Crònica de les Revolucions

La Fundació Palau a Caldes d’Estrac va acollir tot el dia de dijous 11 d’abril de 2013 la jornada d’estudi Revoltes poètiques, Resistència i Resiliència al voltant de l’exposició La revolta poètica 1964-1982, comissariada per Vicenç Altaió i Julià Guillamon.

La Fundació Palau a Caldes d’Estrac va acollir tot el dia de dijous 11 d’abril de 2013 la jornada d’estudi Revoltes poètiques, Resistència i Resiliència al voltant de l’exposició La revolta poètica 1964-1982, comissariada per Vicenç Altaió i Julià Guillamon. Un jorn sencer de debat fructífer que va servir per rememorar una època intensa i celebrar-la des de la reflexió però sobretot l’emoció.

Sota el paraigües d’aquests conceptes de Resistència i Resiliència els coordinadors dels diferents actes, Margalida Pons i Jordi Marrugat, varen saber seleccionar, unir i compondre un magnífic programa que va servir per establir una sèrie de bases inicials que ens ajudin a fixar un primerenc estat de la qüestió del gran esclat i canvi que hi va haver en la literatura catalana als anys 70 tenint també en consideració la connexió amb els previs 60 i els posteriors 80.

Però per què Resistència i per què Resiliència? El primer mot es refereix a tot allò que duu a terme una acció de “resistir”, o sigui, oposar-se. El segon mot, en el camp de l’enginyeria, es refereix a una magnitud que mesura la quantitat d’energia que absorbeix un material en trencar-se sota una acció d’impacte. Per tant el títol de la jornada era molt encertat perquè concentrava en dues paraules un recorregut molt ampli per un moment històric complex i viu a través de la creació poètica i la seva importància en un moment de confrontació contra un espaitemps de dictadura franquista i de cotilles intel·lectuals. Després de posar damunt la taula les bases es va mesurar quin fou l’impacte real de tot plegat i com aquesta època reverbera fins a la nostra actualitat, o sigui, a més de comentar la Resistència i la Resiliència vàrem iniciar, com molt bé va comentar un dels participants, el professor Jaume Aulet, la resipiscència: mirar de racionalitzar què va passar exactament i així entendre com tot això encara ressona en l’avui. El seu resum va ser bàsic per tal de poder copsar una panoràmica de tot el que va tenir lloc a Catalunya.

El concepte de Resiliència també és molt important per un altre motiu, pel seu significat precís però també perquè prové d’un camp com l’enginyeria i, tot i això, l’apliquem de forma directa per parlar de literatura. O sigui, estem fent servir una paraula tècnica amb unes intencions transversals i multidisciplinars, que és el que va passar en aquella revolta poètica dels anys 70: els creadors varen indagar en diferents camps del coneixement desvinculats, aparentment, un de l’altre i els varen unir de forma fortíssima per crear una poesia nova, un art nou. Fèlix Fanés i Lis Costa varen precisament demostrar en les seves participacions que el ventall de possibilitats creatives d’aquests anys anaven més enllà dels límits preestablerts per instaurar noves noves obres fusió capaces de sorprendre i de sacsejar els suports més previsibles. Gràcies a la generació dels 70 hem entès que la poesia també pot trobar-se dins d’una cacofonia, unes pàgines d’anuncis classificats del diari, un film de pel·lícula retallada o un objecte físic com una pintura i una escultura.

El catedràtic valencià Ferran Carbó i l’editoria mallorquina Maria Muntaner també varen parlar de totes aquelles explosions quàntiques artístiques que varen proliferar tant al País Valencià com a les Illes Balears, respectivament, amb la creació de noves col·leccions de poesia, editorials, accions concretes i encontres amb altres terrenys com la plàstica. Recordem que artistes essencials com Miquel Barceló, Bartomeu Cabot o Joan Palou varen sorgir d’aquell entusiasme. Tots dos experts varen estar francament brillants resumint i concentrant tota aquella intensitat desfermada amb protagonistes com Josep Piera, Marc Granell, Salvador Jàfer, Jaume Pérez Montaner, Andreu Vidal, Lluís Juncosa o Damià Huguet i companyia.

Com també estigueren brillants Jaume Pont i Pere Ballart quan varen ser capaços d’indagar en l’antologia com un gènere literari en ell mateix, un gènere perillosíssim en efecte, però també grandiós. Gràcies a l’antologia es pot fixar una minihistòria de la literatura, i són múltiples les antologies que donen testimoni d’aquella revolta poètica. Aquests dos ponents varen comentar les instruccions d’ús, metodologies, virtuts i mancances del que hauria de ser una bona antologia i també aprofitaren per presentar la seva feina amb obres capdals com La nova poesia catalana (1980), de l’esmentat Pont i Joaquim Marco, o la tan recent Paraula encesa. Antologia de poesia catalana dels últims cent anys (2012) que Ballart acaba de publicar amb Jordi Julià.

El dia va concloure amb un recital a quatre veus per quatre dels protagonistes d’aquella època: Carles Hac Mor i els seus cops de puny verbal sorprenents (genial el moment de lectura del poema “No Badis Quo Vadis”), Joan Navarro i els seus poderosos poemes acompanyats per les pintures de Pere Salinas (“Com un llamp” ens va permetre penetrar un cosmos fulgurant), Miquel de Palol i versos del seu recentíssim llibre Aire amb cel de fons (les seves balades feren estremir però també riure, sobretot “Cançó de bressol”) i finalment Àngel Terrón i els seus llibres emotius, químics i alquímics (el seu poema “De Rerum Natura” hauria de ser obligatori per entendre la poesia com a eina de coneixement).

Veure’ls recitar em va fer adonar d’una cosa primordial, i és que si aquests creadors en el seu moment, quan eren joves en els anys 70 durant aquelles múltiples revoltes poètiques, es varen dedicar a reivindicar autors essencials de la literatura catalana però denostats pels estaments oficials (els casos de Joan Vinyoli, J.V.Foix, Joan Brossa, Blai Bonet, Agustí Bartra…) ara és el nostre torn de reivindicar tots aquests autors dels anys 70, propiciar els mecanismes idonis perquè la societat els assumeixi i els engrandeixi com mereixen. Aquest és el camí de l’evolució, de les baules que estableixen la continuïtat d’una història literària, una continuïtat que pot néixer de la connexió, en efecte, però també de l’oposició, exacte: la resistència.

Hi va haver altres sorpreses molt especials i al·lucinants que ens permeten penetrar el cor de la literatura catalana, la seva història, i això és una absoluta meravella: contemplar un collage, sí, un collage de Gabriel Ferrater que Narcís Comadira va deixar per a l’exposició; veure vídeos de fa 40 anys dels joves de Tarotdequinze i Llibres del Mall recitant a la Universitat Autònoma de Barcelona o a festivals multitudinaris com el Gespa-Price del 1975; tenir ben a prop objectes semisagrats com la màquina de ciclostil anomenada “la vietnamita” de Ramon Balasch per imprimir octavetes d’agitació política, primeres edicions increïbles de llibres fascinants o un pòster de la primera visita que va fer Frank Zappa a la Península Ibèrica quan va venir a Barcelona, el cartell que ho anunciava va ser imprès al taller de serigrafia Aiguadevidre, creat per Pucci Vilurbina, Oriol Treserra i Jaume Vallcorba, l’actual editor de Quaderns Crema i Acantilado. Sí, ell també va ser un jove revoltat, poètic, revolucionari.

Des d’aquest entusiasme, sabent que tot està connectat i que cal que se segueixi treballant incansablement, Pere Almeda, el director de la Fundació Palau, convida a tothom qui vulgui a aproximar-se a la Fundació que va néixer com a nucli del creador total Josep Palau i Fabre (un dels impulsors i defensors i exaltadors dels joves d’aquella època, que al seu torn també el reivindicaren) per tal de continuar aquest llegat nostre i amplificar-lo, tot establint diàlegs entre el passat i el futur, entre mestres i deixebles, entre les diferents arts i totes les possibilitats de la creació, fins i tot aquelles que encara s’estan gestant.

És impossible resumir tota aquesta exponencialitat expansiva i impactant en tan poc espai però precisament aquesta és la clau de tot aquest assumpte. Tal i com varen comentar Julià Guillamon i Vicenç Altaió quan feren un recorregut magistral per l’exposició La Revolta Poètica (1964-1982) revelant secrets i l’essència de tot el seu esforç, podem ben dir que això no es tracta d’una fixació definitiva d’una època, sinó tot el contrari, es tracta d’una selecció molt conscient que serveix com a principi i trampolí: és impossible resumir, com ja he dit, tota aquella potència però també aquest dia de reflexió, en tan poc temps i tan poc espai, però això és el principi d’una aventura nova que ens dóna les claus inicials per descobrir un univers que fascina pel que té d’entusiasme i de decadència, de brutalitat i d’agonia, de grandesa i fracàs. Gràcies a aquesta jornada de debat i reflexió i a aquesta exposició podem iniciar el nostre propi procés de descobriment, seguir investigant, i d’aquesta manera gaudir de tots aquells protagonistes que hi foren. Perquè, tot i que al catàleg i a les fotos no surten Antoni Clapés, Francesc Garriga, Màrius Sampere, Jordi Vintró i molts altres, ells també hi eren, perquè allò varen ser moltes revoltes poètiques al mateix temps que ara ens conviden a reviure-les.

Fou un dia molt important ja que aquesta exposició i aquesta jornada no tindrien cap sentit si no ens servissin a nosaltres per descobrir, o sigui, aprendre, o sigui, canviar, o sigui, millorar. Perquè la bellesa i el coneixement ens fan ser millors éssers humans, en efecte. La Revolta Poètica 1964-1982 ens serveix per a tot això perquè és un mirall des del qual hem d’emmirallar-nos. Una volada de joves creadors (poetes, escriptors, editors, artistes plàstics, músics, gestors, investigadors, etcètera) varen començar a propagar la seva passió i la seva obra en una voràgine que va sacsejar el panorama per metabolitzar el món. Era un canvi d’era, un canvi d’època, i aquells joves (però també els no tan joves) varen ser capaços de xuclar l’esperit del temps i marcar la diferència. I això és el que tots nosaltres, tots i cadascun de nosaltres, hem de fer també, amb passió i entusiasme, per tal de canviar aquest món nostre. Hi ha quelcom en aquest ambient molt similar a aquells temps. Molta negror econòmica, cultural i social, en efecte, una crisi devastadora, però això també ha de ser un generador de cultiu creatiu, per tal de tornar a marcar la diferència i avançar. Per tal de dur a terme, tots nosaltres, també, les nostres pròpies revolucions.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació