El lloc més vulnerable

Calvo ens incita a deixar-nos glapir per aquestes tonalitats que articulen els poemes com si fossin una partitura dels sentits dels mots

La llum és el primer animal visible de l’invisible, deia Lezama Lima. I aquí, l’arsenal és el lloc on es guarden els poemes. O una drassana del vaixell ebri, un magatzem de l’alliberament. Com si el llibre que tenim a les mans fos la claror que desfà l’obscuritat a la casa de la fàbrica. Perquè no són els versos apilats, sinó una via poètica, entre la puixança i l’art de perdre. Sentim la remor que fa aquell que sap que escriu en l’aigua, cercles al voltant del buit. Per això partim de la duplicitat, del doble i les seves ombres, cap a la despossessió: el primer i el darrer poema d’aquesta antologia. És quan entenem la Llum a l’arsenal com una forma de desplegar-se d’aquest miratge entranyat dels mots. I una veu cap a l’impensable que s’excava en el vertigen i s’obre en gana, en apetit, i ja és un trau o un roquissar. El poema és el rompent i aquesta manera d’esclatar en bromera viva. També allò que no ha de quedar. Només les marques, les estries, les arestes i les ganyades que deixen els noms.

Aquí, llegir Lluís Calvo no serà historiar-lo, perquè mai per mai s’ha instituït com a clau de la seva xifra, sinó com a resistència. Al ras. Perquè escriure, aquí, és extralimitar-se. Bellugar-se en la disconformitat. Els seus versos s’estiren contra la devoció, ens cerca els ulls desperts, no la boca badada. El poema testimonia per la vida i alena per la nafra, en la vastitud d’estar sol i apostatar en la multiplicitat, com un funàmbul de la incertesa, un explorador del desacord més íntim cap a la ultrallengua que fa de la poesia el lloc de la vulnerabilitat capaç de revelar la vida implacable de què parlava Baudelaire. I només en aquest fregadís troba la seva fluència.

Deixondir-se en l’eclosió d’una escriptura que mai no és poltrona, que no es conforma en la continuïtat de les paraules i les coses, sinó que s’obre epifànica i que ens permet interrogar l’absència de les coses en els mots, i percaça en el desordre del nostre esperit. Sempre lluny de la celebració, perquè aquí ningú no canta misses. Ens exposa a l’exercici i al fulgor de l’absència i de la memòria, a la manera que tenim d’esberlar-nos amb els dies, lluny de qualsevol mena de sacralització dels mots. El poema sempre és tirar camí, sendera estreta i passatge, una temptativa que pren el pols a la nostra insatisfacció pemanent. Perquè el poema mai no es destresa, sempre és allò que està per fer. Sempre som davant l’homme gauche de Michaux, el destraler, el maldestre, l’obtús. I escriure és perseverar en aquest desconcert. Aquell que no s’arramba a la placidesa de la riba, que sura al bell mig del corrent, perquè sap que només en el bram, en la correntia, se sent lliure i és sensible a allò que desconeixem de nosaltres mateixos. Amb els ulls ben oberts, mentre el poeta tresca a la garriga dels mots.

Només ara podem saber allò que pot fer el poema. Changer la vie, que deia Rimbaud. Per això mateix, aquest poema cau de la banda de la contraindicació, és un espai de resistències i d’insubmissió que ens desestabilitza, i alhora és el conducte de l’alè, l’artèria, allò que rega la llengua i s’oxigena en els mots. I el poeta és el caravaner que ens surt a camí, i de sobte és l’animal emboscat en la selva inextricable i obscura que ens pessigolleja la inquietud de la nostra més profunda indisciplina, i ens cerca l’animal que revela la nostra humanitat, o ens deixa al bell mig del desert de les preguntes més nòmades. I sentim la força hipnòtica dels seus versos, que ara són ossets que desenterren les veus, i suara són magmàtics, i aquella proliferació que sent l’atracció del buit i de la nuesa, i que ens exposa a la nostra inanitat més profunda. I amb els contrapicats del vers ens oreja en la perplexitat que pren forma en els seus poemes. Un itinerari cap a l’espoliació: no és la veu més pintada que ens ofereix, ni cerca el nostre embadaliment davant el virtuós. Mai no és l’exposició d’una vitrina. Arrisca el lector i el compromet, perquè escriu en l’efervescència, defuig el dogma i no cobeja la nostra docilitat. Fugaç i sempre divers. Veus que s’apleguen en la rèplica, dialògiques, que en la fractura s’acosten, que en l’erosió s’uneixen. Per aquest motiu la seva figura és el remolí que ens arrossega i que presenta, al cap i a la fi, una forma molt compacta. Com si la seva obra s’adunàs, o els llibres fossin dovelles d’una volta que forma el sostre d’un lloc habitable. Una casa oberta. Una paraula hospitalària. Quan el poema és donar corda als mots i és fricció, i una mà que t’allarguen.

És ara que la poesia de Lluís Calvo s’allunya del joc de paraules i em fa pensar en aquella escriptura de la realitat que reclamava Segalen, o la sé veure com un afany convuls d’escriptura-món que entén la poètica com un taller, una dinàmica fonamental del pensament i que presta una atenció acurada a l’experiència dels llocs i al nomadisme, lluny del formalisme claustrofòbic, que mai per mai, però, és detractor de la forma. L’obra com a viatge, com a via capaç de trenar una intel·ligència poètica que perservera en la idea de retrobar el món, tal com reclama la geopoètica de Kenneth White.

Llum a l’arsenal, l’antologia de cent poemes de Lluís Calvo a cura de David Jiménez i Cot amb un pròleg de Jordi Marrugat, és una destil·lació de la seva obra poètica que deixa veure la seva plasticitat multiforme, talment un vidre, dur i fràgil. De fet, aquí, la precarietat delicada i una sensibilitat extrema són els sismògrafs capaços de dir la nostra trencadissa i aquella nuance de què parlava Barthes i que oposava a l’arrogància dogmàtica. Perquè Calvo ens incita a deixar-nos glapir per aquestes tonalitats que articulen els poemes com si fossin una partitura dels sentits dels mots. I és aquí on hem d’aprendre a sentir aquell agitato incandescent i furiós, els seus pianos alats, aquell sotto voce bategant, els morendo nafrats, i els fortissimos àvids, i deixar-se emportar per aquell perdendosi que ens deixa a la riba de la despossessió. I ja som aquella set i aquella fam que ens rebeja la llengua en allò que no sabem, i en la desconeixença aprenem a reencantar el món. Allà, quan has entès que mai no acabes de pagar el teu silenci. Sí, allà, on deixes caure la llavor del teu desconcert.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació