Desig per encàrrec

Fa uns dies vaig topar amb un vídeo del Tot es mou on s’analitzava el nou disc de Bad Bunny. Després de traduir la lletra i amb un parell d’intervencions, la taula de tertulians arribava a la conclusió que, clarament, el porto-riqueny no demostrava prou responsabilitat afectiva. I tot i que l’escena em resultava curiosa, recaragolada sobre la pantalleta em sorprenia a mi mateixa recordant que jo també havia rebut el nou llançament d’una manera completament diferent de l’anterior. Tan diferent, de fet, que no podia taral·lejar ni una sola cançó de les que esmentaven escandalitzats. I què canviava, d’un disc a l’altre? El pas d’una base de reggaeton al trap, és a dir, cosa de dues semicorxeres. Els samples i algun teclat. Una visió estètica una mica més ianqui, també, i algunes picades d’ullet a l’americana de Norman puto Rockwell. Definitivament, una melancolia com de Tony Montana. Hi havia agressivitat en les lletres, sí, però no crec que l’angúnia que sento sigui per una qüestió de masclisme, com assegurava el programa. Els nous versos, especialment els de caràcter sexual, no s’allunyen gens dels que li havíem sentit un any enrera, ni dels que canten artistes femenines d’èxit com Tokischa o Young Miko.

En el pic de la seva popularitat, Bad Bunny omplia estadis de fans que cridaven que se les emportés a l’harem del seu v.i.p., cosa que potser demostrava una sororitat histèrica encara més afectivament irresponsable que el mateix cantant. No crec que tingui sentit analitzar el canvi des d’una perspectiva pedagògica o moral, tot i que descontextualitzar aquests símbols i elements musicals ho faciliti. Ara, és veritat que hi ha un factor extramusical, en aquest desencant. Un enyor, una gana que no es pot explicar. L’única cosa que ha canviat de veritat, d’un disc a l’altre, és el desig del cantant i els qui se l’escolten. Ell ja no fa cançons per veure’ns ballar ni nosaltres ens el mirem fent ullets de cor. El moment eufòric d’Un Verano Sin Ti (2022) és rar en la carrera d’un artista, però, per altra banda, és cada cop més freqüent per part d’un públic mort de ganes de desitjar. Ahir era en Bad Bunny, avui en Paul Mescal i potser demà serà Jeremy Allen White, depèn de com es porti amb Rosalía. Si és així, no hauria de ser ben fàcil, tornar-ho a petar? El que queda entre la irresponsabilitat i el desig no són només dues semicorxeres.

Com si fos primavera, resulta que he passat les últimes setmanes llegint Delta de Venus, el primer títol de la col·lecció Idil·lis. Tot i que l’estil dista de la seducció situacional típica de la meva generació, que hem mamat will they-won’t they des que els pares van instal·lar el router a casa, m’ha fet gràcia descobrir un seguit de fantasies gairebé centenàries que, gràcies als retocs de la mà d’Anna Carreras, no sonen gens impostades. L’autora explica històries elegantment gràfiques i que potser tiren més cap a la secció de successos que a l’enrojolamenta adolescent, però el sexe que relata Anaïs Nin no és el que la fa contemporània. Una de les parts més interessants de la publicació justament és el prefaci, on se seleccionen fragments del dietari de l’autora per contextualitzar l’encàrrec d’aquests relats. Nin escriu tot això a dòlar la pàgina, compensada per un mecenes misteriós de qui només en coneix les instruccions que rep per via telefònica. L’home, un col·leccionista anònim, li demana pornografia escrita i de qualitat, deixant-li total llibertat per la trama i els personatges. Ella escolta l’encàrrec, escriu, i ho envia. Si en comptes de rebre diners en xecs ho fes per PayPal, podríem dir que l’eròtica segueix exactament igual avui en dia, i que simplement s’ha obert Gmail.

El submon d’artistes de comissions a internet està tan establert, de fet, que en les seves pàgines fa més de deu anys que pots trobar-hi tota la informació perfectament tipificada. Si navegues per aquests blogs, de seguida trobaràs el preu per il·lustració, que sovint depèn del detall del dibuix, del nombre de personatges i la situació a retratar. Alguns comptes tenen diferents tarifes per diferents graus d’erotisme, mentre que d’altres s’especialitzen en universos molt concrets, com són els animals humanitzats o la inflació (literal, no monetària) de personatges populars. Una condició dels artistes és que penjaran l’obra encarregada a totes les seves plataformes, i no hi ha vergonya ni tabú, sinó orgull i desig artístic. Aquesta condició fa que els autors, a més de treballar amb el comprador particular, treballin per la seva comunitat de seguidors. Molts d’aquests artistes, de fet, són part de les comunitats o fandoms també com a consumidors. Així, encara que sigui per encàrrec, en la creació hi ha un desig compartit, el desig de perseguir una mateixa cosa. La necessitat d’excel·lir, no només tècnicament. Ara, seria temptador pensar que tothom que dibuixa, escriu o canta sobre sexe ho fa amb aquesta consciència, però no sempre que es ficciona la seducció es fa a partir del desig.

Al seu dietari, Nin descriu el conflicte entre ella i el client misteriós, que de manera repetida li exigeix encara més sexe i menys poesia. L’autora sap que no hi ha seducció sense poesia, però, tal com explica, no arribarà a convèncer el client. És curiós llegir com es tradueix en l’obra aquesta tensió, i entre pàgina i pàgina pots jugar a endevinar quins racons de la prosa mantenen el seu desig i quins fragments s’emmotllen al del patrocinador. El més trist de tot plegat és que, si Bad Bunny s’hagués forçat a repetir allò que el públic li demana, li hauria passat el mateix que a Nin: desig per encàrrec. I potser, justament per això mateix, el cantant no ha sabut fer res més que trencar l’embruix. En el nou disc, Bad Bunny ja no busca seduir, sinó reafirmar-se. No juga ni interpel·la, sinó que proclama. Ja no vol fer ballar a ningú, així que ningú li balla. Com hem vist els últims mesos amb Doja Cat, sembla que el conill també necessita deixar algunes coses clares, sobretot a si mateix. I repetir-les vint-i-dues vegades, si fa falta. De moment, els fans de Bad Bunny s’hauran de consolar amb cançons fetes per intel·ligència artificial, però, si no n’hi ha prou, sempre els quedarà la fanfiction.