Desfer l’edifici: l’arquitectura diàfana de Bradien

Desfer l’edifici. I fer-ne pols. Amb precisió i mà ferma: Bradien i Eduard Escoffet desfan l’edifici de la tradició musical i literària per gaudir de la queixalada de cel que s’obre entre els murs que s’afonen. Què en resta?

Maria Cabrera

Maria Cabrera

Llicenciada en Filologia Catalana, lectora, tastaolletes i, de vegades, poca vergonya: Jonàs i La matinada clara en són la prova.

Desfer l’edifici. I fer-ne pols. Amb precisió i mà ferma: Bradien i Eduard Escoffet desfan l’edifici de la tradició musical i literària per gaudir de la queixalada de cel que s’obre entre els murs que s’afonen. Què en resta? Un espai que no engavanya, que permet que els músics s’endinsin en el ventre dels sons mínims, s’hi recreïn i n’estirin les freixures; un camp obert perquè el poeta desdigui el discurs, l’esberli des del centre, deixi una preposició en flames i ens ensenyi les costures del lèxic i la sintaxi. I, per tot, la magnífica capa de pols de l’ensulsiada: fina, brillant, estelada. Mironiana.

Res no em serà pres, / tot és presó de pols. Els versos, de regust foixià, es projecten a la paret de l’auditori de la Fundació Miró abans de començar l’espectacle: un marc idoni per a la presentació de Pols, el disc que Bradien i el poeta Eduard Escoffet han publicat aquest novembre amb el segell SPA.rk. En efecte, més enllà de la metàfora, un dels temes que interessen els membres del grup —Daniela Cugliandolo, Pope, Matías Rossi— i el mateix Escoffet és l’art de la construcció: «Arquitectura racionalista u», en dóna compte explícitament. El gust pel detall, per l’estructura bastidora, però, s’escampa per tot el disc: Bradien ja fa anys que treballa l’experimentació electrònica de manera sòbria, minimalista, elegant. L’origami instrumental —de samplers a baixos, guitarres, xilòfons i teclats, coronats pel so antic d’una trompeta— resulta d’una feina d’anàlisi i descomposició del so: entretenint-se amb els ressons d’una melodia, amplificant-ne el traç per percebre’n i assaborir-ne els detalls. Com les projeccions de Todojunto que completen l’espectacle: pinzellades gruixudes que s’amplifiquen per deixar-nos veure el mar de secrets i pigments que contenen.

La feina d’Escoffet, manobre de la veu i el vers, avança en aquest mateix sentit: pelant el discurs per fer-ne sortir els conceptes o fer brillar la closca del suggeriment. La impossibilitat de dir, o de dir de manera recta, com un camp formal per explorar i llaurar la llengua. Els filons temàtics són diversos: el temor, l’alteritat, els dubtes —«si haguessis de triar una por, / quin nom li posaries?», es pregunta a «Fer-me una casa», una de les peces més detacables del disc—, la preocupació per la natura, la llibertat de tria. I hi ha la veu i el recitat, que cavalquen la música, s’hi encavallen i li fan la rateta o la subratllen per al·literació: Escoffet diu amb comoditat i destresa, fent dansar cadències com ballarines gràcils.

No és gratuït, doncs, que l’espectacle s’acabi amb el poema «Everyone gets lighter», de John Giorno, inclòs en el primer disc del grup: quan s’obren els llums, a l’auditori hi sura un ordit de ritmes fins, una harmonia que a poc a poc se’ns va assentant dins. Suau, fina, ben reposada: com una pols.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació