Anna Colom: “Has de trobar el que no et faci parar”

Parlem amb una de les cantaores de Rosalía

Mariona Longarón

Mariona Longarón

Escriptora. Lletrista i cantant del projecte "La Chunga".

Fet el cafè i acomodades al menjador, Anna Colom em confessa que sempre s’havia considerat guitarrista. «Sempre vaig sentir que era més músic. He descobert la meva veu de més de gran». Declaració molt allunyada de la realitat ja que, al dia d’avui, Colom és una de les veus flamenques més reconegudes de l’escena barcelonina.

Anna Colom | Foto: Laia Serch
Anna Colom | Foto: Laia Serch

Retrocedim anys enrere, quan la cantant comptava amb setze anys. «Era una època on m’agradava molt viatjar i vaig començar a tocar al carrer i a poder viatjar gràcies a la música». Explica que de petita era més aviat tímida i que la guitarra li va permetre conèixer molta gent, acompanyant-los a peu de carrer o formant joves bandes musicals, i «…complir una mica els somnis aquests d’adolescent, de viatjar i estar por ahí encara que no tinguis un duro».

Va ser en unes vacances a Granada on va decidir deixar-ho tot per quedar-s’hi. «Vaig comprar-me un ampli i va ser: Uau! Ja està». De sobte arribava a més gent i conseguía subsistir dia a dia de la música. «Jo em vull fer vella així». Sis anys vivint en llocs com les coves del Sacromonte la van endinsar en l’increïble món del flamenc i el cante. «Vaig començar a cantar però jo no em sentia cantant. De cop vaig veure… Hòstia! Estic aquí i no tinc guitarra, però estic a sobre un escenari». Al sud es va adonar que debía educar la seva veu i, un cop après tot el que Granada li oferia, va tornar a Barcelona per entrar a l’ESMUC.

Allà va ser instruïda pel cantaor i mestre de cantaores Chiqui de la Línea. «Una sort tenir-lo… Un tio sense prejudicis a nivell musical… Un savi». A la meitat de la carrera, va demanar un excedència per realitzar el seu somni d’estudiar cante a Sevilla a la Fundació de Cristina Hereen de Arte Flamenco, on va viure una immersió absoluta en el flamenc i la seva tradició. Després d’un any, va tornar a l’ESMUC i, gràcies a aquest, va començar a cantar en companyies de flamenc. Abandonava el carrer com el seu escenari predilecte i apareixien les gires.

Anna Colom | Foto: Laia Serch
Anna Colom | Foto: Laia Serch

Colom ha conegut dues escoles i em pregunto quines són les diferències, quins recursos li ha ofert l’una i l’altra. Segons ella, el carrer li va donar fluïdesa, confiança, expressió. I l’acadèmia va proporcionar-li una tècnica al servei d’aquest esperit aconseguit com a músic de carrer. Està molt agraïda d’haver pogut estudiar a l’ESMUC «T’obre moltes portes, et dona molt criteri, jo estic súper agraïda… Inclús a vegades penso que hi ha un prejudici amb el que és acadèmic i, realment, el que et dóna són eines… t’obre portes perquè tinguis encara més curiositat i amor per la música». Al cap i a la fi, ella va tornar a Barcelona perquè necessitava aquesta experiència acadèmica però conclou: «Al final has de trobar el que no et faci parar». Tant si és a altes hores de la matinada en un corrillo escoltant els millors cantaors amb la gravadora, com assistint setmanalment a les classes del Chiqui de la Línea.

“Cayana” és el nom del seu projecte de final de carrera i el que avui ens regala en el seu espectacle. «La cayana es la vasija, el crisol donde se funden los metales. Al final els metalls són com les veus i m’agradava la idea que fos un lloc on es fonien les veus d’un poble». La cayana també és, a països com Chile i Perú, el recipient on es torra el blat. «…Donde se tuesta materia prima, el que sempre estic buscant… per mi les veus, les percussions són com la matèria primera musical. Aquella unió entre música i pobles… És el que m’ha donat la música a mi i el que intento entregar jo. Que crec que sé entregar…» em diu amb els ulls brillants, perduda en el seu deliri musical. Afegeix que «Diuen que alguna gent d’ascendència ameríndia, d’Àfrica i de parts de Llatinoamèrica tenen una marca de naixement a les natges que es diu la cayana. Una marca que comparteixen diverses ètnies». Quan Colom es posa a investigar les influències del flamenc s’adona que tot està relacionat, la música i els pobles comparteixen ritmes i veus, i que «…ens devem el patrimoni cultural els uns als altres».

A “Cayana”, espectacle que pròximament serà un àlbum de nou temes, trobem la cançó “De quererte tanto”: Una barreja de guajira, cantes “de ida y vuelta” i cabales; diferents veus portades de Cuba i que, actualment, formen part del repertori flamenc tradicional. Junt amb “Nana a Martí” (tema dedicat al seu nebot) van ser publicats  durant el passat any i són un avançament del projecte de “Cayana” . 

Un altre exemple d’aquesta unió de pobles en el seu projecte és la barreja que fa Colom amb els tientos flamencs units a la murga uruguaia. Explica que els tangos i els tientos sorgeixen de la influència, entre altres, de ritmes portats pels esclaus d’Àfrica. Influència que també rep la murga uruguaia i que permet fusionar aquests dos gèneres germans tan allunyats l’un de l’altre (la festa de la murga i el temple dels tientos) en un sol tema. I és que «Els sentiments de les persones són els mateixos. El poble crida igual. El lament és el mateix. L’alegria és la mateixa. Hi ha una veritat absoluta que compartim tots».

Li pregunto quines són les veus que l’acompanyen en aquest viatge cultural. Evidentment, està l’argentí Exequiel Coria, la guitarra que ens acompanya de fons aquesta tarda a l’habitació contigua del menjador. La percussió va de la mà de Lucas Balbo i el baix d’Ismael Alzina. Per últim, com la cirera del pastís, la veneçolana Mariana Martínez acompanya a Colom amb el seu ball.

Mentre treballava  “Cayana”, també va començar a cantar amb Juan Gómez “Chicuelo” i Rosalía. Llavors era cantaora en l’espectacle de “Ópera y Flamenco” sota la direcció del reconegut guitarrista i corista a la gira de “El Mal Querer”. Explica que la gira de Rosalía, amiga i companya a l’ESMUC, va començar tranquil·la i la compaginava amb altres feines. Fins que «Arribava un punt que deixava la maleta a la porta. Ni la desfeia… Arribava: Hola cariño, tal, bueno mañana me vuelvo a ir… I agafava la mateixa maleta… Ja la rentaré por ahí».

Anna Colom | Foto: Laia Serch
Anna Colom | Foto: Laia Serch

A partir d’aquí, coneix els grans estadis i altres escenaris d’una magnitud que impressiona. «Jo no he anat mai a concerts massius… Vaig anar per primera vegada amb la Rosalía. Parlo tant com a espectadora com a músic… Al principi no podies ni cantar… Plores de com a la penya li arriba». Explica la reacció d’un públic que al primer minut trenca a plorar i a cridar, cantant junts la mateixa lletra. Com diu Anna, l’efecte de les manifestacions de «¡Venga peña, somos uno!».

De nou, Colom troba un espai, com és el de corista, genial, sense pressions ni nervis, on podria ser-hi tota la vida. Però ara, amb “Cayana” també valora fer-se càrrec del seu propi projecte i tenir una connexió i responsabilitat directa amb el públic. Jo me n’adono que Anna Colom no només ha trepitjat diferents tipus d’escenaris, des de les places de Granada al “Festival de Coachella”, sinó que també ha viscut múltiples facetes d’artista: músic amb la guitarra, cantaora amb Chicuelo, corista amb Rosalía i vocalista de “Cayana”. «Anava caminant pel grammys i pensava: estar tocant al carrer i estar aquí és el mateix. No hi ha una distància. Qualsevol es pot veure en qualsevol dels dos llocs».

I quina diferència hi ha entre el primer bolo que va fer en la seva vida i l’últim? Li agrada la pregunta, no l’havia pensat mai però sembla tenir molt clara la resposta. «Ara el que faig em súper pertany. Això sóc jo, és la meva història i és el que la música m’ha regalat. Tens la seguretat d’estar fent allò que tu ets. Et sents donant les gràcies a la vida i a la música… Abans ho sentia gran. Com…: Eh bueno, perdona…Vaig a cantar, vale?… Voy a cantar con el permiso de todos vosotros». Recorda quasi demanant permís en un espai en el qual abans se sentia intrusa, com si fos l’espai d’un altre. Avui és a l’escenari on expressa el seu jo, ho sent seu, de tots i a la vegada de ningú.

Podem continuar gaudint d’Anna Colom i de la seva música aquest 2 d’Octubre a “La Sedeta” (Camp d’en Grassot, Barcelona) en el cicle musical de Barcelona Districte Cultural.

Fa estona que adverteixo a l’Anna que l’última pregunta sempre és la més difícil. Perquè d’entre tots els artistes de tota la història de la música, ha d’escollir-ne tres de desapareguts per anar-se’n a la seva època i gaudir-ne d’un sol concert. Així, de primeres «M’hagués agradat veure un concert de Bob Marley». Diu que no és una pregunta tan difícil, que s’esperava alguna cosa més aterridora. Però passa una bona estona rumiant i acaba per passar-se del trio amb artistes com La Perla de Cádiz, Chano Lobato i Camarón. «És que hi han molts ídols a la vida…» i encara que s’està centrant en flamencs del segle XX. El context, l’escenari, quasi la motiven tant com l’artista en si. «Ho he estudiat tant…Hi ha algo tan enigmàtic de l’època… L’Espanya d’aquella època. El nostre passat. Potser això em faria més gràcia que un concert de Jamaica als anys 60…Bueno, no. Allò també hagués estat brutal».

Afegeix també al carro l’Argentinita, Cesárea Évora i Mercedes Sosa. «No! Atahualpa Yupanqui…» Però no vol prescindir de la Perla i el Chano. Finalment, quedem que em passarà els guanyadors pel watsapp aquesta nit. Què ho ha de pensar.

Al dia següent rebo el veredicte: Atahualpa Yupanqui, La Perla de Cádiz i Bob Marley.

Bien variopinto. Bona elecció. 

Anna Colom | Foto: Laia Serch
Anna Colom | Foto: Laia Serch

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació