Els astres de Joan Vinyoli

Joan Vinyoli va néixer el 3 de juliol de 1914 a Barcelona. Desconec l'hora del seu naixement, però amb la informació de què disposo m’agradaria acostar-me amb una altra mirada a la figura de Joan Vinyoli i a la seva poesia amorosa, especialment ara que se celebra el centenari del seu naixement.

Montserrat Garcia Ribas

Montserrat Garcia Ribas

Poeta. Autora de 'Les harmonies fràgils' (Llibres del Segle)

La poeta Montserrat Garcia Ribas vol celebrar el centenari del naixement de Joan Vinyoli amb una aproximació astrològica al poeta i a l’univers amorós dels seus versos.

Joan Vinyoli va néixer el 3 de juliol de 1914 a Barcelona. Desconec l’hora del seu naixement, però amb la informació de què disposo m’agradaria acostar-me amb una altra mirada a la figura de Joan Vinyoli i a la seva poesia amorosa, especialment ara que se celebra el centenari del seu naixement. Una manera lliure de llegir-lo des de l’admiració per la seva poesia.

Un poeta d’aigua

“… torna la veu, la veu, nocturna sempre, del mar,

cridant-me sols, cridant-me.”

Hi ha poetes que miren la vida i s’acosten a l’amor amb una sensibilitat especial, a través de la força subtil de l’aigua. Com deia un proverbi xinès del segle XI, en parlar de la potència de l’element aigua:

“L’aigua apaga el foc o, quan es troba a punt de ser vençuda, fuig en forma de vapor i es transforma. L’aigua amara la terra. Davant les roques, procura girar o envoltar-les. I quan fa vent, satura l’atmosfera i l’extingeix. L’aigua cedeix davant dels obstacles amb enganyosa humilitat, però res pot impedir que segueixi el seu camí cap al mar. L’aigua venç cedint, mai no ataca, però guanya sempre la darrera batalla.”

Vinyoli ha sabut reflectir als seus poemes la força de l’aigua, la seva llum i les seves ombres, la passió i la vulnerabilitat. L’aigua, simbolitzada especialment pel mar, forma part de la mateixa arrel del vers, del poema. Hi ha el mar dòcil d’una platja a l’estiu i l’aigua salvatge, inseparable de les roques trencades i del paisatge feréstec, i també les aigües profundes, abissals.  L’aigua del poeta descendeix a l’arrel del sentiment i tot sovint lluita contra ell mateix, però altres vegades s’enlaira i resplendeix com el foc. És l’aigua de l’amor que regalima pel cos estimat en sortir del mar, com al poema “El bany”:

“… les agulles d’aigua

que li queden pel cos evaporant-se

són crits d’amor”.

La dona de foc

“Sola i escabellada dalt les roques,
 indòmita.” 

Però en l’amor de Vinyoli no només hi ha aigua; també hi llueix el foc i hi palpem la terra. La imatge femenina dels seus poemes té l’encís de les dones fortes que traspuen dramatisme, misteri i sensualitat, dones passionals que viuen els sentiments des del cos, des de la pell. Vinyoli sacralitza el cos femení i alhora el fa argila, el sent a les mans com potser voldria que fossin sentits els seus versos.

La dona de foc es podria simbolitzar amb la imatge del riu encès que es precipita al mar i amb la veu que convida a endinsar-nos en la boscúria que germina. Ella és el fons primigeni –fosc, inviolable-, la negra mar constel·lada de llums i el salvatge cor que tremola. Així és la veu femenina dels Cants d’Abelone, la dona que es mou ingràvida i es tornarà pols de llum, l’estranya flor. Aquesta dona de foc podria ser, així mateix, l’amiga del primer poema del Llibre d’amic:

“He naufragat en una mar profunda:

no em parleu de platges.

Tu, amiga, mereixes

un cant sense falliments.”

Posseir el cant

“Errant a la ventura
pel vespre sinuós,
entre el foc i les ombres,
he posseït el cant”.

Al poema “Autoretrat, amb fang i robins”, quan el poeta s’acostava a la cinquantena, es mostra cruament però encara ple de foc. M’ha fet pensar en un dels personatges de Samuel Beckett, l’home de L’última cinta de Krapp, que sap que els seus millors somnis i la possibilitat de ser feliç potser no tornaran. Krapp, amb el foc que sent ara, no voldria que tornessin:

“Perhaps my best years are gone. When there was a chance of happiness. But I wouldn’t want them back. Not with the fire in me now. No, I wouldn’t want them back.”

Vinyoli, el poeta d’aigua somniador i sensible, encara és capaç de sentir el foc quan lluita amb els seus propis monstres. Imagina els cavalls encesos i vaga sota el silenci de les constel·lacions a Begur, amb la seva veu fosca i profunda que celebra l’amor:

“Cau la nit, la nit fantasmagòrica
del rei Begur que senyoreja el castell,
la nit dels fars i de les barques a l’encesa,
del cel altíssim estelat.
Tot giravolta com en un parc d’atraccions,
però tu i jo vivim al botó de la roda,
on és imperceptible el moviment.”

Segurament Vinyoli anhelava, com tants poetes, posseir i habitar el cant com es posseeix i s’habita el cos estimat per arribar a fer sentir als lectors el tacte de les paraules.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació