Xavier Benguerel, in memoriam

Ha mort el compositor barceloní Xavier Benguerel i Àlex Susanna el recorda amb aquest article.

Xavier Benguerel (Barcelona, 1931-2017) encarna com pocs la figura del compositor contemporani que, després d’uns inicis abduïts pel dodecatonisme de la Segona Escola de Viena i el serialisme integral posterior, entra en crisi i opta per replantejar la seva creació musical a fi d’aconseguir una major llibertat expressiva i de passada reconnectar amb el públic. Diguem que s’allunya dels excessos d’una experimentació sovint entotsolada, hermètica, vàcua o gratuïta, i passa a concebre la seva obra, d’una banda, com una gran conversa -o interacció- amb alguns dels referents culturals que més l’han acompanyat, interessat o colpit: des del “Llibre vermell” de Montserrat fins a l’obra d’artistes com Subirachs o Dalí, passant per l’obra poètica d’autors com La Fontaine, Baudelaire, Valéry -a través de les traduccions fetes pel seu pare, el novel.lista Xavier Benguerel Llobet- o Espriu, així com altres de més joves amb qui ell també es va relacionar. De l’altra, com una exploració tan intensa com extensa del llenguatge musical en tot el ventall de gèneres, formes, formacions i instruments de què pot valdre’s. D’aquí l’extraordinària riquesa i heterogeneïtat d’obres que presenta el seu catàleg per a un sol instrument, duos, tota mena de conjunts instrumentals, cor a cappella, concerts per a solista i orquestra, simfonies, obres simfònico-vocals i òperes.

És doncs gràcies a la seva creixent independència estètica -un guany assolit després del que ell mateix qualifica com d’etapes pre-serialista, serialista i post-serialista- que, de mica en mica, Benguerel compon una obra tan polimòrfica com imprevisible, però a partir de llavors regida per un irrenunciable afany de comunicabilitat, com ho explica a Notes de la meva vida (Memòries 1931-2009) amb una honestedat i consciència crítica gens freqüents: “Vaig experimentar una certa fatiga creadora: tenia la sensació que tot aquell material utilitzat per construir el meu edifici sonor no era prou sòlid. Pressentia el canvi. Era un material exhaurit.” A una conferència que va fer a la Universitat Autònoma de Barcelona el 1993, ho va explicar de la següent manera: “La necessitat de canvi es va manifestar a la fi de la dècada dels setanta. Em va fer pensar que el compositor havia de triar un llenguatge més coherent, més senzill, més clar i, com a conseqüència, més comprensible. Potser podia tractar-se d’una reacció en contra d’un tipus de música que havia arribat, a parer meu, a un carreró sense sortida (…) Vaig creure doncs que les obres havien de ser comunicatives i aquesta comunicació solament seria possible d’acord amb unes premisses i unes fidelitats que tenia ben definides”. Anirem veient quines eren unes i altres.

Ara bé, això no vol pas dir de cap manera un retorn a la tonalitat sinó la creació d’un llenguatge i un món sonor propis, i fins a un cert punt reconeixibles, per tal que la música del nostre temps tornés a interessar el públic dels nostres auditoris: “Havia d’abandonar certs elements i rescatar-ne d’altres”, ens diu a Notes de la meva vida. Però com, i quins? Verdi ja havia dit allò de “Tornate all’antico e sarà un progresso”, però això no implicava pas recuperar de cop la melodia, entre altres coses perquè fer-ho comportava l’adopció d’uns plantejaments incompatibles amb la llibertat de l’experiència de la música contemporània. Allò que es proposa Benguerel és la recerca i formalització musical del lirisme d’una manera ben personal i intuïtiva, a través “d’elements expressionistes d’un lirisme moderat o, fins i tot, agosarat. No tant en la línia melòdica com en el contingut del resultat sonor”, els quals l’ajuden a trobar “una harmonia amb unes textures més diàfanes i amb un color especial, que sóc incapaç de definir però amb el qual em sento molt identificat”.

Tanmateix, que ningú no s’enganyi, no es tracta de fer tabula rasa: “no em cansaré de repetir que el que avui plasmo en el pentagrama no neix ara, sinó que té una llarga vida anterior. No es pot esborrar ni es podria fer desaparèixer tot d’una el que la música m’ha ensenyat en anys de convivència mútua. He procurat eliminar tot allò que considero innecessari. Sempre quedaran, però, unes bases, uns principis immutables, que porto encastats dins meu i que mai no es podran substituir”. Sigui com vulgui, no hi ha dubte que l’obra que marca un punt d’inflexió i li mostra un nou horitzó compositiu ple de possibilitats líriques és el Llibre vermell, sens dubte la seva obra més interpretada i coneguda tant a nivell nacional com internacional, on s’atreveix a manllevar -amb gran eficàcia- aquestes suggerents melodies medievals montserratines del s.XIV per “incrustar-les en un altre llenguatge estrany al dels seus modismes i dins del qual, precisament, emergeixen amb força”, com diu Carles Guinovart.

Si alcem doncs la vista retrospectivament cap al que ha estat la seva trajectòria compositiva des d’aquells anys vuitanta del segle passat en què d’alguna manera Benguerel es reinventa, veurem que amb l’òpera de cambra Spleen (llibret de Lluís Permanyer, 1984) va començar una nova etapa caracteritzada per una creixent atracció per les grans formes, la depuració d’un llenguatge cada cop més deslliurat de models, escoles o vanes experimentacions, la recerca d’un major impacte expressiu, dramàtic i comunicatiu, així com una gran heterogeneïtat pel que fa als seus estímuls, motius o punts de partida, com ho podem veure en obres de tanta envergadura i diversitat formal com el Llibre vermell (1988), el Rèquiem a la memòria de Salvador Espriu (1989), el Te Deum (1993) dedicat a Josep M. Subirachs, “La sanch” (llibret de Patrick Gifreu) per orquestra, cor, mezzo i baríton (1996), la Missa Spirenssis (2001), el Concert per a piano (2004), el Doble Concert de la Porta Ferrada (2005) per a violí i violoncel, Kiev, Concert per a violí (2008), l’òpera Jo, Dalí (llibret de Jaime Salom, 2011), el cicle sobre Les flors del mal (2013) per a soprano, baríton, cor de nens i orquestra, o el poema simfònic El cementiri marí (2014) per a recitant, orquestra i cor, basat en el poema homònim de Paul Valéry, la seva darrera gran partitura tot just estrenada a França el 14 de maig d’enguany sota la batuta de Daniel Tosi: tota una declaració d’intencions, una fita i una feliç culminació de la seva trajectòria. Sense oblidar, però, una riquíssima producció cambrística, on destaquen obres com Capriccio Stravagante (1974), les 7 Faules de La Fontaine (1995), Concerto grosso (1997), el quartet Croquis (1998), Concert de tardor (2005) per a guitarra i quartet de corda, Palau d’hivern (2005) per a soprano, clarinet i quartet de corda, Quintet de la Sala de Llevant (2005) per a clarinet i quartet de corda, Fantasia dramatica (2010) o, la darrera peça del seu catàleg, un In memoriam David Padrós (2016) també per a sextet.

Un corpus impressionant per ambició, resultats i projecció: un bon nombre d’aquests encàrrecs i estrenes s’han produït indistintament a Catalunya i a l’estranger i s’han interpretat en nombroses ocasions, auditoris, i amb orquestres, cors, solistes i batutes d’allò més prestigioses. Pocs l’han valorat amb tanta precisió com Tomás Marco, que amb motiu del setantè aniversari del compositor va escriure: “Su música representa mejor que ninguna los afanes de la Generación del 51 por lograr un lenguaje moderno que no excluya las raíces, una revolución sin destrucción de puentes y una construcción que no destierre la comunicación”.