De rostolls i de rebrolls

El darrer poemari de Mª Dolors Coll Magrí, Rostoll (Godall Edicions), verseja sobre els sentiments i les incògnites que afloren davant la mort d'éssers estimats. Amb la natura com a marc de fons, rival i confident a la vegada, Coll passeja pels incerts camps de l'absència.

El darrer poemari de Maria Dolors Coll Magrí, Rostoll (Godall Edicions), verseja sobre els sentiments i les incògnites que afloren davant la mort d’éssers estimats. Amb la natura com a marc de fons, rival i confident a la vegada, Coll passeja pels incerts camps de l’absència. 

La recentment creada editorial Godall Edicions (2011) acaba d’inaugurar el seu propi segell de poesia batejat amb el nom de ‘cadup’. L’escollida per encapçalar la llista d’aquest nou projecte ha estat Maria Dolors Coll Magrí amb el seu poemari titulat Rostoll, una paraula que és tota una declaració d’intencions pe partida triple: d’una banda, ens remet a un entorn rural que, al seu torn, i en el cas que ens ocupa, està ple de referències als anys d’infantesa de l’autora; de l’altra, la sospita de l’existència d’una sega irrefrenable per part d’un actor implacable capaç de deixar un rastre desolador rere seu; per últim, un punt i seguit, un abans i un després, igualment inevitable, imposat per un camp segat, un full en blanc, on seguir sembrant vivències.

La mort dels pares s’erigeix en nucli central del poemari, una mort que revifa, una vegada més, l’eterna paradoxa de l’absència present, evidenciada pel dolor causat per la desaparició, territori magmàtic “on la meua flama us encén tant / com la vostra cendra m’apaga”. La necessitat de trobar respostes alleujadores aferra l’autora a una realitat passada que voldira etera, “però en cada vers alceu el vol cap a un nou miratge”. 

Els poemes, bastits amb una mètrica lliure, es rendeixen al poder de la metàfora i de la seva capacitat de crear imatges, més o menys suggeridores, amb l’objectiu de fer partícip el lector en les emocions que pretén transmetre cada un dels seus versos. Uns sentiments a voltes contradictoris, només en aparença, manifestats a través de nombroses antítesis que permeten donar sortida a l’estat de torbacó en què es troba l’autora. Uns sentiments que van des del sofriment i el més profund desconcert a l’esperança, tanmateix forçada per les pròpies circumstàncies, d’un futur guaridor: “que les despulles del blat segat m’assaonin”.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació