta a la paret d’un edifici.

“’Les formigues’ és un haikú resolt en forma de cal·ligrama. Són catorze síl·labes, en forma de 4-6-4, que expressen de manera sintètica i essencial el tema naturalista. Salvat en va fer d’altres, de cal·ligrames,  i els va agrupar amb el títol de ‘Vibracions’, en un conjunt de poemes depurats i amb els mínims elements”.

Travessem carrers fins arribar al barri de la Barceloneta, escenari de la vida i obra de Salvat-Papasseit i barri de la seva estimada Carme Eleuterio. “Un barri mariner, humil, construït a mig segle divuit per tal d’encabir-hi els habitants de la Ribera que havien perdut les seves cases enderrocades per ordre de Feliv V, quan es va construir la Ciutadella”, explica Maria Nunes. “Es van projectar cases unifamiliars amb dos pisos, però cada pis es va donar a una família diferent. Després, com que venien més i més famílies, van partir aquells pisos sentit vertical, per la meitat, i van aparèixer els quarts de pisos”. El poeta Tomàs Garcés, amic de Joan Salvat-Papasseit,també vivia a la Barceloneta.  Visitem l’església de Sant Miquel del Port, on es van casar Joan Salvat-Papasseit i Carme Eleuterio i el carrer del Doctor Giné i Partagàs, número onze, on va viure el matrimoni, amb molta austeritat.

Creuant la Barceloneta, caminem per Passeig Salvat-Papasseit, dedicat a la seva memòria, i arribem a la platja. El so de les onades i les sentors d’arròs inunden l’espai, juntament amb el mar -que és com una finestra-.

Dóna’m la mà que anirem per la riba/ ben a la vora del mar/bategant,/ tindrem la mida de totes les coses/ només en dir-los que ens seguim amant.

I els versos es perden amb el so marí i amb un blau encisador, clar i amb llampecs de grisos i blancs.