El suïcidi encara no

El número V de la revista El procés està dedicat en major part a Joan Vinyoli. Adrià Pujol, que ha col·laborat en aquest número especial sobre Vinyoli amb aquest article que podeu llegir a continuació. També us podeu descarregar la revista de franc aquí.

El número V de la revista El procés està dedicat en major part a Joan Vinyoli. Adrià Pujol, que ha col·laborat en aquest número especial sobre Vinyoli amb aquest article que podeu llegir a continuació. També us podeu descarregar la revista de franc aquí. 

Tothom estiuejava a Begur. El ventall anava des de Joan Manuel Serrat a Josep Antoni Duran i Lleida, i entremig s’hi desplegava una bateria de futbolistes, escriptors i poetes, artistes i vividors, bohèmia, aristocràcia tronada de terra endins i urbanites esperitats. Els primers deu anys del franquisme potser no gaire, però a partir de l’any cinquanta, un aiguadeix incessant de persones va inundar les viles de la Costa Brava durant les vacances. I Begur i Cadaqués es van endur el còmput de la gauche divine –dels que pensaven à gauche i tanmateix vivien una mica à droite. Per això el meu pare i la meva mare van collar amb una part del marro intel·lectual, entre pixapolit i esquerranós, del país. Begur va ser imbatible, imant pintoresc, galeta. Quan Nostramo va dissenyar el decorat, en aquest racó de món va decidir que el mar mossegaria la costa amb el caprici d’un escultor barroc que… ESTOP.

L’editor d’aquesta revista on ara llegeixen aquesta frase, és amic meu. Per mi va saber, doncs, que els meus pares havien conegut Joan Vinyoli, quan el poeta passava els estius al meu poble. I me’n va demanar un ressenya, al voltant, també, del fet que Vinyoli els dediqués un poema que deu córrer per casa i que, per sort, se’n guarda una còpia a l’arxiu de Santa Coloma de Farners. Suposo que Vinyoli, content o emocionat, és igual, en algun moment el va transcriure de memòria i se’l va guardar. He anat a preguntar al meu pare, perquè la meva mare fa vint anys que, com diem a Begur, va passar avall.

Diu el meu pare que amb en Vinyoli feien excursions. No sé si és perquè ell no conduïa, o si és que li agradava que el passegessin, però quedaven entesos i a mig matí el recollien a l’Hotel Begur i el duien a voltar. Li agradava molt pujar a les Gavarres, als indrets inhòspits (Fitor, Santa Pellaia, Els Metges), i fimbrava ran de mar (Punta des Mut, Ses Negres, Tamariu, Aigua Xellida). Durant els periples, enraonaven. Vinyoli estava preocupat per la llengua. Molt. Deia que s’havia de fer un gran esforç col·lectiu, preservar la sintaxi, desbarbaritzar l’idioma. En acabat, normalment després de dinar, el deixaven a l’hotel, on Vinyoli, sovint amb la recança de reintegrar-se al seu grup d’amics, ja preguntava quan s’esdevindria la següent ocasió d’empordanejar.

Vinyoli bevia. De vegades al pic del migdia ja duia una carregada imponent de ginebra. Em diu el pare que el trobaven al bar Tothora fet una calamitat. És quan el poeta blasmava els seus companys de vacances (Maurici Serrahima, Josep Pedreira i altres d’esporàdics). Se n’apartava, però això no és important. L’alcohol, que tant el va connectar amb Gabriel Ferrater, però que, a diferència d’aquest, no l’impel·lia a asseure’s nenes de dotze anys a la falda, el tornava fosc i significant.

En aquest país, l’alcohol ha empès les millors pàgines a sortir de les plomes ⎯i també n’ha facilitat algunes de les pitjors. Rius d’aiguardent per on han baixat proses i versos que ara són a totes les antologies. I l’alcohol també ha estat el jutge dels finals tristos. Quan Vinyoli treballava a Labor, el deixaven arribar tard. Posem per cas que es comencés a les vuit, però ell podia presentar-s’hi a les nou, a les deu, amb la condició d’allargar el moment de plegar. El meu pare diu que així tenien el millor Vinyoli, i que fins i tot no haurien comès cap error si a la feina li haguessin servit, de tant en tant, una copa. Però a Labor va entrar en Trias Fargas, i la puntualitat va passar per sobre de la qualitat. No és important.

