Coloma Bertran: “La maternitat és un moment creatiu”

La violinista osonenca ha gravat el seu primer disc, 'Nocturns i Diamants', amb músics convidats

Oriol Roger Creus

Oriol Roger Creus

Pedagog per la Universitat de Barcelona i estudiant d’humanitats per la Universitat Oberta de Catalunya.

“De nit. Tot està en silenci. El violí sona. Calma. – Escoltar la nit, la lluna, la foscor. Música. Nocturns. – Tranquils. Lliures. Melodies. Poemes. Arpegiats. – Pizzicatos. Improvisacions. Experimentar amb loops i efectes. Nit. Amor. Vida.” Amb aquestes paraules, Coloma Bertran ens convida a conèixer les sensacions que l’han acompanyat aquests darrers anys de la seva vida. La violinista vigatana ens presenta Nocturns i Diamants (Segell Microscopi, 2020), un íntim treball que dedica als diamants del seu dia a dia. Amb el violí com a nexe, passant per poesia, col·laboracions exquisides (Gemma Humet, Carles Belda o Arnau Tordera, entre d’altres), efectes i de més, se’ns presenta l’oportunitat de somiar. Deixar-nos portar i somiar amb la tendresa de l’amor d’una mare, la senzillesa d’un conte de bona nit explicat pel pare, o l’alegre rebel·lia de l’infant més petit. La Coloma, Colometa sento que la crida el seu pare, ens ho explica.

Coloma Bertran. Foto d'Oriol Roger Creus
Coloma Bertran. Foto d’Oriol Roger Creus

Un amic proper, en Carles Belda, té una cançó que es titula Soc així. Si algun dia aquesta cançó sortís de tu, saps què hi diria?

Ostres! Em costa respondre. Però mira, primer de tot diria que soc una persona tímida, que no vol dir reservada. M’agrada la solitud sí, però també m’agrada compartir els espais amb la gent amb qui m’hi trobo a gust, a més que ho necessito. I tímida? Sí, sobretot ho recordo en els meus inicis. Recordo quan començava a tocar el violí, jo era molt discreta. Després vaig tenir la sort de fer classe amb en Quim que va ensenyar a agafar confiança, a tenir seguretat en mi mateixa. Tots aquests anys han estat acompanyats de tot un treball de vèncer la timidesa. I el més recent que et podria explicar és que fa ben pocs anys, davant del públic, no m’atrevia a parlar. Em resultava difícil i trobava una barrera el fet de presentar, d’interactuar. Tot just va ser fa dos estius que vaig fer-ho per primera vegada; I mira, em va agradar! Clar, llavors va ser sobtat preguntar-me: “Escolta, i per què aquest bloqueig que t’havies posat?” Com a exemple més recent. Musicalment, i en l’àmbit personal, perquè crec que va relacionat, soc una persona ben curiosa. A mi el violí, la música, m’agrada entendre’l des de diferents perspectives. Quan vaig començar a estudiar-lo vaig fer-ho a partir de l’estudi del clàssic. Però en el moment que em vaig adonar del ventall de possibilitats que hi havia, com fer-lo sonar de tantes maneres diferents, vaig descobrir una cosa que des d’aquell moment m’ha atret sempre. Clar, a escala personal m’ha passat el mateix. D’estar amb uns amics, estar-ne amb uns altres… Em sento identificada amb trobar-me en diferents mons i no en un sol lloc.

Una curiositat que es pot notar en la quantitat de trajectòries musicals, en plural, que podries arribar a explicar.

Just el que t’explicava; curiositat i ganes d’aprendre. Aprendre de diferents cultures, fins i tot. A tall d’anècdota, recordo que a l’institut tenia un professor de català que m’agradava molt, que ens feia fer redactats sovint. Un dia ens va plantejar el tema de les llengües: ens va preguntar que en pensàvem, etc. El record el tinc perquè em van fer escriure sobre el fet que cada llengua, depenent de l’idioma que parlis, et fa veure la realitat d’una manera diferent. Doncs bé, traspassar aquest sentiment a la música. Segons aquell país on visquis, la seva cultura, les tradicions i costums, els fets que hi passen; t’expliques d’una manera o altra. I això, que té relació amb l’idioma, penso que també té relació directa amb la música. En la música, cada vegada que jo he explorat, que he acabat entrant en diferents gèneres per curiositat, ha estat perquè m’ho he ensumat. Que en el clàssic hi ha una manera de fer que, a mi, tot i que el tipus de música m’encanta, potser personalment hi ha coses on no acabo d’estar a gust, sense generalitzar. Després, és quan passes al món de la música tradicional i dius; Uau! Tot el que allà hi faltava aquí ho trobes (sabent que aquí també hi haurà coses del clàssic que no hi seran i, que al final, veus que els mons es complementen). I en la suma vas construint. Amb el món del jazz igual… Al final, el què estàs fent, és enriquir-te de diferents llenguatges.

Aquest estat de la maternitat ha de poder ser una realitat; el fet de ser mare i músic. El demanem, sense buscar que sigui un element massa reivindicatiu.

Com has portat el fet d’haver presentat el teu darrer treball entre l’entrevista virtual i el concert presencial?

Mira, sí que és veritat que estava previst així: abans que passés tot havíem acordat que el disc sortia a principis d’abril. Després, veient la situació, va ser quan vam decidir mantenir la data, que tot això no ens havia de frenar. Era un moment estrany, però la vida continuava i la música no podia frenar; vam decidir tirar-lo endavant. És cert, els concerts en aquelles dates van caure tots: no en vam fer ni un. I, encara ara, uns s’han pogut moure i altres no tenen ni data. Després, tot el tema de les entrevistes va ser virtual i telefònic, és veritat. M’hauria agradat més que fos presencial? Sí, és clar, però almenys vam poder-ho fer. Pel que fa a la presentació del CD estic contenta de com va anar, va ser una proposta de la revista Enderrock i de Segell Microscopi. Trobar-nos online, juntament amb totes i tots els col·laboradors i, així, parlar una estona de què era el disc. Per ells també era la primera vegada que ho feien, i crec que tots en vam quedar contents. Ho vam provar, jo vaig quedar agraïda d’haver pogut tenir aquest moment per mi, pels col·laboradors. I mira; va funcionar.

Coloma Bertran. © Oriol Roger Creus

Més d’una vegada, has dit que amb Nocturns i Diamants  “pretens fer arribar aquella calma, aquella serenor, amb la qual ha estat creat”.

Suposo que, quan ho dic, em refereixo a alguna cosa que té a veure amb la maternitat. Farà quatre anys que vaig ser mare, i just quan la primera va fer dos anyets, va arribar la segona filla. Jo abans de la maternitat venia de tocar a totes hores, de molts concerts. Llavors és just quan arriba l’embaràs que et trobes, de sobte, en un moment que t’atura. La baixa per maternitat, un moment que et fa parar de cop. Doncs bé, en néixer la primera filla va haver-hi moltes estones que començava a trobar a faltar tocar. Però això et passa perquè no tens temps de res més que no sigui fer de mare; les vint-i-quatre hores del dia. D’altra banda, és un moment d’una gran creativitat, potser dels més creatius de la meva vida i que segurament ja hi té relació. Mira, em trobava bressolant-la perquè s’adormís, i de cop i volta em sortien tres o quatre cançons. Però clar, en aquell moment havia de seguir bressolant. Després aprofitava que dormia i em tancava a l’habitació, em posava a gravar. I res més que això, aquestes composicions que han anat sortint d’aquesta època, d’aquest moment tan necessari. Sempre dic que era el meu moment per cuidar-me, tenia la necessitat d’expressar-me, de treure tota aquesta música que tenia encallada: Tocar el violí em servia per trobar-me amb mi mateixa. És un moment que, ens passa a totes les mares, et preguntes: On soc jo? Què se n’ha fet de la meva vida? I aquestes estones complien amb la funció de retrobar-me. Per mi, en aquest sentit, ha estat un procés sanador. Més tard, amb les primeres persones amb qui comparteixo el treball que he estat fent, moltes d’elles em diuen que quan l’escolten es troben bé, els fa estar a gust. I ostres, si aconsegueixo que la gent, quan s’ho escolti, estigui bé (a més amb els temps que estem vivint), per mi ja és molt. A casa em passava que, vegades i vegades, quan estava al menjador ja havent sopat i amb les nenes, tot i tenir molta música, em preguntava què podia posar per calmar l’ambient. Em costava moltíssim trobar-ho. Ara, i ja ho vaig començar a notar quan escoltava alguna mostra que anava enregistrant, crec que Nocturns i Diamants és bastant ideal per aquest moment de calma. Com que jo el buscava, i en aquells temps no ho trobava, per això; si qui ho escolta aconsegueix aquest estat de calma quan el busca, ja en quedo satisfeta.

Et refereixes a trobar-ho a través de les cançons de bona nit, cançons de bressol…

Bé, sí, cançons de bona nit i de bressol, però no només això, també d’amor, per exemple. Amb això vull dir que és cert, te’l pots llegir des del punt de vista dels nens aquest disc; però també des de la perspectiva de l’adult. O sigui, no és un disc dirigit per a nens. Per molt que, en el meu cas, les protagonistes principals són elles (les filles), també és un disc pensat per als adults. Per posar un exemple, la cançó que canta en Carles Belda, que es diu Cançó de bressol per anar als contes, i que la lletra és d’en Víctor Sunyol, el primer cop que la va sentir en Quim (la meva parella), es va emocionar. Deia que l’havia transportat als seus records d’infantesa. Amb la cançó que canta la Gemma Humet, que també es diu Cançó de bressol i en aquest cas és d’en Jaume Coll Mariné, penso que passa exactament el mateix. En el CD hi ha els temes, i aquests es poden llegir de diverses maneres.

Justament la Gemma (Humet) fa pocs dies que també ha tret disc; Màtria (Satélite K, 2020). En el seu treball també es parla de la maternitat, de la dona, dels fills… Quin missatge hi ha en totes aquestes idees?

Per una banda ressaltar lo bonica que és la maternitat, el creixement constant que representa. De cop i volta ets una altra persona: et transformes. Ja des de l’embaràs que hi ha coses que canvien, passant pel moment del part (que cada un d’ells és diferent), i tot va sumant. La maternitat… (Entre broma i broma, tot s’atura una estona i, lligat a la pregunta, la Coloma explica que no dorm massa aquests darrers anys) El tema del dormir és un altre, em desconcentro sovint­ (diu entre rialles). Amb la Gemma n’hem parlat quan ens trobem. Jo en aquella època li explicava que tenia ganes de tocar, i ella em deia que es trobava en una situació similar. Li explicava que amb altres projectes resultava curiós: una colla de músics on tots érem pares. Doncs bé, potser per aquesta colla d’amics, que alguns són pares, tots poden portar els seus fills i fer un concert amb normalitat i per una mare és més complicat. Jo, en un concert, si porto la meva filla em reclamarà, voldrà venir amb mi. I això implica que jo també hauré d’estar per ella, és clar. Totes aquestes preguntes també es volen veure reflectides en el treball que he estat fent. Aquest estat de la maternitat ha de poder ser una realitat; el fet de ser mare i músic. El demanem, sense buscar que sigui un element massa reivindicatiu. Simplement aquesta idea, que la maternitat és un moment creatiu, primer de tot, i que la majoria de dones no el poden aprofitar. Segon, que hem de poder ser mares músics. Jo tinc la sort que la meva parella també ho és de músic, per tant el tema el portem bé. En aquest sentit m’agrada remarcar-ho, però tampoc voldria reclamar res. El meu cas ha sortit d’una forma natural i amb l’única necessitat d’expressar alguna cosa més pròpia. Un disc fidel al punt que vivia, espontani: com el moment de ser mare. Quan ets mare tens molt a aprendre, i ser-ho juntament amb l’ocupació de músic no és fàcil, però es pot fer.

Per això aquestes 13 peces, amb col·laboracions (Arnau Tordera, la Ju…, Carles Belda, Sanjosex), que interpreten lletres dels poetes Jaume Coll Mariné i Víctor Sunyol: Una mescla que mereix un tracte, quasi, individualitzat per tema.

