El Valtonyc va fer una hipèrbole

Empar Moliner creu que un cas com el del raper Valtonyc serveix al govern perquè tots plegats ens caguem de por.

Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Cronista i crític teatral. Cap de L'Apuntador.

El Mirador del CCCB és una talaia privilegiada des d’on contemplar la ciutat de Barcelona i, també, un cim on reflexionar i debatre sobre conceptes com el cànon i la censura. El passat 21 de juny la Diputació de Barcelona va celebrar una jornada titulada Entre el cànon i la censura. La memòria com a relat del poder, inclosa en les Jornades de l’Any Europeu del Patrimoni Cultural. Enric Llarch va organitzar i comissariar quatre taules rodones al voltant del cànon i la censura en la paraula escrita, les arts visuals, les arts escèniques i la música. Gerard E. Mur ha fet la crònica del matí de la jornada, i servidor els parlarà ara mateix de la tarda.

El periodista Andreu Gomila va moderar la taula ‘Cànon i censura en les arts escèniques i audiovisuals’, que comptava amb la participació de Xavier Albertí, Empar Moliner, Isona Passola i Jaume Roures. Més actual impossible: aquest dijous TV3 emet 20-S, el documental de Mediapro sobre els fets que van succeir el 20 de setembre davant de les seus de la Generalitat d’Economia i Hisenda. Després de Las cloacas de interior i el documental sobre l’1-O, Roures torna a tractar l’actualitat política més recent amb un reportatge que no creu que emeti cap mitjà espanyol. “No tenim la versió de l’altre bàndol, i això que els policies duien càmeres als cascs. On són les imatges dels nens i els vells pegant policies?” es preguntava Roures en veu alta. La conversa va començar tractant el món audiovisual, i la productora Isona Passola ho va tenir clar: la majoria de productors s’autocensuren. Amb el tema de la llengua, per exemple: el català encara ens fa por. “Per què el Cesc Gay no roda les seves comèdies en català?”, continua Passola. Així com en el teatre o la televisió està plenament normalitzat, al cinema que es fa a casa nostra li segueix costant utilitzar la llengua catalana.

“Tenim un país profundament censurat”. Xavier Albertí va començar fort, i es referia al patrimoni teatral català. “D’Àngel Guimerà coneixem només tres o quatre obres, de les quaranta que va escriure”. El director artístic del TNC va aprofitar per situar-nos històrica i culturalment, quan el català representava només el 3% del teatre que es feia a Barcelona, i de quina manera Serafí Pitarra va començar a canviar les coses. “Què sabem de Pous i Pagès?”. El discurs d’Albertí és que se’ns ha dificultat l’accés al coneixement del nostre patrimoni, i durant els llargs anys del pujolisme la tradició va estar associada al folklorisme. El teatre de finals del XIX i inicis del XX era, principalment, una sàtira i una paròdia dels codis del teatre espanyol hegemònic, i L’aplec del Remei de Clavé (la primera obra musical en català) era una defensa del socialisme utòpic que incloïa, fins i tot, l’himne de Riego camuflat entre les seves notes.

L'aplec del Remei, al TNC

“Al món de la literatura tu ets l’amo i senyor d’allò que escrius”. Empar Moliner defensa que als catalans ens agrada tant la novel·la històrica perquè al segle XVIII o XIX tothom parlava la mateixa llengua, mentre que, si volem fer un retrat de la societat actual, aquest ha de ser multilingüístic. Va explicar l’episodi de censura que va patir a TV3: quan el Tribunal Constitucional va tombar la Llei de pobresa energètica (per no crear desigualtats a Espanya), Moliner va cremar un exemplar de la Constitució al programa Els matins. VOX va denunciar l’escriptora, el Jordi Basté en va parlar al programa de l’endemà, i TV3 va retirar el vídeo del seu web. Actualment es pot tornar a veure, com adjuntem aquí a sota.

Moliner explica com l’aute del jutge deia que calia tenir en compte el que l’escriptora podia fer després. Com en el cas dels Jordis, tenir en compte la potencial violència futura. “Ho tornaria a fer avui?”, s’autopreguntava Moliner, “Segurament no. Ara tinc por”. L’escriptora creu que un cas com el del raper Valtonyc serveix al govern perquè tots plegats ens caguem de por. Passola va explicar que va anar a una projecció de Pa negre a una escola de primària: al col·loqui posterior, un alumne li va preguntar si les imatges del nen protagonista quan va a visitar el seu pare a la presó són com el que passa actualment amb els presos polítics i els seus familiars. Passola va poder veure la cara de pànic de les mestres, per veure què responia. I aquestes li van dir, després: “Com ens has fet patir!”. Tots tenim la por al cos, i la productora confessa que mai abans s’havia hagut d’autocensurar.

La conversa va derivar en el tema del català i el cinema, i de quina manera s’interrelacionen i censuren un a l’altre. Jaume Roures va explicar que la Generalitat no va computar Salvador com a pel·lícula catalana perquè s’hi parlava un 52% de castellà, i que Catalunya és terra de documentals perquè són més barats de fer. Passola i Roures creuen que el francès és el model a seguir, ja que per al país veí el cinema és una qüestió d’estat. Els films americans no es poden anunciar a la televisió, i si a la tercera pel·lícula no hi ha bona acollida de públic, el govern retira la subvenció a la productora (“No com aquí, que hi ha gent que en rep in secula seculorum). “Amb quatre minuts d’Incerta glòria he venut la pel·lícula a Netflix, que té més de 300 milions d’espectadors potencials a tot el món”. Passola ho té clar: hem passat de comptar espectadors asseguts a una sala de cinema, a usuaris de les plataformes d’entreteniment. La directora de l’Acadèmia del Cinema Català defensa que el cinema és el mirall on ens mirem i ens ensenyem al món i posa la sèrie danesa Borgen com a exemple: si a tot el món ha triomfat un producte rodat en danès –llengua amb sis milions de parlants–, per què no pot fer-ho un producte pensat i fet en català?

Albertí afirma que Barcelona és una de les grans capitals teatrals d’Europa (si no comptem amb París i Londres), ja que a la ciutat comtal es ven el mateix nombre d’entrades que a Milà. “Europa no té por del català”, seguia Albertí, explicant que el TNC va portar Islàndia, de Lluïsa Cunillé, a una trobada de teatres nacionals europeus a Stuttgart. La història de la censura i el teatre català té a veure, sobretot, amb l’Església i el poder militar: La torna (1977) i Teledeum (1983) d’Els Joglars, El concili d’amor, que va provocar una escissió al Teatre Lliure (1980), o al cartell del muntatge de Iago Pericot de Bent (amb el penis del David de Michelangelo i una esvàstica)… Fins arribar a Gang Bang (obert fins a l’hora d’Angèlus) (2011), el muntatge de Josep Maria Miró que va patir un atac feixista dels Legionarios de Cristo.

Passola opina que hem anat tan enrere, pel que es refereix a la llibertat d’expressió, que hem tornat a un punt gairebé previ a la Transició, “quan encara somiàvem amb un estat plurinacional”.

I per acabar, un recull de frases que vaig anotar al vol. Roures: “Que l’any 2018 estiguem parlant de prohibir la Fundación Francisco Franco vol dir que portem un retard de dècades”. Passola: “Les xarxes han permès crear una societat a part”. Moliner: “Beneïda la censura, quan era només sexual, dels joves contra els vells”. L’escriptora és optimista, però: anar a recollir els fills a la sortida de l’escola deixa els fatxes ben retratats. Potser els pares estan en contra del matrimoni homosexual, però segurament el seu fill té un amic amb dues mares o dos pares. “Els adolescents ens estan avançant per l’esquerra”. Amb aquesta frase d’Empar Moliner va finalitzar la taula rodona dedicada a les arts escèniques i audiovisuals.

Interludi musical:

La taula dedicada al Cànon i la censura en la música va ser moderada pel crític i periodista Jordi Bianciotto, i va comptar amb la participació de Pere Camps (activista i ànima de BarnaSants), la cantautora Sílvia Comes i els músics Gerard Quintana i Francesc Ribera “Titot”. “Fins fa no massa temps, la censura semblava associada a una època passada”. En l’actualitat, els festivals de música depenen dels espònsors, de les marques (de cervesa, principalment) que patrocinen aquests esdeveniments, amb una presència tan invasiva que arriba fins i tot a batejar noms d’escenaris. El cas Valtonyc, paradigma de la censura de l’estat contra la llibertat d’expressió ha estat el nostre Efecte Streisand. Condemnant el raper per les seves lletres, l’estat judicial ha fet l’artista molt més popular d’allò que ell mai no hagués imaginat.

“Quan la censura no actua, és el quan el poder se sent més segur”. Gerard Quintana va començar d’aquesta manera la seva intervenció, citant lletres dels anys vuitanta de La Polla Records, que escandalitzen més avui en dia que fa quaranta anys. El pes dels mitjans i, sobretot, dels anunciants, és el filtre més potent de l’actualitat, en el terreny musical: els artistes s’autocensuren per poder sonar a les ràdios. Quintana explica com va fer una visita a Carles Puigdemont a Brussel·les (amb un grup de dotze persones), i que quan van tornar tots van rebre un avís d’inspecció d’Hisenda. Big Brother is watching you.

Francesc Ribera, “Titot”, ho té clar: “Si tu veus que et vigilen, és perquè ells volen que pensis que et vigilen. I llavors tu mateix t’autocensures”. L’activista de la cançó Pere Camps explica que quan Xavier García Albiol va guanyar l’alcaldia de Badalona, BarnaSants va organitzar un concert contra el racisme a la ciutat, que era una de les seus del festival. Evidentment, l’any següent Badalona ja no va acollir el BarnaSants. Camps ho té clar, i als seus amics d’Espanya els diu “Los catalanes somos las barbas del vecino”: quan aquí se’ns comencen a socarrimar, ja poden anar posant les seves en remull.

La censura no és quelcom que se supera amb el temps. D’exemples n’hi ha molts i variats: Javier Krahe va rodar el curtmetratge Como cocinar un Cristo, el 1977, pel qual va tenir problemes el 2012. Evaristo Páramos, exvocalista dels abans esmentats La Polla Records, va ser retingut per la Guàrdia Civil, el passat mes de maig, pel contingut de les seves lletres. Des de God save the Queen dels Sex Pistols fins a Ding dong, the witch is dead (per celebrar la mort de Margaret Thatcher) o la prohibició del hit de Queen Another one bites the dust després dels atemptats de les Torres Bessones.

Francesc Ribera ho té clar: “Si un dia em fan ministre de Cultura, el primer que faré serà esborrar el meu compte de Twitter”. El líder de Brams defensa la llibertat d’expressió de Valtonyc i el contingut de les seves lletres, però es pregunta si també defensaríem les lletres d’un cantant d’extrema dreta. Loquillo cantava, fa trenta anys, una cançó titulada La mataré, que avui seria senzillament impensable, una oda al “La maté porque era mía”. Gerard Quintana recorda, molt oportú, que aquella peça estava inclosa a l’àlbum titulat ¡A por ellos…! que son pocos y cobardes. “Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol”, afegeix Pere Camps, citant a Quico Pi de la Serra.

Sílvia Comes, l’única dona present a la taula rodona, va recordar que aquella taula era per tractar el cànon i la censura. I que durant molts anys les dones, les persones no blanques o de classe baixa estaven excloses del cànon. Apareix el reaggeton a la conversa, i tot i que Comes considera que és un atemptat contra les dones, d’altra banda no pot evitar pensar en la llibertat d’expressió. “L’element fonamental és el sistema de valors. També hi ha reaggeton d’esquerres”, contesta Pere Camps. Des d’aquí els recomanem aquest fantàstic article de Clàudia Rius sobre el tema. Jordi Bianciotto es mostrava escèptic sobre la correcció política, afirmant que tota la música popular dels darrers quaranta anys no passaria la prova del cotó, en ser en gran part masclista, classista i racista.

“El Valtonyc només va utilitzar un recurs retòric: va fer una hipèrbole”. Gerard Quintana, gat vell, va saber cloure la taula rodona de forma elegant.

Mireu si el públic present al Mirador del CCCB era educat, que hi va haver un senyor que es va passar la tarda dormint i roncant plàcidament, i ningú no li va dir res. Esperem que aquesta crònica li hagi servit per assabentar-se de què va anar la jornada. Podeu completar la crònica de la jornada ‘Entre el cànon i la censura’ amb l’aportació de Gerard E. Mur. 

També podeu veure les dues taules rodones aquí:

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació