Dolors Miquel: “Estic farta d’escriure llibres”

El 31 de maig, Dolors Miquel serà a la Fira Litterarum amb el recital «Un cor de carn».

“M’he pres el matí de festa. Tant escriure, t’embota”, diu la poeta au bout du fil. La poeta és Dolors Miquel i comença amb la claredat habitual: “Quan els escriptors fem llibres, els fem perquè volem ser llegits”. Considera una seriosa incoherència voler formar part de la tradició (o, com a mínim, d’una antologia generacional) sense conèixer el conjunt del patrimoni literari. Lamenta i reprova les poques lectures que té avui aquest patrimoni: “La majoria d’autors només llegeix els llibres que es tradueixen al moment, que normalment són fluixos”. “Si no valorem la nostra pròpia tradició, o si només llegim les tradicions foranes, per què volem contribuir a la literatura catalana?”, es demana.

Dolors Miquel. |

Fa anys que Miquel mira de corregir, modestament, aquest pòsit d’ignorància. El recital Un cor de carn és un d’aquests intents. Un recital que podrem escoltar el 31 de maig les 19.30 h a la fira Litterarum de Móra d’Ebre. L’autora de Missa pagesa pujarà a l’escenari amb el músic Marc Egea, que l’acompanyarà amb la viola de roda. El nom de la lectura neix d’un vers d’Ausiàs March. “Un corn de carn tan dur”, escriu el poeta a la dona desitjada que se li resisteix. El recital va estrenar-se l’any passat a Sant Pol de Mar i ja ha recorregut part del territori. El 2 d’abril passat, per exemple, Miquel i Egea van ser a la capella de la Universitat de València.

Immersió medieval

L’any 2010, Miquel (Lleida, 1960) ja va procurar atenuar el desconeixement de la tradició literària amb la publicació del volum Cap home és visible (Edicions 62), una nodrida antologia (225 poemes) de poesia catalana medieval. El compendi, una feina de tres anys, recollia poesies d’autors coneguts (Ramon Llull o Jaume Gasull) i anònims. L’extensió del volum permetia l’entrada de tota mena de temes i estils. Miquel es va ocupar també de presentar les composicions en un català entenedor i contemporani. Ara, la transmissió continua a través de la rapsòdia: “Vull que es conegui el patrimoni literari més enllà de la pura contemporaneïtat. L’obra medieval és molt extensa. De fet, el llibre que vaig fer no esgota aquesta època”.

El recital, doncs, és “una immersió en una època”. Una immersió feta a través de la música i el text. Els poemes són selecció de Miquel; aquest va ser el primer pas. Després va arribar Egea per treballar la música que abrigaria els versos. “Peces del Mediterrani –italianes, franceses o catalanes– dels segles XIII, XIV i XV”, detalla la poeta, que va conèixer Egea a través d’un altre bard, Albert Roig. “Hem volgut crear alguna cosa conjuntament”, apunta. Durant el recital, Egea toca la viola de roda, instrument medieval que s’ajusta perfectament al viatge a l’Edat Mitjana que és Un cor de carn. Egea també ha musicat un parell de textos, que, de fet, canta: un poema de Pere March i uns versos del seu fill Ausiàs. La major part de la sessió és recitada, però.

Els autors –com en l’antologia de 2010– tornen a ser coneguts (és a dir, acreditats, identificables) o anònims. Dels acreditats n’hi ha de “molt coneguts, de menys coneguts i alguns de desconeguts, fins i tot pels mateixos escriptors”. Els March, Ramon Llull, Roís de Corella, Jordi de Sant Jordi o Lluís Icart, per una banda; la Reina de Mallorca o el Capellà de Bolquera, d’identitat incerta però enèrgica, per l’altra. La Reina de Mallorca, explica Miquel, hauria estat possiblement Violant de Vilaragut, segona esposa i vídua de Jaume III. Sobre el Capellà de Bolquera, diu: “Em crec molt la seva poesia. Com Ausiàs March, dona veu al seu malestar intern; saps com està, com se sent”. Pel que fa als anònims, la poeta recupera alguns autors –frares, monges…– del Cançoneret de Ripoll (del segle XIV).

La suma dels poemes dona “una visió de conjunt de l’època medieval”. S’invoca, en aquest sentit, una societat que creia en Déu “d’una manera inalterable”. “Una societat abocada a l’amor corporal, al sexe, però també a la passió espiritual, que provenia dels trobadors”. L’amor i el desig són els grans temes. N’hi ha d’altres, però: “Un poema parla sobre un acusat a mort, per exemple”. El recital arrenca amb el Llibre d’Amic i Amat de Llull, “el primer llibre místic de la literatura catalana”. Llull –segles XIII i XIV– representa la creació de la cultura catalana escrita. “Abans d’ell tenim la tradició popular del cant, que és literatura oral”. Començar amb ell és “entrar plenament en una època”.

Miquel, que ha treballat de professora d’institut, té poca esperança en la presència educativa de la poesia. Poca fe, sobretot, en l’ensenyament dels autors que ella recita a Un cor de carn: “Ja m’agradaria que arribessin a les escoles, que es coneguessin, però com pot arribar a l’escola la tradició si ni tan sols es coneix la literatura de fa un segle o l’actual? És de bojos”. El propòsit de Miquel és la transmissió, però no sap “fins a quin punt les intencions arriben a bon port”.

I retorna al desconeixement que impregna alguns autors: “Què coi estem fent? T’imagines un escriptor anglès que no conegui Milton o Shakespeare? O un poeta espanyol que no hagi llegit el Libro del buen amor de l’Arcipestre de Hita? És impensable. En canvi, arribes a una cultura com la nostra, una cultura que sempre ha anat de genolls i pidolant, i veus que els escriptors pateixen una alienació absoluta, que és aquest desconeixement de la nostra tradició”.

Esgotada d’escriure

Miquel publicarà Ictiosaure la tardor vinent. Ho farà a Edicions 62, on va aparèixer, fa tres anys, El guant de plàstic rosa (Premi de Poesia Ausiàs March de Gandia 2016), i on, de fet, ha publicat una part considerable de la seva obra (Llibre dels homes, Haikús del camioner, AIOÇ, Missa pagesa…). La benvinguda interior –avança– serà un dibuix de Perejaume. Ictiosaure pot ser el final d’una trajectòria premiada i reconeguda per la crítica i els lectors. “Me n’he cansat, d’escriure”, confessa. El ritme d’escriptura dels últims vint anys l’ha esgotat. Poemaris, antologies, recitals, col·laboracions editorials… “Un munt d’hores que no te les acabes”. “Per què hem de publicar tant? Estic farta d’escriure llibres”.

“L’excés és amb tot. Amb llibres, quadres, pel·lícules… Retirar-se és gairebé una acció artística”. Una provocació, diríem. “És posar en evidència la indústria. Una evidència petita, és clar”, continua. “L’ètica personal és molt important, almenys per a mi. Vull tornar a un tipus d’escriptura més conseqüent amb la vida”. Té –assegura– “la necessitat d’acabar-ho”. El tancament no està “gens” descartat. Ho diu “bastant segura”. Deixar d’escriure poesia, però, “és impossible”. “No vull escriure més llibres”, reitera, matisa. I aclareix: “Continuaré treballant en i per la literatura”.

El 2012, el Festival Grec va programar una peça teatral de la poeta –Pallarina, poeta i puta– que ella no vol ni picar ni publicar, “ni res de res de res”. “Se suposa que ara hauria d’escriure assajos? No en tinc ganes, que els facin els altres. O potser unes memòries. Però per què? Qui pot recordar tantes memòries? No vull contribuir a aquesta exageració. La indústria editorial no pot parar de llançar llibres. Tot per mantenir la riquesa –o no– que genera. No vull fer més obra nova”.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació