Com si haguessin predit el futur, amb no sé quantes noves dates de llançament, Els Amics de les Arts inauguren la postveritat amb un disc bestialment compacte, una producció molt sòlida i uns arranjaments que narren les lletres a la perfecció. Després de llançar-se a un canvi de so radical, amb els “ways in the gavel” posteriors a l’època del dinosaure, ens trobem, ara, davant un disc sense calidoscopis ni experiments. Hem perdut referències històriques, però lluny de van Eyck i David Hume, també hi ha llum, nitidesa i històries explicades amb un segell perpetrat des dels primers senzills i videoclips gravats a casa de les mares.
La coherència i la producció d’aquest El senyal que esperaves (Música Global/Universal, 2020) sembla ser la culminació d’un aprenentatge lleuger, l’arribada a una llibertat absoluta per treballar un producte i cuidar-lo fins a l’últim detall, i sentir-se bé. Perquè és impossible acabar de gravar aquest disc, anar a escoltar com han quedat els màsters i no estar-ne plenament satisfet. I és que res del que pareixen Els Amics, que abans n’eren quatre i ara en són tres, s’escapa de jugar amb el matís.
“Deu ser aquesta hora al vespre anem molt cansats”. Que en Joan Enric obri el disc declarant que s’acosten als 40 però que segueixen enfotent-se’n d’ells mateixos com quan en tenien menys de 30 és brillant. Tant o més que el piano d’en Dani Alegret (No vam saber tornar) o les guitarres d’en Ferran Piqué, que estan millor que mai, amb menció especial a Els Abismes; una cançó amb unes elèctriques sensacionals i una lletra psicològica i determinista que ens pseudo-obliga a fugir de la frivolitat i a començar a tenir pebrots de ser-hi i actuar, també quan les coses van maldades.
Es posen seriosos, però sense perdre la ironia lúcida quan parlen de l’amor. Amor frustrat i sapastre a Semblava que fossis tu, de la relació forjada tímidament dels qui ho arrisquen tot i els tremola el pols (El senyal que esperaves), de l’amor més físic (El meu cos) i d’aquella redempció amb un mateix plasmada a la que és la millor cançó del disc: Et vaig dir. Una peça impecable, musicalment molt ben construïda, amb una progressió sòlida on la narració del text i musical van de la mà per acabar eclosionant dins l’estómac de totes i tots, imperfectes que l’han cagat alguna vegada, prometent coses que no hem acabat complint. I sense deixar les eclosions: Mentrestant, una composició majúscula, nua i que “creix amb el temps”.
Amor, i mort sobre un piano i guitarra acústica que ens transporten a la Louisiana de l’Espècies, per narrar impecablement un Adeu, definitiu. Joia prèvia a la nostàlgia feta cançó, Juliol 1994 amb bicicletes i una cabana cremada, com la innocència d’una colla d’amics capaç de fer el salt a la Melinda, amb només un disc pel mig, i canviar-la per algú amagat dins un quadre d’Oscar Kokoschka, un paio austríac que va sortir ferit de la guerra, i que sota el diagnòstic d’un trastorn mental, va començar a fer retrats sense parar. Un trastorn plasmat en uns arranjaments distòpics a mode Castafioredos punt zero, o més aviat tres.
Els Amics de les Arts han sabut tornar, i molt. Amb Doogan altre cop al capdavant, amb una efervescència explícita en les tornades i la narrativa humanista inherent a ells. Deu cançons que esdevenen el millor disc de la banda, que promet no només ser una culminació, sinó un punt de partida que tot just acaba de començar. “Que no sents com canten?”.