Cada tema té el seu tracte, sí. Hi ha un primer procés que és meu i està fet a casa, totalment en solitari. Ningú va escoltar res, ni amb la meva parella teníem temps per revisar-ho. La inèrcia del dia a dia tampoc ens ho permetia. Llavors, a mesura que anava musicant els poemes, per cada un d’ells, ja m’anaven venint al cap persones i veus, la Gemma, l’Arnau… Persones amb qui, amb la majoria, ja hi havia treballat anteriorment. I d’altres que també m’he imaginat i que no hi són, que no tenen cançó. Va ser un camí fàcil i maco. Després, a l’estudi, també és divertit veure com allò que tens al cap es transforma. Una cosa és el que t’imagines, una altra quan et trobes a l’estudi gravant. Allà cada tema s’encamina cap a altres bandes. També és veritat que en un primer moment t’ho escoltes, rumies, i pot arribar a costar. Però després, a poc a poc, hi acabes entrant. Al capdavall tot ha estat molt natural, tranquil i íntim. Des del moment que les he escrit aquí a casa, fins que les he passat a l’estudi amb en Jordi Casadesús (Fonderola). I amb els col·laboradors el mateix, tant amb els que han vingut a gravar a l’estudi de Fonderola, com els que ho hem fet en altres estudis.

Amb la Ju vas gravar Si… Música i filosofia?

És un text que vaig trobar en aquestes estonetes que deia, que les nenes dormien. Tenia moments per llegir, no només tocar; moments per mi. El llibre d’en Jaume Coll Mariné és un llibre que tinc molt a mà, però amb el cas dels poemes d’en Víctor Sunyol va ser diferent. El poema que interpreta la Ju és un poema que, gairebé, vaig trobar per casualitat. En llegir-lo, va ser d’aquells poemes que et deixen atrapada; vaig entrar-hi directe. I de seguida el vaig rellegir, vaig agafar el violí i el vaig començar a musicar. I en posar-m’hi, el principi em va sortir de seguida, acabar-lo va ser una feina més complicada. Quan li vaig dir a en Víctor que estava musicant aquest poema, que ben bé no és un poema sinó que es tracta d’una teoria poètica, va quedar ben sorprès.

Parem un moment: Per què no juguem? A Nocturns i Diamants jugues amb certes persones, amb qui jugaries si el què haguessis de fer és una nadala?

Doncs em xoca, perquè precisament haig de fer una nadala i la faré instrumental… Però bé, vaig fer una nadala fa un parell d’anys que era El Noi de la Mare. Una de les nadales que em desperten tendresa especial. I,ara que s’acosta Nadal, he decidit que la tornaré a fer. Mira, si hagués d’escollir un cantant crec que m’agradaria que fos una persona gran, i no sé qui. Posats a triar seria una iaia. Ara mateix no tinc ningú al cap perquè les meves iaies no hi són, sinó, serien elles.

El pizzicato ha estat un recurs indispensable que ha sorgit de la necessitat de no despertar les meves filles: jo tocava i elles dormien, per això hi és tant.

Un tema folk?

Mm… Tinc molt clar quins artistes vull, però així i tot costa. Per exemple, si fos una cosa més irlandesa, m’agradaria jugar amb la Núria Graham. Un tema celta m’agradaria fer.

I si fos un tema amb aires de pregària?

Una persona que no conec. La segueixo i m’agrada el que fa. Et diré qui perquè és una persona que m’arriba moltíssim, per l’ànima que té: la Ivette Nadal.

Sempre pot haver-hi una segona onada, un rebrot de Nocturns i Diamants…

I tant. De fet, de temes, en vaig escriure el doble dels que hi ha al disc. Els anava component i, una de les coses que em va passar, és que uns amb els altres s’acostaven bastant (que va ser quan vaig haver de seleccionar). Però bé, tinc les idees i almenys un altre disc que reculli totes les sensacions d’aquesta època el podria fer. M’han quedat persones i persones que tinc al cap, i bé, ja es veurà.

Al final, l’arrel que uneix el conjunt ets tu i el violí. Un treball on explotes moltes de les sonoritats de l’instrument.

