David Carabén: “Soc un tros de fang, però em segueix interessant l’amor”

Diu David Carabén que Mishima no busca el tresor cavant molts forats petits, sinó un de molt profund. O sigui que, després d’un silenci de cinc anys, L’aigua clara (The Rest is Silence) són els Mishima de sempre, però han baixat una mica més al fons de la mina. La banda formada per David Carabén, Marc Lloret, Dani Vega, Xavi Caparrós i Alfons Serra, presentarà l’obra el 6 de maig a L’Auditori de Girona i passarà per Barcelona per primer cop el 27 de maig al Poble Espanyol. A les entrevistes, Carabén renuncia a l’eròtica fàcil de l’obscuritat en què solen caure tants cantants, poetes i artistes en general, i s’arrisca a pensar i elaborar un discurs sobre tot allò que li preguntes, ara i aquí. Parlem de la cosmovisió del confinament, per què tots som l’actriu porno Mia Khalifa, i de tota l’aigua clara que Carabén ha pogut treure de les coses.

És un disc que surt de la vida extramusical o de tancar-te a composar?

Per la meva manera de treballar, mai és ben bé cap de les dues coses. Potser si anem cançó per cançó, canvia. Una manera de superar un daltabaix pot ser allunyar-me i començar a compondre, una estratègia per digerir segons quines novetats en la vida. Però jo estic component gairebé sempre i, quan arriba el moment de finalitzar idees, em tanco i intento resoldre tot plegat en cançons definitives. Des de fa quatre o cinc discos vaig component fins que una cançó fa que m’adoni que estic tractant els mateixos temes d’una manera diferent, o bé que he trobat alguna harmonia o una combinació d’acords que dic “això no ho havies fet fins ara”. Quan noto que hi ha les dues coses, un patró temàtic i un patró musical que són fèrtils, ja sé que hi ha el disc. 

Quin ha estat el patró fèrtil de L’aigua clara?

Just quan pensava que m’havia de tancar va venir el confinament. Hem postergat la sortida del disc perquè no teníem la certesa de poder fer gira, i treure disc i no poder fer bolos és un tret al peu. En aquell moment, vaig constatar que el confinament no és una illa, no és una excepció, sinó una caricatura de cap a on va la humanitat, cap a on anem en les nostres relacions interpersonals, en com entenem l’altre i en com posem les fronteres entre el públic i el privat. Vaig veure que això sortia de forma bastant espontània en cançons com ‘Sé que ets tu’, ‘Mia Khalifa’ o ‘God’s Move (Lee Sedol)’. Aquest moment el vam viure tots, com si haguéssim estat a la plaça pública fent la mateixa cosa, i encara que al disc no hi és el confinament, sí que hi ha l’estat d’esperit, el que es podia veure des d’aquella cosmovisió. ‘Sé que ets tu’ és una cançó d’amor, però entre dues entitats a qui els agrada jugar a ser algú altre avui, i algú altre demà, que és al que ens convida el desenvolupament tecnològic actual. I després hi ha l’autoreferencialitat de les pantalles. En l’origen jo soc un cinèfil. El meu accés a la cultura va ser a través del cinema, vaig venerar els Cahiers du cinema francesos, una idea del cinema com allò que et confronta a l’altre, que és el que feia la Nouvelle vague sortint dels platós. Jo sempre he entès la pantalla com una finestra cap a l’altre, descobrir els teus límits a través de l’exòtic, creuar les fronteres d’occident… una cosa molt del segle XIX. I avui les pantalles són exactament el contrari: autoreferencials, selfies, serveixen per recuperar els amics de la infància… la pantalla et tanca dins de la teva cel·la en comptes de fer-te sortir. Durant el confinament vam veure com de frustrada està la nostra ànsia d’aventura i d’exploració. D’aquí surt ‘Un lloc que no recordi’. Però també et podria dir que ‘Un lloc que no recordi’ surt de tenir més de cinquanta anys, de sentir que ja ho has vist tot, que tot et sona i trobes a faltar la necessitat d’explorar, que és el que et fa sentir viu.

Convoco la gent a un concert perquè he trobat un nou argument per defensar la vida

Has fet un disc on dius el mateix de sempre, però també hi ha coses noves. Tots aquests personatges, des del jo que canta que sembla més autobiogràfic, fins a Khalifa o Seedol, què tenen d’etern i què surt d’un moment concret de la història?

Crec que estem en una fase de la història del pop que permet conviure molts estils molt diferents. No només cal interessar-se per nous temes, noves sonoritats o noves fusions, sinó que també es revisita molt. També la cultura pop és molt menys exploratòria abans. Una nova pregunta que ara ens fa la música popular és fins a quin punt la poden fer les màquines, fins a quin punt acceptem la màquina. La meva única curiositat sonora la tinc més o menys resolta. La proposta de Mishima no ha estat mai intentar tenir una sonoritat del dia, ni de ser molt tastaolletes a l’estil David Bowie. Contra l’estratègia de cavar molts forats petits per buscar un tresor, Mishima opta per cavar-ne un i fer-lo molt profund. En el personatge dels quals parles, noto constants en la història de Mishima. El personatge que canta ‘El gran lladre’ podria ser el mateix que canta ‘Un tros de fang’ o ‘Qui més estima’; és algú que sap que tota relació humana és desigual i que, si hi ha equilibri, és molt precari, i que pot assumir perfectament ser el personatge secundari d’una història. Cantar des d’aquesta posició sempre m’ha agradat, trobo que és emocionalment intel·ligent. Però el jo que canta a ‘El Gran lladre’, que no estima exactament com ha d’estimar, no és una persona, sinó el pas del temps, que ens roba la possibilitat d’esmenar les cagades i aspirar a la perfecció. Aquesta és la novetat: abans tenia una ambició o una energia que em permetia obviar l’ara. Jo sempre he sigut dopaminèrgic, fàustic, ho vull provar tot i conquerir tot. I de fa uns quants discs tinc la sensació que el que podríem fer ho hem fet i el que ara ens toca és jugar. Ara hi ha més serotonina que dopamina. 

La circularitat del temps és un dels grans temes de Mishima, l’etern retorn de Nietzsche que també interessava a Vinyoli i que tant t’ha influït. Aquesta paradoxa de la repetició de tot plegat pot dur al desencantament, o a un costumisme resignat. Com és que Mishima canta aquesta circularitat i malgrat tot, escoltar-vos infla de noblesa?

És l’única raó per la qual faig música. Si no tinc aquest vitalisme, directament no faig música. Trobo una llauna algú que només es queixa en una cançó, que només em diu la merda que és el món. Convoco la gent a un concert perquè he trobat un nou argument per defensar la vida. La música em serveix per sortir de mi mateix i anar a l’altre, cosa que requereix una mínima energia. I l’energia és fundadora, és fèrtil. Això no treu que el que a mi m’interessa és constatar les esquerdes i les fragilitats, la brokeness of things que deia en Leonard Cohen. Les coses estan trencades, i hem de trobar la manera de reparar-les. Hi ha cant quan hi ha estratègia per reparar les coses. Per dir-te que tot està fet una merda, no faré un disc.

Has obert el tema de la màquina. A la cançó de Lee Sedol, gires la idea de l’algoritme per no caure en l’apocalipticisme, l’humanitzes dient que “a còpia d’errors, com tu i com jo va millorant”.

