Virtuosa Leticia Moreno

Se n'ha parlat, i més que se'n parlarà. Leticia Moreno (Madrid, 1985) és una virtuosa de cap a peus.. La violinista Leticia Moreno, proposada pels millors auditoris a l'ECHO Rising Stars, ha enlluernat el públic al Palau de la Música.

Se n’ha parlat, i més que se’n parlarà. Leticia Moreno (Madrid, 1985) és una virtuosa de cap a peus. Proposada pels millors auditoris a l’ECHO Rising Stars, la violinista ha enlluernat el públic al Palau de la Música.

Dimecres passat, la sala de concerts del Palau -gairebé plena- l’esperava amb impaciència. Decidida, la violinista va aparèixer a l’escenari amb un aspecte desafiant molt a joc amb el repertori. Lluïa un vestit escotat, llarg fins als peus i d’un vermell intens, per on hi lliscava una llarga cabellera recollida. Esquena recta, pit enfora i pas ferm. Leticia Moreno ja apuntava maneres amb el llenguatge corporal i visual. Al seu costat hi tenia la pianista Ana María Vera, una acompanyant a l’alçada de l’estrella.

El primer que li sentim a Leticia Moreno és la respiració, intensa en molts moments. Amb la Sonata per a violí i piano en La major de César Franck i de la mà d’un violí Nicola Gagliano del 1762, comencem a experimentar el domini absolut que la violinista té de les dinàmiques i del sentit de l’expressivitat. Agafa l’instrument com un tresor, sempre en posició horitzontal i amb els braços ben enlaire. No es mou amb el violí, sinó que sembla que el violí la mogui a ella. De vegades, arquejant el seu cos enrere sense perdre l’horitzontalitat. En arribar al Recitativo Fantasia, Leticia aconsegueix la seva absoluta excel·lència musical, que no abandona fins que surt de l’escenari. L’expressió de la cara també en delata el seu esforç i goig de tocar la música de Franck. La sonata del compositor belga -establert a Paris-, d’un lirisme bellíssim que no s’inscriu en el Romanticisme, enceta una vetllada de peces impressionistes i caràcter espanyol.

Seguim amb la Suite popular española de Manuel de Falla, que va escriure com Siete canciones populares i que P. Kochanski va transcriure per a violí i piano amb consentiment de Falla. El compositor va plasmar en aquestes peces, del 1914, les diverses característiques populars espanyoles, però ja era a París des del 1907, on s’influencià per l’amic Claude Debussy. Leticia Moreno toca l’obra sense parpellejar, es nota que li és familiar i que la gaudeix. Se la sap de memòria, com la majoria del repertori del concert. L’energia que hi aboca, amb una precisió extraordinària i un gust exquisit, tanquen una primera part fantàstica. Es nota que és una músic que arrisca. “La música no es sólo el arte más joven, sino tal vez el único cuyo ejercicio, si ha de ser eficaz, exige una completa juventud de espíritu”, deia Falla. Crec que si la veiés, cauria als peus de la violinista: estic convençuda que Leticia Moreno conservarà encara, d’aquí uns anys, la mateixa energia i esperit, perquè ara, per poc no la desborda.

Debussy obre la segona part amb la Sonata per a violí i piano en Sol menor. La pianista Ana María Vera, amb una interpretació més que notable, aprofita aquesta peça per destacar i lluir més: l’obra de Debussy convida totes dues intèrprets a protagonitzar una mena de duel que defuig les formes convencionals. Després és el torn d’Enric Granados i la seva Sonata per a violí i piano, composada per a un amic francès durant la seva estada “impressionista” a París. Leticia Moreno s’hi mou com peix a l’aigua, exhibint altra vegada com pot acaronar el violí, i el públic a través de la seva interpretació.

Tzigane és un repte que Maurice Ravel va farcir de dificultats tècniques, però que Leticia Moreno coneix i domina a la perfecció. Justament la tècnica impecable és una de les seves virtuts, a més a més de la seva fogositat, fraseig i expressivitat. El seu fraseig no seria possible sense aquesta tècnica. Moreno excel·leix en totes les seves facetes, i és això el que la fa ser, ja abans d’arribar a la trentena, una virtuosa amb molt d’èxit i futur. La peça, programada per al final amb punyeteria, va enlluernar sense excepcions. Després, el duet ens va regalar encara uns últims minuts de música amb Danse espagnole de La vida breve de Manuel de Falla. Van ser, altre cop, brillants.

Leticia Moreno seguirà el seu recorregut i gira per les sales més importants d’Europa: Musikverein de Viena, Barbican Center de Londres, Concertgebouw d’Amsterdam, etcètera. Ha guanyat diversos premis (entre ells el Premi Príncep de Girona) i s’ha format a l’Escuela Reina Sofía, a la Musikhochschule de Colònia i a la Guildhall School of Music de Londres amb D. Takeno, entre altres. Ha treballat amb grans mestres de la batuta, com Zubin Mehta, i grans orquestres com la Wiener Symphoniker, Mozarteum Salzburg, etc. Ara acaba de gravar Spanish Landscapes amb Deutsche Gramophon, un disc que inclou algunes de les peces del repertori d’aquest concert i que no us heu de perdre. Segons ha dit en algunes ocasions, s’ha sentit atreta per la música del seu país i molt probablement seguirà aprofundint en aquesta direcció amb compositors com Robert Gerhard.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació