Com a mínim de devuit centímetres

L’editorial de poesia AdiA Edicions ja té un any de vida. L’editor, Pau Vadell, ha publicat a Glòria Julià, Lucia Pietrelli i recentment a Francesc Garriga. Antoni Riera Vives fa la crònica de l’aniversari poètic d’Adia Edicions a Calonge.

Va néixer per la vena del coratge dels mots, per la temeritat versada dels dies, per l’esclat rabent de tanta poesia. AdiA edicions encara es mama el dit, però creix entre les tentines i el vigor de les coses noves. Un any, va celebrar divendres passat. Les flors blaves i efímeres de les parets de l’església de Calonge, obra de Catalina Obrador, simbolitzaven la valentia artística d’aquesta editorial independent, idea filla de Pau Vadell i companyia.

Des del presbiteri, les veus sonaven fondes per la megafonia potser innecessària i un banc acollia dos pots de foiegras, dues botelles de vi, tres llibres. La il·luminació subtil donava forma als cossos de les coses elegants i les persones del desig. Primera, segona, tercera. Com un cotxe que accelera dins la fosca entre línies discontínues, els poetes parlaren. Glòria Julià, que ens recordà que Pau Vadell “no s’havia pensat a donar les gràcies a ell mateix”, ens explica per què l’herba de vegades és negra, segons on la trobem, o la palpem, entre acords d’una guitarra o vidres entelats rere una pluja qualsevol.

Volàrem a Maracaibo, entre mangos i manglars, amazònics pot ser, com dones sageteres d’un sol pit. Sebastià Portell i Clar ens presentava també el seu “donari”, un abecedari femení amb totes les passions, totes les pors i totes les frustracions de les dones que viuen, i de les seves mateixes. Trescant pels camins de la gràcia, Portell es reafirmava en la divisa: “A mi els homes m’agraden, sobretot, intel·ligents i sensibles. Com a mínim de devuit centímetres”, la mateixa curiosa que fan els llibres dels “Ossos de sol”. La “Llimona Verda”, la inesperada col·lecció de narrativa d’AdiA Edicions, és una mica més grossa.

I com que sabíem que demà no és mai i que havíem de sucar la llimona tota aquella nit, esperàrem la veu del mestre, la que puja com un coet de festa des de l’abís dels anys fins al cel de l’eternitat. En tengué prou amb dues gràcies inicials per fer-se escoltar, Francesc Garriga: “Des del presbiteri no he sentit res del que han dit els qui m’han precedit, ara entenc per què els capellans no escolten el poble. Potser si un fos jove hauria sentit alguna cosa, però ja se sap que de capellans joves, no n’hi ha”. Demà no és mai i per això editam i publicam i parlam i cantam sempre avui. Garriga, que fou reivindicat per Jaume C. Pons Alorda, curador juntament amb Pau Vadell de l’antologia garriguiana que es presentava divendres, recità alguns versos dels poemes inèdits que clouen l’antologia: “Confosos en la lluita, els sentiments / m’han rosegat els ossos. / inútil destriar / fer bé fa mal / fer mal fa bé (?) / llanceu la brúixola, poetes / no marca sempre el nord”.

Els moters, versistes i parauladors corrien rere les lletres d’aquella festa i aviat reclamaren un avituallament. Embotits de can Munar de Felanitx assadollaren els gavatxos, abeurats amb vins de les vinyes de Son Alegre, que cercaren maridar-se amablement amb els mots dits i amb les cançons que es farien tan poc temps després. En una finestra de la clastra, dins ombres negres, els poetes projectats recitaven els seus versos. I altra volta dins la capella, Dídac Rocher va ser Espriu, i Màrius Sampere, i Jaume C. Pons Alorda, i va ser, amb la seva veu de vellut gruixat, també, Francesc Garriga. Glòria Julià i Joan Carles Vaquer cantaren des de son cor les cançons d’Ovidi Montllor, mon cor, ton cor, son cor. Ovidi, al cor de tots. Nyé clogué la nit entre cerveses i gintònics.

Sis llibres de versos. Un de proses. Un pòster de Tonina Matamales. I molts de punts per no perdre el punt. Perquè els llibres d’AdiA no es llegeixen d’una tirada, sinó paladejant cada paraula, assaborint el gust aspre de les llimones, deixant eixugar els ossos al sol, plorant la vida i rient la mort. Com qui viu com si demà no fos mai.