Els Jocs Florals o el saló que dinamita
Era dilluns i començava la setmana amb l’entrega dels Jocs Florals; o potser, per fer justícia amb mots a allò que va passar, una manera de dinamitar les parets tan antigues del saló, la fusta envernissada que mai no canvia, sempre del mateix color, amb la poesia política de David Caño, el guanyador d’aquesta edició. Un cos preciós per destruir és el títol del llibre, que segueix les derives del poeta, les seves obsessions en l’exploració de la ciutat que mutila vides i desnona possibilitats. De la mà, Blanca Llum Vidal, una altra veu que posa la po-ètica al centre de la vida (“que l’arca és el mot / i el diluvi nosaltres”): és una de les escollides per Esteve Plantada, encarregat del balanç poètic d’enguany, per recitar els seus versos al Saló de Cent de l’Ajuntament.
Poesia, diu Lluís Calvo, per salvar-nos de la desesperació. Després de la corrua d’intervencions (Vicenç Altaió reivindica la figura de Brossa en el seu centenari. Mireia Calafell llegeix l’acta dels mantenidors, Josep Lluch diu la valoració del president dels mantenidors, Manuel Forcano, Calvo comparteix la glossa que ha fet del llibre…) arriba el torn de Caño: amb els represaliats en la ment i en la paraula, amb els perseguits en el poema (tots els perseguits, també amb aquells perseguits pel racisme i la xenofòbia, com mostra amb la samarreta que el poeta duu del Sindicat Popular de Venedors Ambulants, de la seva marca “Topmanta”).
Entre el vell i el nou, Caño reivindica la generació (de Casasses, a Vinuesa i Sampere) que el va marcar i el va influir, aquella que li va acostar una poesia que per ell era, fins aleshores, desconeguda. “Aquest llibre de Caño aferma les seves obsessions, però alhora obre nous camins i interrogants. Des del punt de vista formal subratlla la voluntat constructora de cada peça i el sortilegi màgic amb què els elements heterogenis atorguen color al poema”, destaca el també poeta Lluís Calvo. Amb la presència i amb el vers, Caño fa que aquest espai ens sigui estrany (tanta formalitat, tanta protecció), i a la vegada ens agradi de ser aquí, entre la convenció i el protocol: la paraula ho escletxa tot, ho dinamita. I ho celebrem: “si hem de morir que sigui aquí”, com diria ell mateix. I que sigui així.
Poesia contra tot o el vers, la carn, el sexe
Matí de dimarts i al pis més alt de l’edifici Josep Carner, des d’on pot veure’s la ciutat com si fos un mapa, Jay Bernard i Afshan D’Souza-Lodhi reciten poemes com si el temps s’hagués aturat, en aquesta altura. Aquesta mateixa tarda reciten juntament amb Anthony Joseph i Agnès Agboton a la Plaça Felip Neri, però els coordinadors del màster de Construcció i Representació d’Identitats Culturals (CRIC) han decidit d’organitzar una prèvia dins de la universitat en el marc del Barcelona Poesia.
Bernard, és unx poeta de Londres que, malgrat la seva joventut, ha rebut reconeixements per una poesia que aprofundeix en la història negra d’Anglaterra, i D’Souza-Lodhi, explora la seva herència asiàtico-britànica. Ambdues conversen amb Cristina Alsina i Elisabet Massana al voltant de l’arxiu i la història d’on parteixen per construir la seva poesia, però també sobre el poder constructor i representatiu del llenguatge, i sobre les diverses manera d’entendre i representar l’amor i el desig. Parlen de les antologies com artefactes que permeten crear històries alternatives, “miralls on ens podem mirar”. Contra l’afirmació que només la història (com a disciplina) pot fer justícia a la vida, ambdues reivindiquen les seves poètiques com a formes de fer bandera d’allò oblidat, d’allò volgudament suprimit. En la dissertació sobre l’amor i el desig, se situen contra la idea romàntica, normativa i idealista, i defensen, novament, el poder constructor de la paraula per a crear noves formes possibles i nous horitzons relacionals: són conscients que l’amor, tal com crea, també pot destruir (tornem al principi, a Caño).
L’objectiu de Calafell i Gregori, el de situar la diversitat en el centre del festival, va consolidant-se: contra un llenguatge que deshumanitza i oblida, les seves poètiques polifòniques són dues maneres diferents de crear el seu propi diccionari (el seu propi imaginari) i, consegüentment, ressignificar la història, deshabitar-la.
Rafeef Ziadah o com s’ensenya tanta vida
“Sóc tres generacions de dones que ho van aconseguir”, comença dient Rafeef Ziadah, la coneguda poeta palestina que va escriure aquell poema que ens batega al fons de l’hipotàlem, cada vegada que sentim que Israel està bombardejant Gaza, que està assassinant palestins, que està ocupant encara més del seu espai (del poc espai que tenen per existir), aquell poema que diu alt i clar que “nosaltres ensenyem vida, senyor”.
Batega, cada vegada que parla, allò que ja deia Judith Butler a Vides que importen: que hi ha unes vides que són dignes de ser viscudes, perquè se’ls atorga la llibertat i la dignitat per poder viure-les, i d’altres que no importen, que no són dignes per a la resta de la població. Contra això, Ziadah és la veu de la memòria: com aquells personatges de Litoral, l’obra teatral de Wajdi Mouawad, que van recollint tots els noms dels morts en un arxiu que es va fent immens, que no para de créixer. Per preservar la memòria. Per trenar-la a la vida.
Rafeef significa aleteig de les ales d’un ocell. Ens ho explica ella mateixa: que li van posar aquest nom perquè els pares, des de l’exili, veien com alguns ocells tornaven a Palestina, a casa. Rere el nom, tatuada, la promesa que si no podien fer-ho ells, la seva filla tornaria a trepitjar la llar, i si no ho podia fer ella, els seus fills, i si no, els seus fills. Mentre la promesa no pot complir-se, Ziadah encarna la crítica, fa cos de l’activisme, i circula arreu per transmetre el seu missatge, la seva poètica. “Deixeu-me parlar la meva llengua àrab abans que ocupin també el meu llenguatge”, reivindica. I ho recorda, per si a nosaltres, que oblidem tan de pressa i recordem tan poc, decidim ignorar-ho: “no hi ha ocupació bona ni exèrcit moral”.