Un dia Vinyoli i la meva mare parlaven de poetes. Havien pujat al castell, perquè la tramuntanada els cridava. Estaven d’acord que no es podia jutjar un autor per les seves idees polítiques. Vinyoli no entenia l’odi de Joan Oliver a en Pla. I aleshores el meu pare va recordar una conferència sobre la crisi de la novel·la catòlica a Europa, pronunciada a principis dels cinquanta a l’Arts i Oficis de Palafrugell per l’Oliver, en Benguerel i en Sales. Es veu que la crosta i la carcúndia van omplir la sala, i que precisament l’Oliver va enaltir en Sales per la seva condició de catòlic practicant, deixant entreveure que per això Incerta Glòria era tan i tan bona. A la tarda, el meu pare els va acompanyar a prendre cafè a Calella, i va mantenir aquest diàleg amb l’Oliver, que va disparar la primera frase:

⎯Vostè escriu poesia?

⎯De vegades.

⎯I qui li agrada?

⎯Els clàssics.

⎯No els imiti mai!

⎯De cap de les maneres, no pateixi. I, ja que hi som, què n’opina del Poema de Montserrat? Aquell doll de llengua, la de coses que jo hi he après…

⎯Allò no s’havia d’haver publicat mai! Poesia de saldo!

Oliver es contradeia. Es picava. Era d’un anticlericalisme ferotge, criticava, se’n reia d’alguns. Vinyoli, en canvi, diu el meu pare, mai no deia penjaments de ningú. Si de cas menystenia una mica en Tomàs Garcés (l’home suportava el malnom d’El Grill de la poesia catalana), però ho feia perquè va ser una moda, un tic de l’època, allò de fotre’s amb en Garcés. Vinyoli era pulcre, gens vanitós. Els pares disseccionaven amb ell el franquisme, l’exili, la tasca de Joan Fuster, estipulaven els compendis del que calia fer. A diferència d’un Oliver, o d’un Pedrolo, Vinyoli no perdia el temps lluint-se, del pal franctirador.

I arribem al poema que va dedicar als meus pares, a la meva mare. Aquell dia Vinyoli trontollava. Eren quarts de dotze del matí. Al bar Tothora, a la seva taula, la rastellera de gots era una processó mortuòria. Els pares se li van asseure a tocar. Van entaular conversa. Vinyoli els va parlar de la seva dona, de problemes amb en Serrahima, i de les temptacions de suïcidi. Deia que no es veia amb cor de seguir. Es queixava que no tenia un déu, un agafador, no en trobava cap i volia estimbar-se, espadats de Begur, mar enllà, el seu mar. Va agafar les mans de la meva mare i li va dir que els seus ulls verds eren com no sé què. També li va preguntar com em diria jo, que era dins la panxa, i ella li va dir que em diria Marçal, petit homenatge a un poble dels terraprims on es feia teatre independent.

El meu pare va demanar tres ginebres. I aleshores li va dir que no es matés, que més valia escriure un poema. Ulls molls. Embriaguesa. Vinyoli, una mà agafant la mà de la meva mare, amb l’altra va escriure El suïcidi encara no. Recitat de memòria pel meu pare, fa així:

I llavors què farem?
si tot es mor, si un poeta es mor,
que dels poetes no se’n parla gaire,
i ells ho són tot perquè fan lliure la paraula,
i fan lliures els pobles.
Jo no, sóc un poeta
petit, emanat dels somnis
i les imatges
tanmateix
molt necessari al context de la vida.
No t’oblidis
d’aquest ni de l’altre.
Tots anem
interpretant un somni.
Què és la Mort?
No cregueu en la Mort.
La vida
per damunt tot
Dona’m la mà, Elisenda
un moment més.
Que avui encara no vull morir-me.

Després el van acompanyar a l’Hotel Begur i el van deixar a la seva cambra. Abans d’acomiadar-se, Vinyoli els va repetir que els poetes faran lliures els pobles. Els seus amics eren a remullar-se a Sa Tuna.

L’última vegada que el pare va veure en Vinyoli va ser al carrer de Tuset de Barcelona, davant de la Cova del Drac. El poeta prenia vi i sortia de veure Dersu Uzala al cinema. El pare li va preguntar per l’alcohol. Ell va dir que només vi, que l’aiguardent era cosa passada, i que el film li havia semblat una meravella.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació