Elixir: Over the Rainbow

Una nova edició de l’Elixir, el festival de poesia dirigit per Rosa Boladeras en coproducció amb el Centre d’Arts Escèniques de Terrassa (CAET), torna a meravellar el públic amb la màgia dels versos.

Diuen que només cal tenir fe per pujar al tren, que no fa falta bitllet. Ens ho canten tres veus agermanades emergint amb potència des de l’escenari. Tota la fortalesa indòmita del seu cant s’escampa entre el públic i és com un torrent i no s’hi pot lluitar… De sobte, la tenim tota, la fe, i ja hi creiem. Creiem en la màgia, en el poder renovador de juny, en l’energia que no es veu però que palpita en cada moviment, en la complicitat de les cares conegudes, en l’amor per compartir, per compartir-nos… En la simple poètica de ser-hi.

Els infants i les poetes primer, sortim del teatre i baixem altre cop tots junts, caminem plegats cap al parc, aquest espai verd com un bàlsam entre xemeneies, allà on havien viscut les bruixes rere el castell i on encara bateguen les fulles i ens parla la pedra. Ens acompanyen els instruments de vent i seguint la seva música no hi ha pèrdua. Sense pensar-ho massa ens endinsem a l’aventura, coneixem el recorregut de sobres i és com si ens cridés, empesos per l’aire. Ha tornat a passar: de nou ens fusionem amb la natura, han crescut crisàlides gegants i al terra hi pampalluguegen estrelles que ens fan de guia: són del color dels teus ulls.

El que veiem ja ho havíem contemplat abans, en tenim un record difuminat, com un quadre impressionista, però ara res del que passa és igual. Vallparadís s’ha transformat altra vegada, s’ha convertit i ens ha permès domesticar-lo gràcies als versos d’Antonina Canyelles, Laia Noguera, Montse Morillo i Ana Elena Pena, i ha deixat que conquistéssim una mica més el bosc perquè a ell, la poesia, també el cura sense adonar-se’n.

Visitem les bombolles com si palpéssim les ales d’una papallona adormida. A dins s’hi resguarden les poetes, elles són l’ànima d’aquest petit univers en forma de somni. Tot és delicat, fi, efímer… Tot hi és present i també passa allunyant-se. El tacte és de seda.

Hi ha versos que ens parlen de la mort, del dolor i de la pèrdua. Hi ha l’astúcia, la mirada punyent i la veu incommensurable d’una saviesa llegendària, hi ha la imatge tel·lúrica d’una dona que es rebel·la i la mirada combativa de qui ha aprés a estimar-se la mare.

Cau el sostre sense fer soroll i queda la música, els amics i els amats, les abraçades… Tot es dilueix, però res es trenca. Tot desapareix, com una il·lusió, però res s’esquinça. L’Elixir ve i se’n va, com totes les coses belles. Arriba per regalar-nos un xic de pau, un xic d’amor i un xic de llàgrimes, i després s’escapa entre els dits. Quan te’ls mires embadalida, veus que hi queda purpurina. La pell l’anirà absorbint a petites dosis, ho necessita.

Diuen que no cal bitllet, ni equipatge, només creure per arribar-hi. I jo penso en aquell llogarret preciós, idíl·lic del qual parlava Dorothy des del seu Kansas natal. Un indret sobre l’arc iris, on viure en calma, sense inquietuds, amb poesia, assossec i justícia. Allà és d’on prové i on es resguarda l’elixir, i potser persones com la Rosa Boladeras, la Patricia Fornés, en Pau Gómez, la Lydia Cazorla, en Xavi Buxeda i la Mariona Alberich en són els seus alquimistes enviats especialment per a l’ocasió.

Què faríeu si no tinguéssiu por? Jo abandonaria Kansas i buscaria aquesta terra, sense treva, n’estic completament segura.