Sí. Primer de tot neix de la necessitat d’expressar un sentiment molt propi, un cop més. Tocant en diferents projectes, persones, estils, he après moltíssim. Però també és cert que, en els projectes, a vegades hi ha llibertat i d’altres no n’hi ha tanta. Aquest moment tenia clar que volia expressar ben bé el que em sortia de mi mateixa, alguna cosa que sentia com a nova. I ho sento nou perquè tot surt i neix de la improvisació: d’agafar el violí i posar-se a tocar. Per exemple; amb el tema del pizzicato. Ha estat un recurs indispensable que ha sorgit de la necessitat de no despertar les meves filles: jo tocava i elles dormien, per això hi és tant. El nexe que va unint els temes. Sí que és veritat que m’han quedat els chops per treure, tècnica que resulta ser més sorollosa. Espero que en els propers treballs, en situacions menys nocturnes, pugui treure més aquest ritme perquè és un element que m’agrada. Amb el swing em passa. En la introducció d’Avui que el Sol ens ha sorprès ben alt, hi ha molt de swing i intenta ser un petit homenatge a en Didier Lockwood, el meu professor de violí-jazz. Ens va deixar fa poc temps i, d’alguna manera, també el disc li vol retre un petit homenatge cap a ell.

Les màquines poden arribar a expressar coses; tu expresses amb ells i ells expressen amb tu.

I tot allò que és maquinària i t’ajuda a fer altres tipus de sons…

El tema dels loops? Doncs vaig anar a treure-li la pols. Feia temps que ho tenia, i la situació m’hi va portar. No podia quedar amb la gent, havia d’estar per casa i vaig decidir treure-ho i jugar, a veure què passava. Amb els pedals més del mateix; joguines que et permeten que no tot soni igual. I més enllà que puc anar. He fet servir octavadors, delays, algun efecte reverb… També m’agrada mirar-m’ho des del punt de vista que, quan faig servir aquestes màquines, el que estic fent és donar vida. Els tens allà aparcats i de sobte els hi dones vida amb les creacions que fas, fins i tot, arribant a tenir una mica d’ànima. Poden arribar a expressar coses; tu expresses amb ells i ells expressen amb tu.

Coloma Bertran. Foto d'Oriol Roger Creus
Coloma Bertran al jardí de caa seva. © Oriol Roger Creus

Per acabar, no es podria passar per alt la figura del músic-docent.

En el CD també hi apareix. És en Guillem Soler, professor amb qui havia treballat a l’escola de música de Taradell. Jo vaig començar als 18 anys, tant a fer classes com a tocar. Ja venia d’abans, però a partir dels 18 és quan allò es fa oficial. He tingut la sort de poder fer les dues coses al mateix temps. D’entrada treballar d’allò que m’agrada i m’apassiona; que és la música. Com a intèrpret i com a professora. I des de sempre he portat les dues coses juntes, per mi igual d’importants, amb els seus espais diferenciats. Amb en Guillem ens coneixem de Taradell, escola on hi he estat anys. Amb ell, en el disc, apareix la Dia Sañé que és una alumna que conec d’allà, de l’escola. Ja l’havia vist, l’havia escoltat de més joveneta. És d’aquelles persones que sents cantar i dius: Ostres, com canta aquesta noia! I en el CD hi ha aquesta representació; la relació entre el professor i l’alumne, que per mi també era rellevant que aparegués. En el meu cas en Quim Térmens, en Didier més endavant… Són persones a les quals sempre els estaré agraïda.

Mira, última, música i educació. No sé com la veus aquesta relació.

D’entrada et puc dir que vaig estudiar primer de magisteri musical. Va ser en començar segon quan m’adonaria que trobava a faltar la música. Llavors vaig decidir provar d’entrar a l’ESMUC; en necessitava més. Si ho relaciono amb les escoles, tot el que té a veure amb les arts ho trobo una mica arraconat. És evident que hi ha de ser molt més a l’escola, fins i tot a les escoles de música diria. Jo sempre he trobat a faltar la part creativa de l’educació musical. Els nens tenen aquesta creativitat desbordant, una creativitat que han de poder expressar. En el meu cas, quan puc dur a terme exercicis que treballen aquest aspecte, al·lucino. Tant de bo els adults poguéssim tenir aquesta capacitat. Sobretot això, primer de tot reivindicar més hores de música, més hores de formació. Si ho porto a la meva experiència, música, eren hores de cantar cançons per anar a missa o tocar la flauta: i no ha de ser això. I després, m’agrada quan veig, per exemple, instituts propers que fan activitats de glosa; és impressionant. Hi ha persones que estan fent coses potents, que potser falta conèixer-les més i, al final, per què no?, portar-ho a les escoles.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació