Codi a Nai: el teatre per la pell, la poesia a les venes

Des de fa alguns anys el poeta Bernat Nadal, amb la col·laboració dels veïns de la seva casa d’estiu de Cala Morlanda, es preocupa perquè cada mes d’agost hi hagi algun tipus d’acte poeticoartístic en aquest nucli de cases baixes i xalets de la costa manacorina.

Enguany, el programa ha estat doble, gràcies a la col·laboració desinteressada de La fornal d’espectacles, que dirigeix Joan Gomila. Així, el mateix Gomila, acompanyat de banda musical, protagonitzava ahir també El gust és nostre, un muntatge de pretensions antològiques a partir de poesia catalana. I fa dues setmanes ja ens arribà el primer tast d’aquest estiu poètic morlander. Codi a Nai, representat per Xesca Vadell i Antònia Monroig, que hi posà música i cançó. Vadell, tot i la seva joventut, és un valor consolidat dins l’escena illenca i catalana en general. L’actriu manacorina obrí les comportes teatrals i donà llibertat al seu torrent interpretatiu. D’esquena al públic, amb el tors nu, només coberts els pits per uns sostenidors del color de la carn, encetà la meravella davall el morer de Cala Morlanda, podat en cura perquè sigui ombra i recer, però també caixa escènica d’un teatre molt particular. Dues dones joves amb camisa de dormir, uns llençols, una cadira cordada de bova, tres faristols, una guitarra elèctrica. I la completa rodonesa dels textos de Miquel Àngel Riera, ben triats i ben ordenats en un camí coherent i suggeridor. La pell, un element tan característic de l’obra de Riera, sembla aquí esdevenir sinònim d’autenticitat, de despullament, de franquesa. Vadell ens parla amb la veu nua i omple de mirades i gests l’escenari improvisat de davall el morer de Cala Morlanda. Li agrada la paraula, però també és una actriu en moviment, que sap emprar el cos i treure’n profit, mentre ens xiuxiueja o ens crida les paraules de riera, que escriu “a favor dels homes amb cara de tot”, el vitalista Riera que diu que “viure, senzillament em plau, perquè tu n’ets”. Però també hi ha el Riera social, el que, còmplice ens mostra Vadell eixancada a la cadira girada cap a nosaltres, amb els braços damunt el respatler: “No em faceu plat a mi perquè vosaltres tengueu fam”. Sí, aquest riera que cantava ahir com podria haver cantat avui, tan vigent: “Comtemplau el país sense sagnar-lo, deixau-nos ser qui som”. Vadell és acompanyada en aquest muntatge per Antònia Monroig, que hi aporta l’originalitat trencadora d’una guitarra elèctrica de toc minimal i aspre alhora i una veu de seda, a estones corprenedora, d’altres vacil·lant, que deixa descansar Vadell de la tensió dramàtica i alhora la complementa amb potencial encara per desenvolupar. Tanmateix, la “indefugible necessitat de tocar” sempre retorna perquè el que ens agrada de tu, de tu, i de tu, “és que siguis de carn”. L’espectacle camina cap al crepuscle, com hi caminava Riera i ens mostra el vitalisme, un cert desconhort, una emoció a estones continguda i en d’altres desbocada, per acabar concloent que “com més visc, manco en sé”. Vaja, que “m’agrada saber que en ser feliç acabaré plorant”. Res que no haguem pensat molts de pics tots, però posat en paraula de poeta i cos d’actriu.