Aquesta cançó parteix d’un documental sobre l’AlfaGo, la intel·ligència artificial que va derrotar Lee Sedol, conegut com el Roger Federer del Go, el joc de taula japonès més antic, que a sobre té moltíssimes més combinacions possibles que els escacs. El que està bé és que Lee Sedol no s’erigeix en víctima, no es queixa de què la humanitat estigui conspirant contra la que era la seva idea del que és la humanitat, que és jugar a Go. A mi em passaria el mateix amb el futbol. Per mi el futbol és una metàfora molt gran de la vida, que s’ajusta a moltes coses de l’ésser humà. ¿I si un dia apareixen robots que juguen millor, que proposen formes meravelloses que m’inspiren i em donen idees més profundes de la humanitat? És com les matemàtiques, que serveixen per explicar la realitat, però elles soles expliquen coses que encara no hem vist a la realitat, funcionen soles i no et necessiten a tu. Lee Sedol s’enfronta a la màquina amb molt de coratge, és derrotat, pràcticament humiliat, excepte en una partida en què fa el “God’s move”, el moviment de Déu, un gest imprevisible i inspirador que guanya i ens recorda que la humanitat és això.

En aquest moment de la història del país crec que estic tan perdut com ho està tothom, i, alhora, crec que no hi ha res perdut

És el mateix que cantes de Mia Khalifa.

Exactament. La Mia Khalifa es troba en un moment de la història en què podria queixar-se del patriarcat, de la societat de l’espectacle, de la pressió sobre el cos de la dona… i no ho fa. Diu que és ella la que va decidir entrar a la indústria del porno, i que l’ha decebut, que no té ganes de seguir-ho fent. Després d’enfrontar-se als grans enemics com el capitalisme, el masclisme, rebre amenaces d’Al-Qaida… ho deixa per ella mateixa, perquè va preguntar-se si podia ser aquesta persona, i va decidir que potser no volia. La pregunta és en què consisteix la humanitat, que és ser un ésser humà, què és estimar. I quan algú com Lee Sedold o Mia Khalifa desapareixen sense queixar-se, és perquè pensen que la humanitat és en un altre lloc.

La idea de L’aigua clara és la que conté la humanitat que busques?

M’ha agradat L’aigua clara igual que em va agradar L’amor feliç. Sobre el paper, si et dic que trauré un disc que es titula “l’amor feliç”, em dius ves a la merda. El mateix amb l’aigua clara, quina imatge més fàcil i hortera. El que passa és que t’adones que, tant l’amor feliç en aquell disc com l’aigua clara en aquest, estan desmentits pel que diu el mateix disc. El disc era tot el que jo sé de l’amor feliç. Aquest disc és tota l’aigua clara que jo he pogut treure… i canto “algú que mai n’ha sabut treure l’aigua clara”. I també hi ha els canvis d’energia vital: sempre m’han interessat les addiccions i les substàncies que et permeten accedir a l’ebrietat. Quan deixes de voler embriagar-te i conquistar alteritats i vols formar part del moment present, l’aigua clara també tenia aquest sentit baptismal, deixar de beure i renéixer. No treure’n l’aigua clara de l’amor i, no obstant això, fer una cançó d’amor. O ‘El llibre de l’amor’, que és una versió d’un tema de Stephen Merritt, dels Magnetic Fields, diu que “el libre de l’amor és llarg i avorrit i ple de coses que tothom és massa jove per entendre”. És la mateixa posició que dèiem abans: ser vitalista encara que parlem de les esquerdes. L’amor ens continua fascinant. El misteri és a qui atorguem el focus. El que m’interessa de les cançons és que m’exposin al misteri de la vida i el converteixin en una forma. Una forma que jo pugui ballar, cantar i taral·lejar, perquè després pugui conviure amb el misteri sense que em subjugui. Al fons d’aquest abisme hi ha angúnia, però és també d’on surt la bellesa i la força per viure. Millor que siguis amic de la teva ombra.

Ara que parles d’ombra: En un concert al Liceu vas explicar que havíeu tocat ‘Abans que surti el sol’  a la vigília de l’u d’octubre. Ha canviat la relació de la teva música amb el fons polític del país?

Sempre que parlem a les entrevistes de política ens referim a l’actualitat. Però jo crec que les meves cançons són eminentment polítiques perquè són molt morals. Qui baixa una cançó a l’actualitat és una circumstància. ‘S’haurà de fer de nit’, per exemple, és una rondalla, una cançó de societat agrícola, que volia que digués alguna veritat fora del temps, que reconciliés una tensió entre oposats irreconciliables. I quan vam tocar aquesta cançó la vigília de l’u d’octubre, vam veure que commovia una mica més. Dit això, en aquest moment de la història del país crec que estic tan perdut com ho està tothom, i, alhora, crec que no hi ha res perdut. Des que hi ha democràcia, aquí ha guanyat el nacionalisme català, i des del 2010, això ha passat a l’independentisme. Res d’això ha canviat. Han canviat les pastanagues que teníem davant, els somnis i, com tots els països, hem d’esperar la pròxima pastanaga, per bé i per mal.

Tornat a les màquines, una pregunta meta-pop: La tecnologia està fent canviar el rol de la cançó, com el de tota la resta de dispositius culturals. T’afecten aquests canvis?

És clar que afecten! Et faria la metàfora amb el format “diner”. Al principi, perquè hi hagués diner calia que hi hagués intercanvi d’or. Després el paper dels bitllets, després el plàstic de la targeta de crèdit, i ara els números del codi binari. Quan més diner es mou en la història és quan més innoble o insignificant és el seu suport. Doncs, abans, perquè hi hagués música calia un ésser humà fent-la, tocant o cantant. Després va venir l’enregistrament en vinil, el cd, i el suport s’ha anat allunyant de la carnalitat, però guanyant en transmissibilitat, fecundant moltes més orelles. La música circula més que mai, però ha perdut el fet de ser el corrent central de la construcció d’identitat dels joves d’occident. En la meva adolescència, la música ho determinava gairebé tot: la sexualitat, el pentinat, el vestit, els interessos polítics. Avui en dia la identitat es construeix de maneres molt diferents i la música intervé en totes elles, però és un personatge molt més secundari. En un festival de música, la música és el pretext, però allà passen moltes més coses que en una sala de concerts on vas a veure un sol grup. Tu pots seguir anant a veure una banda com en gaudíem als noranta, o escoltar-la de qualsevol manera amb el mòbil mentre planxes. Jo crec que faig música preparada perquè tingui tots aquests usos, i m’agrada que tingui tots aquests usos. Simplement, no renuncio a l’ús que la música va tenir per mi. Que és el mateix de la poesia o el de l’art: si t’hi aproximes, pots fer la vida més suportable, ajudar-nos a conviure amb el misteri d’una forma més informada, i pensar que algú altre també s’ha fet les preguntes que tu et fas.

Com serà el directe del disc?

No ho sé, la veritat. Encara hi estem treballant i hem introduït instruments nous. Jo tocaré guitarra elèctrica, que no ho havia fet mai. El Marc té un Prophet, un sintetitzador amb uns sons molt bonics, el Vega s’ha comprat un banjo molt chulo, tindrem més teclats del normal, molt probablement violoncel… però encara tinc un mes per veure tot això, perquè ara mateix no en tinc ni idea [riu]. Són dues disciplines diferents, dos apartats del cervell, gravar un disc i fer-lo en directe, i alhora és veritat que gravem discs per poder tocar-los en directe.

M’he quedat pensant en quan has dit que la posició moral de saber-se la part fràgil d’una relació és la més intel·ligent emocionalment.

La posició intel·ligent no és la fragilitat, sinó que, un cop saps que rebràs hòsties, no abandones. Un cop saps que aquell és el foc que t’escalfa, saps que el foc crema, però necessites l’escalfor. Jo tinc cinquanta anys i no sé res de l’amor. Però em segueix interessant. Segueixo pensant que hi ha alguna cosa. M’agrada aquesta posició entremig, que no és “tot és una merda” o “m’han enganyat”, sinó, “tot és una merda, però hi soc”. Com la Mia Khalifa, que no ho deixa per l’explotació, sinó per una cosa dins ella mateixa que l’ha decebut. Soc un tros de fang, però em segueix interessant l’amor. Aquesta és la postura que em sembla que cal tenir davant de les coses