Color de paraula

Després d’uns intensos –i densos, greus- noranta minuts, i ja al davant d’una menuda copa de vi negre apta només –contingut i continent- per a paladars de turista d’horari mediterràniament trasbalsat, un amic m’assaltà –a propòsit d’un poema que deixatàvem- amb una pregunta que podreu considerar, a primer cop d’ull, infantil o intranscendent: de quin color sóc, jo? De quin to em pintaries, ara? En vaig aventurar un. Un color que depenia, no del to amb què el revesteixo, si no del groc –o del verd, o del blau, era un exemple-, amb què ens deixem amarar, per les persones que ens importen, els contorns de la nostra absència de color. La pupil·la sempre és negra. L’iris, en canvi, i la mirada, el gest, prenen el color de les coses que, lluny només de veure-les, mirem i maldem per interpretar. I per posseir. Passa com amb els poemes i la veu dels poetes, que a voltes succeeix que ens canvien irreversiblement el color del triangle, del cercle, del buit, del racó de pell, d’olor o de memòria que, des d’una estasi intemporal de foscor, l’esperaven. Passa poques vegades, però quan l’onada de paraula verda, groga, vermella t’inunda, l’experiència és iniciàtica i brutal.

Al recital d’ahir al Palau de la Música Catalana –el XXIX Festival Internacional de Poesia a Barcelona-, hi anàrem amb tot d’ombres i de contorns per acolorir. I a jutjar pels comentaris del nombrosíssim públic que, any rere any, omple butaques esperant els acords, les dissonàncies i el ritme de la paraula nua, l’onada magenta, cian, a voltes blanca, del poema que esperaven arribà de la mà d’un o altre dels sis autors (més la veu d’Espriu, enregistrada i sempre necessària) convidats a ocupar l’escena del darrer dia de Festival. Ens obriren, plegats, un paisatge frondós. I fou així perquè la tria d’autors va ser prou diversa, tant en llengües com en estils i motivacions poètiques. Però no equilibrada, segons el punt de vista del qui us escriu: m’hi faltà una dosi de risc, d’experiment. M’hi va mancar algun roig texturat, la pastilla d’aquarel·la rompuda, o un traç dels que estripa el llenç. Com també, i canvio de registre, algun flirteig amb la teatralitat i la posada en escena: tot i seguir una successió pensada i, al meu entendre, encertada de poetes segons les intensitats i els deixos comunicatius dels autors, el recital transcorregué amb cadències de tràmit, com qui passa visita. És una percepció absolutament personal: prefereixo els espectacles teixits com a tal, amb discurs unitari, amb ressonàncies internes, i potser amb el suport –ni que sigui amb pinzellades breus i discretes- d’altres complicitats artístiques. L’argument del pressupost no sempre ha de ser l’excusa a l’hora de dissenyar un acte que pecà d’auster per molt que la paraula no necessiti vestimentes.

Deixant, però, grinyols menuts a banda, la nit no deixà ningú indiferent. Pintà i transformà. Jo em quedo –perquè em ve de gust destacar-los- amb un Parcerisas fondíssim, de vers seductor i de navalla esmolada, i amb un Fabio Morábito que –i crec que no l’erro- fou el gran descobriment del recital. Cuando nos vamos,/cuando dejamos otra vez/los muros como los tuvimos,/siempre queda algun clavo de ellos/en un rincón/o un estropicio/que no supimos resolver. Amarga ironia, la del poeta. I la del poema “Mudanza”. Vaig mutar, amb ell, al color que l’amic que us deia va resoldre i, ja tard, emportar-se.