El clímax poètic de Daniel Busquets

En obrir 'El clímax' de Daniel Busquets, que forma una espècie de díptic amb el seu llibre anterior 'La trama perfecta', salta a la vista que l’autor té una mirada pròpia (és a dir, que es fa seva) una mirada breu, sensual i descarnada, d’una aparent dolçor que esbudella per tal d’acarar-se a la condició humana

En obrir El clímax de Daniel Busquets, que forma una espècie de díptic amb el seu llibre anterior La trama perfecta, salta a la vista que l’autor té una mirada pròpia (és a dir, que es fa seva) una mirada breu, sensual i descarnada, d’una aparent dolçor que esbudella per tal d’acarar-se a la condició humana, una mirada que les circumstàncies de la vida i la paciència a publicar, tot el sediment, han transformat en veu. Una veu crua i honesta.

En el cas del llibre que ens ocupa es deixa més de banda les trames de caire més amorós/relacional per centrar-se en les addiccions. Addiccions que funcionen com una mirada, no exempta de morbo, i que actua com a argamassa per a molts poemes. En el fons les suposades perversions, tot el morbo, no deixen de ser sinó una sublimació del desig. Centrar-se en les addiccions no és sinó constatar que allò que mou el món avui més que mai, en aquesta època funesta i suposadament post-capitalista, és la compulsió. Aquest és el nostre Déu, la imatge del qual n’és el consumisme. El que fa Daniel és desmuntar-lo per posar-li cara, l’altra cara, i per això s’hi apropa i el mastega, ni que de vegades li calgui adoptar l’aparença de la sordidesa, com un camaleó que s’hi camufla. Vull dir que El clímax conté una vessant mística remarcable. Així com d’altres estils/poètiques aconsegueixen anar més enllà -que al capdavall és del què es tracta- utilitzant com a punt de partida les ruïnes, els descosits, les dernes i tot allò de caràcter diguem-ne més gòtic, Daniel ho fa amb un catàleg d’addiccions que, pel tipus de llenguatge singular i l’imaginari que utilitzen, dialoguen entre elles a través dels diferents poemes. És a dir, estem davant un llibre de poesia i no un simple recull de poemes. I encara més, si recordem que forma un díptic amb el seu llibre anterior. També inclou la història de les addiccions a Barcelona (és a dir, una de les altres històries possibles de Barcelona) des dels anys 70 fins a dia d’avui. I és clar, dins d’elles la trama vital de l’autor. Poca broma.

Una poesia que implosiona però a la vegada amplifica i connecta, convida. És reservada en públic però vessa en privat. Va al gra i per fer-ho necessita desmuntar tot de codis tronats que imperen en la nostra poesia: d’aquí la seva particularitat, per exemple, en la manera de tractar el llenguatge. Els que coneixen en Daniel, saben que en el fons s’assembla molt a la seva poesia.

La intertextualitat hi és, és clar, però l’esborra, la fa seva: fa vàlid allò de que, arribat a cert punt: a l’angoixa d’influències, punyalades. Busquets amalgama la tradició, i ho fa de l’única manera, al meu entendre, reeixida, és a dir: trencant-la, allunyant-se’n.

Així, és allò de que –parlant en plata- no es tracta tant d’entendre els poemes com del fet que t’arribin. I deixar-te seduir. I és un cop llegit que comença a treballar el poema incrustant-se en alguna capa del cervell, per llavors acabar presentant-se el dia menys esperat: un matí al metro, de tarda en una presentació, de nit fent sexe, etc.

Un llibre que atrapa, captiva, convida a tornar. Hom es podrà trobar més o menys a prop del seu estil, de la seva actitud estètica, però és innegable que tracta el lector amb rigor, exigència i intel·ligència, foragitant l’autocomplaença des d’una veu pròpia consolidada i un saber fer poètic de primera divisió. A canvi, el premi esdevé vivència de passió sublimada en descoberta, en bellesa. Tot un vestit per anar més enllà que situen la seva poesia com una obra de referència dins la literatura catalana actual. (Això es diu molt, oi?, ja se sap. Està ple de grans poetes, ens diuen. Sembla que en aquest país hi ha més “grans poetes” que poetes “normals”. Personalment la poesia d’en Daniel m’ho sembla. Es feina de tots nosaltres, del lector, comprovar si ens prenen gaire el pèl o no).

Pensem sinó en allò que deia Gottfried Benn: “El poeta no sap mai prou, mai treballa bastant, ha d’estar proper a tot, ha d’indagar on es troba el món hodiern, quina hora és sobre la terra d’aquest migdia.”

També voldria dir que, malgrat les diferències estilístiques i epocals, la seva poètica pot recordar, ja sigui per la “subterraneitat” de les estampes urbanes que tracta i evoca, ja sigui pel rigor d’estil i per la voluntat d’obrir noves finestres, nous intersticis, ja sigui perquè dóna compte de la desfeta imperant sense renunciar a certa bellesa, em recorda, deia, a Les flors del mal de Baudelaire. Ara dispenseu-me la cosa si dic que el díptic de Daniel Busquets ve podria ser Les flors del mal a la catalana del segle XXI. Potser Les flors del mal tendeixen a “explosionar”, a vessar (com l’Udol de Ginsberg, un altre llibre que, tot i ser formalment tan diferent, m’hi recorda); el Clímax en canvi, ja ho hem dit, implosiona. Però al capdavall, a l’espill, fent de frontissa, es toquen.

De tota manera, no sembla que a dia d’avui hagin de denunciar ni censurar ningú pel llibre, ni que els seus editors acabin declarant davant un jurat. No pas perquè el llibre no s’ho mereixi, o perquè hàgim avançat gaire en temes morals sinó pel fet que la suposada democratització de la cultura (que no deixa de ser una estupidització encoberta) juntament amb els canvis tecnològics condueixen a un excés de visibilitat i aquesta, per excés, a la fugacitat i a la corresponent invisibilitat (automatitzant tot discurs crític a través del simulacre, és a dir, l’espectacle, un espectacle que, per exemple, anomena ‘contracultura’ a productes “mainstream”, tot en benefici, és clar, del Consum).  Ras i curt, en cultura fan vàlid allò de: tot s’hi val perquè ja res no importa.

Les addiccions es presenten com a símptomes de l’època. Penso en allò que diu Walter Benjamin sobre Valéry: “dotat d’una mirada molt aguda per al complex de símptomes que és la civilització.” També ho és la de Daniel Busquets. Benjamin, en el seu assaig sobre Baudelaire, afirma: “La producció poètica de Baudelaire està ordenada en funció d’un propòsit. Baudelaire ha entrevist espais buits en els quals ha inserit les seves poesies. La seva obra no només es deixa definir històricament, com tota altra, sinó que va ser concebuda i forjada d’aquesta manera.” També està concebuda així, al meu entendre, la de Daniel Busquets.

També la poesia funciona com una addicció. Per això el poeta no tendeix al judici moral, sinó que mostra. No diu què has de pensar o fer o sentir, sinó que constata un estat de coses -a través de les quals, és clar: pensar, fer i sentir-. Que cadascú en tregui la seva conclusió.

La poesia de Daniel, ja ho he dit, va més enllà. I doncs, què li pertany al poeta? Qui sap pas. Potser allò que diu Fonollosa (en un sentit poètic, ho agafo): “la dosis mal medida, o bien buscada”.

Text de presentació de El clímax, de Daniel Busquets,  a la Llibreria Laie, el 26 de novembre de 2013.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació