El dia dels valents

El fan de Sènior i el Cor Brutal, el que es va enamorar de la banda valenciana amb els discos ‘L’experiència gratificant’ i ‘Gran’, quedarà força sorprès per l’austeritat d’aquest tercer disc. Veu, guitarra, piano i harmònica són els únics ingredients, res més.

Per mostrar-se nu davant de l’altre, un s’ha de sentir segur de si mateix. És un acte de valentia i honestedat que s’ha d’edificar sobre un terreny ferm, en un gest decidit i escapçat de dubtes. Sóc així, em pots mirar des de tots els angles, perquè no tinc res a amagar. Despullar-se és també desprendre’s de la cuirassa que abans ens protegia fins que, rovellada, ens ha deixat desarmats i ja no serveix per res.

“Jesús es despulla i somriu”, canta Miquel Àngel Landete, ànima de Sènior i el Cor Brutal, quan arrenca ‘El dia dels covards’, una de les cançons més boniques de ‘València, Califòrnia’. En el seu tercer disc com a Sènior, Landete, també una mica messies amb la barba cada dia més poblada i canosa, fa precisament el que canta. Despullar-se davant la seva audiència, mostrar-se tal com és, sense complexos. I somriure. A vegades de manera franca, altres amb un punt de melanconia o una certa resignació, però sense deixar mai que la tristesa se l’endugui per endavant. ‘València Califòrnia’ és el disc d’un músic confiat, segur de si mateix malgrat ser conscient que no escaparà pas de les inseguretats que assetgen la condició humana.

El seguidor de Sènior i el Cor Brutal, el que es va enamorar de la banda valenciana amb els discos ‘L’experiència gratificant’ i ‘Gran’, quedarà força sorprès per l’austeritat d’aquest tercer disc. Veu, guitarra, piano i harmònica són els únics ingredients, res més. Aquesta aposta de Landete i la seva tropa no deixa de ser arriscada, i en un principi sobta. Per aquells que trempaven amb aquells cors per cantar a pulmó a la taverna, les ràfegues de guitarres elèctriques, els teclats majestuosos i els arranjaments de cordes i vents que protagonitzaven els seus anteriors treballs aportaven un gran dinamisme i conferien a les cançons aquell punt èpic que s’havia convertit en un tret identitari de la seva música; tot això ja no hi és. Tot queda reduït a l’essencial. La veu de Landete, els arpegis de la guitarra acústica, un piano sense estridències. I punt. Només al darrer tema, que dóna títol al disc i que és magnífic, es permeten una excepció i recorden els vells temps amb un so desfermadament rocker.

La qüestió és si el camí escollit aquesta vegada per Sènior i el Cor Brutal és l’encertat. Per fugir del “és qüestió de gustos” que serveix per resoldre-ho tot i res a la vegada, cal mullar-se. Durant les primeres escoltes de “València, Califòrnia”, és fàcil sentir-se desemparat pel minimalisme de les noves cançons, i recordar amb nostàlgia el so expansiu que enriquia els anteriors àlbums del grup, que els permetia saltar amb agilitat de gènere en gènere sense deixar mai les arrels del rock americà que els guia i els inspira. Donàvem per fet que amb un disc tan especial com ‘Gran’, que es va guanyar el cor de tanta gent, Sènior i el Cor Brutal havien definit la seva identitat musical, i aquest nou gir descol·loca.

A poc a poc, però, les noves cançons van quallant en l’oient, un cop aquest s’ha avesat a prescindir de la pirotècnia i per fi es deixa endur. Despullades de tot element sobrer, les cançons revelen la seva essència  d’una manera directa i diàfana, sense pal·liatius. I és aquí on surten del tot victorioses. No hi ha en tot el disc un sol tema que baixi del notable, ni que deixi de traspuar una personalitat innegable. I aviat l’oient es pregunta si tota aquella pirotècnia dels discos anteriors, que tant havia apreciat i que temia trobar a faltar, no era en realitat un llast que impedia que emergís amb tota la seva força i puresa el talent de Landete com a cantautor, tal i com ho ha acabat fent, despullat de tot artifici, a ‘València Califòrnia’.

Els referents de Sènior i el Cor Brutal són evidents, i el grup valencià mai ha tingut cap interès en amagar-los. L’Americana, entesa com la música d’arrel dels Estats Units, torna a ser el referent. A ‘València, Califòrnia’ es fa palesa una especial estima pel Neil Young del ‘Comes a Time’, per Will Oldham o Bob Dylan. L’aposta per l’austeritat els allunya d’altres influències evidents com Clem Snide o els Jayhawks, i també es difumina el revers fosc, gòtic, propi de Vic Chesnutt o Sparklehorse, que havia deixat traces en àlbums anteriors. Però la gran virtut de Sènior i el Cor Brutal, que ja se’ls coneixia però que a ‘València, Califòrnia’ perfeccionen com mai fins ara, és la capacitat de fer passar totes aquestes influències pel sedàs de l’albufera, de l’olor dels tarongers, de la melancòlica suavitat d’un capvespre sota l’embruix de la brisa del mediterrani. Així eviten ser un grup mimètic als seus ídols –com n’hi ha tants-, i atorguen una molt benvinguda lleugeresa a les seves composicions. “Valenciana”, n’hi diuen

Definir de lleugeres les cançons de Sènior i el Cor Brutal és segurament una temeritat. Però com dèiem abans, en aquest nou disc Landete, a més de despullar-se, també somriu. Hi ha un esperit positiu, optimista, que es desprèn de la majoria de temes, potser no gaire evident per a qui s’acosti per primer cop al grup, però que es deixa notar quan es compara amb la lírica dels seus àlbums anteriors. Les cançons de Senior i el Cor Brutal són ara més esperançades, ja sigui quan parlen d’amor (‘Ella Plou’), quan relaten l’amargor de la migració (‘Flor de maig’), o quan presenten un discurs obertament reivindicatiu (‘La gran esperança roja’ o ‘Ausiàs Marx’, títols que ho diuen tot). I destil·len una forta ànsia de redempció, encara que sigui a través de les petites coses. A ’L’home que era ahir’, Landete canta “Este matí m’he retrobat amb la frescoreta del vent de llevant, que connectant-me els ossos m’ha llevat la calç i m’ha deixat lo millor de mi”, i a ‘València, Califòrnia’, preveu que “allí tots serem germans, i l’amor s’escamparà com el vi en un bon dinar”. Les noves cançons de Senior i el Cor Brutal sovint relaten un present complicat i tumultuós, però vaticinen un futur millor. Deu ser una qüestió de confiança. La mateixa que els ha permès atrevir-se a reduir la seva música fins als trets més essencials, i descobrir que no necessiten res més que això per presentar-se davant dels altres.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació