Eduard Costa: “És molt important tancar bé una etapa”

Fa uns anys, el regnat del pop en català (entenem que en el panorama mainstream) estava disputat principalment per dues bandes. Una d’aquestes, els Amics de les Arts, va irrompre engendrant hordes de fans i seguidors. Tretze anys després, Eduard Costa (Banyoles, 1977), una de les ànimes de la formació, anunciava que arribava el moment de fer un salt i canviar de nau. I, ves per on, amb aquest nou viatge ha anat a parar al mig del desert i la muntanya. Ha deixat Reykjavík i els camps de cotó per recloure’s en paratges fets de vent, en castells de rius i temples d’oceans. L’Últim Indi (Clipper’s Sounds, 2019), el primer treball d’aquesta aventura, és una oda a la vida i a la mort, si és que no són el mateix element d’un cercle vital. Un cant tribal i honest a la naturalesa, al temps i a la bellesa de la futilitat. El disc ha sortit a la llum aquest 15 de març.

Focs, indis, fum, tambors… Vas compondre el disc a Fort Apache, o surt d’una aventura de Lucky Luke?

(Riu) Precisament, la cançó “L’Últim Indi”, que posa nom al grup i al disc, va ser el primer text que vaig escriure. Parla d’un personatge que fa foc, que provoca un fum blanc amb el desig de comunicar. Vol compartir-lo i que el vent se l’emporti. Es pregunta si hi haurà més gent que veurà el fum. Però encara que hi hagi una persona, ja val la pena. Aquesta és la filosofia del disc i del projecte. La cançó tanca el cercle, dóna sentit a tot plegat. Faig temes per ser compartits, i que els escolti qui els hagi d’escoltar. I amb això, n’hi ha prou.

La producció ha anat a càrrec de Caïm Riba. Com ha estat treballar amb ell?

M’hi he entès molt bé. És una persona molt fàcil, molt plàstica. Li agraden les aventures i el risc. Mentre fèiem el disc, el que teníem clar és que estàvem inventant un so, que s’havia de produir i crear. Per això el repicar de la fusta o l’ús de la percussió tribal, per exemple. A la vegada, hi ha l’elegància de la música pop amb alguna seqüència ben posada d’electrònica. Estic molt content amb el resultat, perquè sento que té una sonoritat personal.

És curiós perquè jugues amb el cànon i amb l’estereotip del pop: amb aquell caràcter naïf a les cançons. Però també s’hi entreveu un rerefons intimista i profund.

És que jo em dedico a això. A fer cançons pop, que és el que he après. He estat tretze anys fent música amb els Amics. Són les meves cartes de joc. He agafat aquesta base i hi he afegit una part que tenia ganes de compartir: els conceptes de la vida, de la pluja, de les llavors, de la terra. I tot, explicat des de molts angles diferents.

Hi ha la sensació que, en aquest àlbum, t’has sentit molt lliure a l’estudi.

Sí. M’ho he anat a passar molt bé, en el sentit que cada cançó és un viatge. I a cada tema li he posat el que em demanava. Si necessito un violoncel, truco al Marçal Ayats, d’XY. O si aquí hi vull moltes veus, truco a Moisès Sala perquè em porti la Coral Gospel Viu. El disc ha tingut els sons que necessitava. El cello que se sent a “L’espigó” o a “L’home peix” donen la profunditat addicional a cada tema. Igual que les veus corals a “La muntanya Blanca” o a “El corn”.

Parles de la mort, i l’al·ludeixes molt sovint.

Jo crec que fins que no vius una mort molt profundament, o molt a prop, ja t’ho poden anar explicant com vulguin. Però quan t’hi trobes, no hi ha manual que valgui. “Marxa ben lliure” va sorgir llegint un poema de Lorca, que va dedicar a la seva dona quan aquesta va morir. I vaig flipar com descrivia aquell moment de pèrdua. Vaig connectar tant, que poc després va sortir aquesta cançó. És una de les últimes cançons que van arribar al disc. Quan la vaig escriure, veia una parella on un moria en els braços de l’altre. I primer s’emprenya amb la vida perquè ha perdut algú. I de cop, al final, comprèn que això és el que toca ara: acomiadar-se. És el procés de dol i comprensió.

Inevitablement he pensat en “L’home peix”.

“L’home peix”, segons com ho veig jo, i no vull interferir en la interpretació del públic, la vinculo amb algú que s’acomiada de tot: de l’arbre, del bosc, de la vida, de la seva parella. És algú que s’està morint però que conserva una calma acollonant. És néixer, viure i morir, tres coses que estan connectades i són igual d’importants. I en l’àmbit social, la mort s’ha tapat i amagat, però és un acte més. Hi ha un moment de celebració també en morir.

No obstant això, és un disc optimista. M’atreviria a dir que les lletres denoten un estoïcisme constant.

Hi ha un punt de dir-se a un mateix que no som ningú, que un no controla res. Tu vas fent, vas tirant. Una visió on l’home és una formiga que es troba en la immensitat del cosmos. És com la comprensió de dir: la vida portarà el que sigui, i tu faràs el que et permet fer. De moment, a mi em permet fer un disc, compartir-lo i cantar-lo, i així ho faig.

L’Últim Indi és un disc carregat de molta filosofia vital, que tendeix potser a l’ecologisme.

Jo crec que la natura és un lloc on em sento molt bé i on trobo moltes respostes. Un lloc amb una font d’inspiració infinita. I aquest és un llenguatge que sempre havia tingut a dins, però que no havia explorat fins ara, i que m’ha anat molt bé compartir-lo en forma de cançons.

Has obert una porta, però abans has hagut de tancar-ne una altra.

Jo he tancat una etapa amb els Amics de les Arts i ara n’he obert una altra amb L’Últim Indi. Era molt important fer-ho deixant tot plegat ben parlat, ben arreglat, per poder tenir tota l’energia per al nou projecte. Per mi ha estat un procés de descoberta personal, on he vist com vull fer les cançons, sobre què vull cantar. Com vull cantar o amb qui vull fer-ho. Per això, estic en un moment molt bonic de la meva carrera.

Sents certa nostàlgia?

Jo estic aquí, allò ha passat. I n’estic molt orgullós d’aquella etapa. He compartit amistats, he après molt, he trepitjat grans escenaris acompanyat per un públic fantàstic. I aquella vivència la tinc, i no me la treu ningú. Però és bonic dir: “Això s’ha acabat aquí”, estimant els tretze anys i tot el que hi he viscut. Jo he crescut com a persona i he arribat a fer el que estic fent ara gràcies a tots aquests anys.

És cert que L’Últim Indi neix d’un aplec de poemes?

Així és. Jo havia estat escrivint textos, petits poemes. Pel meu quarantè aniversari, la meva dona em va regalar de sorpresa un llibre autoeditat amb els meus versos, anomenat “L’Últim Indi”, que és el primer poema que vaig escriure. No sabia què fer-ne i vaig trucar al Màrius Serra, que em va posar en contacte amb en Bernat Puigtobella, de casa vostra. Vaig quedar amb ell i ens vam mirar els poemes, i em va explicar com es fa això de la poesia, amb les mètriques i tal. I jo vaig dir: “Bernat, això no és exactament el que busco”. I, ja al final, em va comentar: “Però, no ets conscient que això són cançons?”. Així va començar L’Últim Indi. Aquella trobada va ser molt important, perquè per primera vegada vaig agafar la confiança per fer música a partir dels poemes.

Per tant el que vas fer va ser musicar la teva pròpia poesia?

Tots els textos tenen una música dins. Simplement has de pescar-la, i fer la música que t’està demanant o que està sonant dintre d’aquelles paraules.

Hi ha una cançó “Les llobes”, que m’ha cridat particularment l’atenció per la seva connotació feminista.

Aquella cançó parla de l’energia femenina. Tothom guarda una part femenina, que és la creativitat i la fertilitat, i una part masculina, que és l’acció. És a dir, les parts no estan separades, sinó juntes a dintre d’un home o una dona. I si parlem de l’exterior, una dona i un home s’ajunten en una sola persona. Es troben per crear vida. Aquesta cançó parla de la meva connexió interior amb les llobes, que corren pel bosc, que són sàvies i salvatges. Que són lliures. I es troben amb una altra lloba, i li canten per recordar-li la seva força, el seu empoderament, la seva energia creativa. I llavors a la lloba se li encenen guspires als ulls i s’uneixen a la manada i continuen el seu camí. Concebem home i dona per separats, i les dues coses conviuen juntes.

L’estil que has aconseguit amb aquest àlbum, ha vingut a tu? O ha estat al revés? 

Ha vingut a mi, perquè és el so que m’agrada. Recordo estar amb una caixa de cartó i venir en Caïm, que s’apunta a tot, gravar el so i samplejar-lo per fer-lo servir. Molts van ser sons que es fabricaven en aquell mateix moment de gravació. Si tenia al cap un tambor percussiu tribal, que tingués una cua no gaire llarga, profunda, doncs el buscàvem. I així anàvem fent. La meva gran descoberta és el guitalele, una guitarra en petit però que té aquell so llatinoamericà, amb aquell agut tan característic.

El videoclip de “La Sorra del Desert” m’ha recordat a The Revenant.

És una trilogia, i el 15 de març, surt la segona part. En el cas d’aquest primer que dius, hi surten paisatges molt bucòlics, rodats en el desert de Fuerteventura. I també imatges de les muntanyes del Parc Natural de Tamadaba, al mig de les Canàries. Paisatges molt potents. Jo crec que la natura és el millor escenari del món. Facis el que facis, saps que quedarà bé. És perfecta.

L’Últim Indi s’estrenarà el pròxim 13 d’abril, al Teatre Municipal de Girona en el marc del Festival Strenes.